Periodització no lineal i prevenció de lesions en l'esport

Article 1 - Periodització No Lineal per a la Preparació Física General i d'Atletes (Steven J. Fleck)

Objectius de l'Entrenament de la Força

• Optimitzar les adaptacions de l'entrenament durant curts períodes de temps (setmanes, mesos) i durant llargs períodes de temps (anys o una carrera esportiva).
• Evitar l'entrenament en meseta.
• Aconseguir el màxim rendiment físic, en un punt concret de temps (per una gran competició, per exemple).

Objectius No Lineals

La intensitat d'entrenament i el volum es canvien més freqüentment. La periodització no lineal més comuna s'anomena de dia. En aquest tipus de periodització, les zones d'entrenament es van canviant successivament en les sessions d'entrenament (un nombre diferent de repeticions per sèrie es fan de sessió en sessió). El model més simple usa 3 zones d'entrenament: 4-6, 8-10 i 12-15 zones de màxima repetició, cadascuna amb la seva zona fent 3 sessions a la setmana.

Article 2 - Opció de Planificació en els Esports de Llarg Període de Competicions (Seirul·lo)

Explica les 5 Característiques de l'Entrenament de Seirul·lo

1. El control de les càrregues d'entrenament en cicles superiors a una setmana és de difícil realització en els esports de llarg període competitiu i l'ajust d'aquesta dinàmica, impossible d'adaptar a la dinàmica d'una planificació tradicional amb períodes de càrrega lenta i general.
2. El disseny de càrrega setmanal en sistema de microadaptació és l'adequat si està d'acord amb els principis de sobrecompensació. Aquesta hauria de ser diferent segons fluctuï la competició dins el cicle setmanal.
3. El treball concentrat de càrrega especial és el que proporciona, al llarg de tot el període de competicions, el manteniment de l'esportista en una plataforma d'alta forma i l'adaptació a aquella inèrcia de càrrega ha d'haver-se assolit ja en el període preparatori.
4. L'estat d'alta forma s'ha d'assolir i mantenir independentment de la importància de les competicions, tot i que sí atenent a la duració d'elles.
5. L'adquisició de l'estat de forma òptima és temporal, s'assoleix a nivell individual quan, en situacions d'alta forma, es fan coincidir en l'esportista una sinèrgia de càrregues de contingut específic que ho provoquin.

Explica com s'Arriba a l'Estat de Forma Òptim

Només s'aconsegueix mitjançant una lenta corba que s'ha provocat amb el període de preparació. El salt de la plataforma de forma alta al transitori de forma òptim s'assoleix amb l'aplicació de certes sinergies dels continguts de l'entrenament. Certes combinacions de continguts són sinergétiques per a uns individus i no tant per a altres, pel que és habitual que en un esport d'equip on hi ha 15 o 20 jugadors, només 3 o 4 aconsegueixin passar a l'estat de forma òptima després d'haver realitzat aquests continguts, mentre que els demés es mantenen en la plataforma d'alta forma esperant el seu moment.

Article 3 - Fonaments Científics de les Estratègies de Posada a Punt o Taper abans de les Competicions (Mujika i Padilla)

Explica l'Anàlisi que es va Fer amb Triatletes i Quines Conclusions van Treure

Es va fer un estudi d'intervenció en un grup de triatletes altament entrenats. Després de 3 mesos d'entrenament intensiu, van realitzar un taper de 10 dies on la càrrega d'entrenament es reduïa de manera exponencial o en esglaons. La resposta de l'exponencial va provocar un augment del 4% en una carrera màxima de referència de 5 km i un augment del 5,4% en la producció de potència màxima d'un test incremental de ciclisme fins a l'esgotament. De manera contrària, el taper en esglaons va produir augments no significatius de l'1,2% i l'1,5%, respectivament. Després de 6 setmanes addicionals d'entrenament a alta intensitat, es va realitzar un taper exponencial de 13 dies en el qual la constant de temps de disminució del volum d'entrenament era ràpida o lenta. La ràpida va produir augments del 6,3% i el 7,9% en les variables de rendiment, mentre que la lenta van ser del 2,4% i el 3,8%. Els autors van concloure que un taper exponencial era la millor estratègia per reforçar el rendiment que un taper en esglaons i que el protocol de disminució ràpida (és a dir, taper amb volum baix) era més beneficiós pel rendiment que el protocol de disminució lenta.

