Pere Calders: Anàlisi de 'Tot Esperit' i 'Invasió Subtil' - Fantàstic i Ironia

Tot Esperit: Anàlisi Literària

1. La Normalitat de l'Insòlit i el Poder Arbitrari

   El narrador presenta una situació insòlita —uns inspectors d’un organisme oficial li comuniquen que és un fantasma— amb una aparent normalitat. De fet, tant els inspectors com el narrador actuen amb la mecànica d’un comportament social regulat: els inspectors, amb el llenguatge fred d’una comunicació oficial i del consol purament formal; el narrador, amb l’acceptació submisa de la fatalitat i la reacció aprensiva d’un malalt (la frase final converteix en literal la locució figurada «no tocar la camisa al cos», que significa ‘tenir por’). Se’n desprèn una visió del món desesperançada, amb els humans sotmesos als designis d’un poder arbitrari que imposa una determinada condició vital, i davant el qual no hi ha cap possibilitat de revolta —només l’acceptació conformada. L’adopció del punt de vista del personatge afavoreix el contrast entre l’home i el poder.

2. Ironia i Banalització del Fantàstic

   Hi apareixen dos elements de la literatura fantàstica: els fantasmes i els vampirs; però no hi són tractats seriosament, sinó que se’n fa un ús irònic perquè hi són banalitzats i convertits en situacions normals —com una malaltia, de fet—, i d’aquí en deriva un efecte humorístic, al qual contribueix la referència a impresos, estadístiques, el terme «estat civil» o els copets amistosos. L’aprensió del narrador deriva d’aquesta identificació de la condició de fantasma amb una malaltia.

3. Narració en Primera Persona i Humor

   Com els altres vuit primers contes del recull, està narrat en primera persona, i això permet dibuixar el caràcter d’un personatge davant una situació extraordinària i imprevista (es pot exemplificar amb qualsevol dels nou primers contes). Com a «Zero a Malthus» o «La societat consumida», l’element extraordinari o insòlit neix d’una imposició per part d’un poder anònim i arbitrari, aquí representat pels funcionaris que visiten el narrador. Hi apareixen dos temes de literatura fantàstica (fantasmes i vampirs), com a «Vinc per donar fe». El personatge accepta submissament la seva nova condició, i el llenguatge estereotipat (amb locucions i frases fetes) crea un efecte humorístic, com en general en tots els contes.

Invasió Subtil: Anàlisi Crítica

1. La Ironia del Títol i la Percepció Falsa

   Literalment, el títol descriu una suposada invasió de japonesos, que és subtil perquè es presenten amb tots els trets físics dels occidentals i amb els capteniments i els costums dels catalans. Però el sentit autèntic del títol depèn del seu caràcter irònic, és a dir, del contrast entre allò que descriu i la realitat que el lector descobreix: una fantasia paranoica i conspirativa, fruit de la falsa percepció del narrador.

2. El Narrador No Fiable i la Comicitat

   La narració en primera persona —és el protagonista qui ens narra la història— ens imposa un únic punt de vista, que, però, contrasta d’una banda amb la realitat que es va fent evident al lector, i de l’altra amb el punt de vista assenyat i racional de la seva dona; i, per tant, la persona de qui es parla no és cap japonès, sinó un català. Així doncs, tot l’efecte d’estranyesa i comicitat depèn de la percepció deformada d’un narrador desconfiat —fins a un comportament paranoic— i pagat de si mateix i de la seva (nul·la) perspicàcia. (Es pot valorar especialment que l’examinand faci notar la remarca del narrador segons la qual és ell qui posa el «toc estranger» a l’entrevista.) I, també, que bona part de l’efecte del conte depèn de l’ús del llenguatge, especialment de fórmules i locucions tòpiques (per exemple, «Els conec d’una hora lluny», «els clisso de seguida», «qualsevol dia tindré un disgust»), de l’acumulació de tòpics sobre els japonesos i de la insistència en detalls d’alimentació, capteniment, llengua, professió, etc., que identifiquen el comensal com a català.

3. Elements Característics dels Contes de Calders

   Com bona part dels contes del recull, està narrat en primera persona, i això permet dibuixar el caràcter d’un personatge davant una situació extraordinària (o, com en aquest cas, que ho sembla); ho pot exemplificar amb qualsevol dels nou primers contes. També s'enumeren elements que caracteritzen la presentació de la realitat en els contes de Calders: la precisió de la localització geogràfica en un indret de Catalunya, la referència a actes, fets i oficis quotidians —i específicament catalans—, la distància irònica, el contrast entre la narració i el diàleg, la contraposició entre la visió del protagonista i la d’un altre personatge assenyat, o el llenguatge estereotipat.