Estratègies Mújika

Estratègies del Taper:

• Minimitzar la fatiga acumulada sense afectar l'aptitud física.
• Mantenir la intensitat de l'entrenament.
• Reduir el volum d'entrenament en un 60-90%.
• Mantenir la freqüència d'entrenament en >80%.
• Establir la duració del taper individualment entre 4 i 28 dies.
• Utilitzar dissenys de taper progressius i no lineals.
• Esperar augments en el rendiment d'aproximadament un 3%.

Article 4 - Característiques de la Planificació de l'Entrenament en els Esports d'Equip Espanyols d'Èlit (Moliner)

Explica com es Planifiquen el Període Preparatori dels Diferents Preparadors Físics

Excepte en voleibol (40%), la majoria dels equips (88%) disposaven d'un període preparatori inferior a 8 setmanes, temps insuficient per assolir adaptacions estables que assegurin un òptim estat de forma durant el llarg període competitiu. Així mateix, durant aquest període, pràcticament tots els equips d'handbol, bàsquet i futbol (91%) respecte a un reduït percentatge dels de voleibol, futbol sala i hoquei herba (36%) van disputar més de 6 partits, la qual cosa implicava un excés de càrregues específiques que s'hauria d'evitar durant les primeres setmanes per assegurar un òptim desenvolupament dels factors de rendiment bàsics. Probablement, els compromisos comercials i publicitaris, especialment en les lligues professionals de bàsquet i futbol, justifiquen la insuficient duració del període preparatori i l'excessiu volum competitiu.

Per Què és Important Tenir un Manteniment Bo durant la Temporada de la Tècnica i la Força?

Del primer, el concepte de treball concentrat i en blocs que, com vam poder comprovar en la nostra tesina, permeten mantenir i elevar el nivell de força explosiva durant la temporada i, del segon, la necessitat de relacionar els components condicionals amb els psicomotrius de resolució tècnica, inclús amb els intel·lectuals de contingut tàctic, que, com vam veure, la seva sinergia permet el pas d'alta forma a l'òptima forma quan ho creiem necessari, així com eliminar el treball general durant el període preparatori.

Conclusions i Règim de Moliner (Entrenadors Bons)

Aquest treball representa el primer estudi que analitza els aspectes més rellevants de la planificació de l'entrenament que es porta a terme en els esports d'equip d'elit majoritaris a Europa.

El perfil formatiu dels preparadors físics presentava algunes deficiències, especialment en els equips amb un menor nivell de professionalització com ho eren els d'handbol, voleibol i hoquei herba. Aquestes carències formatives identificades haurien de servir als responsables dels clubs per establir criteris de contractació més exigents que asseguressin una òptima aplicació dels programes d'entrenament.

Així mateix, la meitat dels models de planificació utilitzats en els esports d'equip espanyols de màxim nivell no resultaven adequats a les demandes específiques i als calendaris competitius propis d'aquestes especialitats en base al coneixement científic actual. Aquestes deficiències haurien de constituir un element de reflexió pels professionals dels cossos tècnics a l'hora de dissenyar els seus programes d'entrenament, a la vegada que haurien de servir d'incentiu per millorar la formació de tots ells.

Finalment, la falta d'estudis hauria de fer reflexionar a la comunitat científica sobre la necessitat d'orientar part del treball dels diferents grups d'investigació cap a aquest àmbit d'entrenament clau pel rendiment esportiu.

Article 5 - Entrenament de la Força en Handbol (Seirul·lo)

1r Nivell - General

Desenvolupant la força de forma analítica sobre grups musculars que executen aquesta acció motriu i col·laboren en articulacions més properes. Condicions de contracció muscular són variades. Les postures corporals són poc similars. Condicions de velocitat variada, amb semblança a l'estructura del gest "aproximar". Les sobrecàrregues, diferents i superiors a la del gest, incrementen la força en el complex muscular. Instruments variats i diferents a l'específic del joc. Valor d'autocontrol i escàs component tàctic. Component coordinatiu inespecífic d'aspectes bàsics.

Característiques del Dirigit

2n Nivell

• Desenvolupament global de la força en les cadenes cinètiques que constitueixin cada grup de gestos, llançaments, salts...
• Les condicions de contracció són més properes o són complementàries a les específiques.
• Posicions corporals de l'executor més semblants.
• Condicions de velocitat molt properes a les específiques.
• La sobrecàrrega, superior però molt més propera, per permetre l'increment de velocitat abans indicat.
• Instruments variats però més similars a l'específic, per estimular els punts de contacte.
• Disminueix l'autocontrol augmentant el control per exterocepció i apareixen elements de tàctica bàsics.
• Els components coordinatius s'acomoden a la motricitat específica.

3r Nivell - Especial

Desenvolupament global de la qualitat, èmfasi en la cadena cinètica específica de cada gest. Condicions de contracció idèntiques a les específiques. Posicions corporals semblants i dificultades. Condicions de velocitat idèntiques o superiors. Sobrecàrrega igual o inferior en relació a la velocitat. Idèntics instruments o amb disseny i mida que afavoreixin els punts de contacte. Alt autocontrol i altíssima exigència exteroceptiva, elements complexos de tàctica. Component coordinatiu superior a les necessitats de la tasca específica.

4t Nivell - Competició

Obtenció de la síntesi de la capacitat de força en situacions de joc real "simulat". Es hipertrofia algun paràmetre en la qual serà necessària la força per poder-la resoldre en les condicions plantejades. El llançar només a partir de 10 metres posa èmfasi en la manifestació de força per al llançament i, si es fa en situació real de joc, constitueix un exercici de competició per millorar aquesta qualitat. És d'alta dificultat el manteniment i control del nivell assolit en els exercicis competitius.

Nivells de Llançament

Nivell 1

Els exercicis mencionats per atendre els criteris descrits com a treball general només hauran de ser realitzats amb ritme variat, però sempre començant més lent que en acabar. El de simulacions s'haurà de realitzar amb diferents moviments de cames per satisfer les demandes coordinatives.

Nivell 2

Tots els llançaments, tant amb recolzament com en suspensió, amb tasques inespecífiques o una mica específiques prèvies a l'acció de llançar. Abans, les pilotes medicinals de 2 kg que d'1 kg.

Nivell 3

Exercicis especials. Només es llança amb una mà, amb una pilota de mida reglamentària, amb tot tipus d'accions específiques i situacions tàctiques més complexes.

• Treball de recolzament.
• Treball en suspensió.

Nivell 4

Exercicis de competició. El llançament a distància suposa fixar una distància major a la que desitgem que llanci aquell jugador en situacions reals de joc. El llançament en velocitat suposa llançar des de qualsevol distància el més ràpid possible després d'un senyal i, en condicions de joc real, per assolir els nivells tàctics exigits.

• En distància o en longitud.

Nivells de Salt

Nivell 1

Són de sobres coneguts per tots els entrenadors. En el nostre cas, els hem de realitzar modulant la velocitat del descens en la flexió.

Nivell 2

Els salts a | ... Són salts a un lloc elevat amb dos o quatre passos de carrera en diferents trajectòries a un lloc elevat.

• Sempre amb suport doble.
• Les altures són calculades individualment i els elements coordinatius s'afegeixen abans o després del moment de batuda.

Nivell 3

Amb una pilota d'handbol, sobre una tasca prèvia específica, fer una batuda i "matar" sobre la cistella de bàsquet. És més específic el realitzar tasques amb situacions tàctiques de joc per acabar llançant "sobre" una corda o goma, subjectada a una altura suficient que obligui a realitzar una batuda sobre la mesura convenient i màxima per a cada individu.

Nivell 4

Sobre joc real en atac a 6-0, la simulació consisteix a només permetre als llançadors que ho facin en suspensió sobre els defenses que saltaran a bloquejar. En trajectòries ... vol dir amb moviments d'aproximació diferents i, en distàncies ... indica que el punt de batuda s'allunyarà més o menys del defensor. Sempre llançament a porteria.

Força de Desplaçament en Carrera

Nivell 1

Són salts a peus junts sobre tanques de manera que, entre elles, es defineixi el nombre de suports. Exemple per a un sol suport. Es poden fer dos suports separant les tanques i, també, dos suports: un en caiguda i el segon en desplaçament lateral per atacar la tanca.

Nivell 2

Els salts han de ser amb màxim esforç i la sortida dinàmica associada amb alguna acció tècnica com saltar a bloquejar, passi, finta ...

Nivell 3

Es col·loquen, com en la pista, distàncies diferents indicant com s'ha de realitzar la cursa entre cons i la tasca amb pilota al voltant del con.

Nivell 4

En situacions de joc en què es propicia el contraatac, obligar a l'executor a realitzar alguna tasca que dificulti la seva carrera cap a porteria contrària.

Força de Lluita

Nivell 1

Són moviments de musculació tradicional coneguts per tots; les opcions de treball resideixen, com en els anteriors casos, en modificar les velocitats d'execució per fases o en alterar el treball de cames en el cas de l'arrencada.

Nivell 2

La "rosquilla" és el disc del pes. Es tracta de realitzar diferents formes de coordinació cames-tronc-braços en desplaçament que passessin d'inespecífics a més específics quan la càrrega va ascendint i descendint.

Nivell 3

Les dues opcions indicades es realitzen en una zona del camp delimitada entre 6 i 9 metres en què es treballa en situació d'inferioritat amb tasques específiques triades entre les del repertori necessari per al lloc específic de l'executor.

Nivell 4

La diferència de pes és per al defensor, d'aquesta manera podrà millorar en tasques d'atac. També es fa al revés. El treball indicat per sectors és defensa o atac al 3-2-1, dividint el camp en tres sectors tenint com a centre la porteria.

Article 6 - Resposta de Potenciació Postactivació en Individus Entrenats Atlèticament i Recreacionalment (Chiu)

Subjecte i Tipus de Treball que Realitzen

En el transcurs de 4 sessions, els subjectes van realitzar rebots i esquat amb salt, només concèntriques amb un 30%, 40% i 70% de la repetició màxima (RM). Els esquats amb salt es van realitzar 5 minuts i 18,5 minuts després de l'escalfament de la càrrega pesada.

Escalfaments: 5 x 1 repetició al 90% de la RM.

El rendiment del salt d'esquat es va avaluar amb una plataforma de salt i un traductor de posició.

Quan es va comparar el percentatge de potenciació entre els grups d'atletes i recreatius, els paràmetres de força i potència van ser significativament majors pels atletes.

El potencial postactivació pot ser una forma de millorar la potència en l'atletisme esportiu, però no pels recreatius.

Conclusions en General

Els exercicis de força pesada durant l'escalfament milloraven el rendiment.

El rendiment per a atletes després de l'escalfament va ser superior al 100% en totes les càrregues i en tots els paràmetres.

El rendiment en recreatius va ser proper o inferior al 100%.

La major diferència entre els dos va ser el CSJ en càrregues baixes.

Hrysomallis i Kidgell no van trobar cap efecte quan van realitzar una càrrega alta abans d'un exercici de potència. Però, la majoria d'investigacions que investiguen el potencial postactivació han trobat un efecte positiu. Això es pot explicar per la diferència en el nivell d'entrenament dels subjectes.

Duthie i altres van veure que els subjectes més forts milloraven la seva força màxima i la potència màxima dels esquats amb salt després de 3 sèries de mig esquat de 3 RM. Pel contrari, els més dèbils van mostrar una disminució modesta al seu pic de força i potència màxima.

Young i altres van veure que els subjectes més forts tenien un major augment de salt vertical després del potencial postactivació que els subjectes més dèbils.

Hamada va mostrar que la potenciació era major en els músculs involucrats a l'esport dels subjectes.

Els triatletes i corredors de llarga distància tenien una potenciació major que els individus entrenats recreacionalment i sedentaris en el tríceps sural (bessó). Els triatletes tenien una major potenciació en el deltoides.

Els individus atlètics responen més favorablement a la potenciació postactivació que els individus entrenats recreacionalment.

Els subjectes amb entrenament explosiu tindran una major activació de la musculatura implicada.

A més d'una major potenciació, els atletes poden disminuir més ràpid la fatiga després de l'escalfament intens de força. Rassier i altres van demostrar que la potenciació i la fatiga poden coexistir en els músculs esquelètics.

Els atletes mostren una major força isomètrica que els recreatius i sedentaris.

Comparen atletes de resistència i de potència. Els de resistència van poder mantenir una producció de força isomètrica (60% del màxim) amb una major duració, amb una recuperació més ràpida de l'esforç, degut a la naturalesa del seu entrenament.

Els atletes de potència poden desenvolupar resistència a les altes càrregues amb entrenaments repetits d'alta càrrega. Exemple: en una competició poden fer esforços màxims amb 2 minuts de descans.

En els atletes, és necessari 5 minuts perquè disminueixi la fatiga.

Explica les Principals Diferències entre Atletes i Recreatius

Les conclusions que s'han pogut extreure són les següents:

• Aplicacions pràctiques: La resposta a un estímul d'exercici de gran resistència dissenyat per provocar la potenciació postactivació depèn de l'estat d'entrenament. Les persones entrenades recreacionalment poden exhibir fatiga en els 5 minuts següents a un estímul agut d'exercici d'alta resistència.
• En individus entrenats atlèticament, aquest estímul millora el rendiment de potència durant 5 a 18,5 minuts.
• Les condicions de l'escalfament afirmen que els atletes, com més elevada sigui la força, més rendiment (100% de totes les càrregues); en canvi, els recreatius va ser pròxim o per sota del 100%.
• Els subjectes més forts van millorar el pic de força i de potència durant l'esquat amb salt (3 sèries de 3 RM); en canvi, els subjectes més dèbils van mostrar una baixada del pic de força i de potència.

Article 7 - L'Entrenament de la Força en els Esports d'Equip (Viñaspre)

Quines Accions de Potència? Quin % Utilitzen? Quina Importància Tenen? (Salts, Desplaçaments...)

La majoria d'accions que depenen de la potència en esports d'equip fan referència a salts de diferents formes, desplaçaments curts amb canvis de direcció i velocitat, i llançaments.

Aquestes accions representen únicament el 20-25% del temps total d'un partit (Colli & Faina, 1985), però tenen una gran influència en el resultat final del partit. S'inverteix més temps en accions de baixa i mitjana intensitat, però la majoria d'aquestes accions no són rellevants en el desenvolupament del joc, ja que corresponen a situacions de poc perill en què el jugador es troba lluny de la pilota.

Fase Preparatòria

• L'objectiu és assolir el nivell de força aconseguit durant la temporada anterior o, fins i tot, superar-lo.
• En la primera part d'aquesta fase, els exercicis han de tenir un caràcter general i l'objectiu principal és aconseguir majors nivells de força màxima, ja que aquesta és la capacitat bàsica a partir de la qual s'ha de desenvolupar la potència.
• La durada d'aquesta fase d'entrenament depèn dels anys d'entrenament de l'esportista.
• Esportistes amb pocs anys d'entrenament: 3-4 entrenaments de força a la setmana (durant 6-8 setmanes). Després de 9-12 setmanes d'entrenament, l'increment en la millora de força davalla dràsticament. Esportistes entrenats durant més anys, que ja tenen un nivell de força màxima: 3-4 setmanes pels resultats òptims.
• Una de les funcions més difícils del preparador físic: valorar a quin nivell s'han de desenvolupar les capacitats que necessita el jugador i com coordinar-ho.
• Si desenvolupem excessivament la força màxima, podríem estar perjudicant altres capacitats.

Fase Competitiva

• L'objectiu és mantenir els alts nivells de potència assolits al final de la fase preparatòria i obtenir el rendiment òptim en els períodes més importants de la fase competitiva.
• El factor temps és dels més importants, per tant, no podem perdre temps entrenant la potència.
• El major èmfasi de l'entrenament en els esports d'equip està en els elements tècnics i, sobretot, en els tàctics. És molt important buscar exercicis que no només millorin la capacitat de potència, sinó que, alhora, incideixin sobre altres aspectes del rendiment.
• El treball durant aquesta fase ha de ser 1/3 a 1/4 del volum utilitzat en la fase preparatòria (esportistes d'alt nivell); 1/2 (esportistes de nivell inferior).
• El nombre de sessions setmanals a l'entrenament de potència varia depenent del jugador i les seves característiques individuals i nivell d'entrenament. Alguns esportistes d'elit (1 sessió cada setmana o cada 10 dies); jugadors de menys nivell (2 o 3 sessions setmanals).
• Durant aquesta fase, cal seguir utilitzant mètodes de treball amb càrregues elevades buscant contraccions explosives com sigui possible per tal de mantenir la hipertròfia de les fibres de contracció ràpida i per millorar la coordinació a nivell intramuscular.
• El volum de treball amb càrregues lleugeres anirà en augment durant la fase. Els exercicis han de ser específics en relació amb el gest tècnic per millorar la coordinació intermuscular per a la transferència del gest a la competició.

Període de Transició

L'objectiu principal durant aquesta fase és la de prevenir el deteriorament dels paràmetres menys estables de la capacitat específica de la força. Creiem que s'ha de mantenir un cert nivell d'entrenament de força durant el període de transició per evitar, principalment, reduccions en la massa muscular. Aquest entrenament ha de ser d'elevada intensitat, però el volum i la freqüència poden ser inferiors al dels altres dos períodes del cicle anual d'entrenament. El tipus d'exercici a utilitzar serà bàsicament de caràcter general, tot i que també s'haurien d'incloure alguns moviments específics (salts i desplaçaments) per evitar un empitjorament en el rendiment esportiu específic (Fleck i Kraemer, 1987). L'entrenament de la força representarà una part molt petita del volum total d'entrenament durant aquesta fase perquè haurem de prestar més atenció a la capacitat de resistència, ja que aquesta es perd a un ritme superior al de la força durant períodes en què no s'entrena.

Article 8 - Revisió de les Estratègies per a la Prevenció de Lesions des de l'Activitat Física

Treball Postural i Higiene Postural

Els desequilibris de to muscular, grau d'escurçament i força originats per la dinàmica de l'estàtica postural han de ser un factor de regulació gairebé diària i permanent en els programes preventius. Quant a l'equilibri muscular, es pot oferir com a pauta general tractar d'una manera diferent els músculs tònics (que tenen tendència a escurçar-se i que s'han d'estirar) i els músculs fàsics (que tenen tendència a elongar-se i afeblir-se, per la qual cosa s'han de tonificar; i, pel seu predomini de fibres lentes, preferentment en isometria, com correspon a la seva funció fixadora). El treball d'elongació muscular es pot abordar tant des de perspectives analítiques com globals.

Factors Intrínsecs (Lesions Esportives)

• Lesions anteriors i una recuperació inadequada.
• Edat: permet reconèixer patrons lesionals típicament evolutius en grups d'edat diferent.
• Sexe.
• Composició corporal.
• Estat de salut.
• Aspectes anatòmics (alineacions articulars, laxitud lligamentosa, escurçaments musculars).
• Condició física (força, flexibilitat, coordinació, resistència, equilibri antagonista/agonista).
• Estat psicològic.

Factors Extrínsecs

• Motricitat específica de l'esport:
  • Contacte corporal.
  • Execucions repetitives.
  • Accions de risc: salts, esprints, etc.
• Entrenament:
  • Dinàmica de les càrregues.
  • Volum (temps d'exposició).
  • Relació càrrega/recuperació.
  • Seqüència de mitjans d'entrenament.
  • Escalfament.
• Competició:
  • Temps d'exposició.
• Materials:
  • Paviment.
  • Proteccions.
• Ambientals (estrès tèrmic).

Treball de Força

El nivell de força de la musculatura, juntament amb les propietats funcionals del múscul durant l’exercici (nivells específics en règim de contracció concèntrica, excèntrica, fatigabilitat, etc.), i la seva funció fixadora a les articulacions de càrrega, com el genoll o el turmell, són factors determinants de protecció en les lesions esportives7,10,40. En la construcció muscular de l’esportista cal assegurar-se, primerament, un bon balanç entre els diversos grups musculars, per la qual cosa s’han de respectar els principis d’equilibri: dreta-esquerra, a dalt-a baix, davant-darrere, agonista-antagonista. Seguidament s’han de plantejar desenvolupaments específics de les manifestacions de força pròpies de cada modalitat esportiva. En la bibliografia de l’àmbit s’ofereixen prou propostes de treball en aquesta línia

Treball propioceptiu
Una articulació normal depèn del funcionament correcte del control neuromuscular per evitar lesions, ja que així es per-met la regulació dinàmica de les càrregues que s’hi apliquen.  Diversos autors han remarcat el paper de la propiocepció en la prevenció i el tractament de les lesions esportives . Després   de lesions articulars, se solen afectar els mecanismes mecanoreceptors que inhibeixen l’estabilització reflexa neuromuscular normal de l’articulació, la qual cosa contribueix a reproduir les lesions, i també al deteriorament progressiu de l’articulació. Els treballs encaminats a un millor control neuromotor del moviment s’han mostrat eficaços, especialment davant de lesions de caràcter articular, amb propostes de gran interès en aquest sentit.

PROTOCOLS GENERALS DE PREVENCIÓ DE LESIONS EN L ESPORT
Les mesures anteriorment assenyalades han estat contrastades en termes deficàcia en diversos estudis. Actualment hi ha nombroses propostes en la bibliografia que pretenen englobarles
diferentment en protocols de prevenció general, tot estudiant duna manera complexa els seus efectes (taula I). A tall de conclusió es pot afirmar que les mesures preventives que ofereixen una evidència científica més gran són lús dembenats funcionals, lentrenament de la flexibilitat i la força (amb una atenció especial al treball excèntric) i el treball propioceptiu.