La Percepció: Comprensió i Factors que la Condicionen

La percepció

La percepció és la captació d'informació provinent dels sentits i el seu posterior processament a nivell cognitiu. Va més enllà de la sensació, que al·ludeix a experiències immediates d'estímuls simples i aïllats; la percepció al·ludeix a la interpretació de sensacions a les quals dotem de significació.

La percepció implica una descodificació cerebral de la informació que es rep per dotar-la d'un sentit i poder operar amb ella. En primer lloc, la percepció requereix un sistema sensorial per rebre informació de l'entorn a través de cèl·lules especialitzades de cadascun dels òrgans sensorials per enviar-la al sistema nerviós central per al seu processament. Això significa que la percepció no només té una funció sensorial sinó mental, on estan implicats tots els processos cognitius superiors com la memòria, les emocions, el pensament o el llenguatge. És a dir, és un procés constructiu i interpretatiu pel qual donem sentit a totes les nostres vivències.

La percepció suposa també un procés de selecció: com que rebem més estímuls dels que podem processar, gràcies a l’atenció, seleccionem aquells que tenen especial rellevància per a la nostra adaptació al medi.

Fases del procés perceptiu

El procés perceptiu s’origina a partir d’estímuls físics o canvis en l’ambient (per exemple, una emissió de determinades ones electromagnètiques o vibracions de l’aire) que són captats pels òrgans sensorials del cos (com ara la retina de l’ull o la membrana basilar de l’oïda, on radiquen diverses terminacions nervioses). Aquesta informació rebuda (per la retina o el timpà, per exemple) es transmet fisiològicament a través de les neurones fins a l'escorça cerebral. Aquest procés dóna lloc a una vivència mental,

que anomenem sensació (per exemple, la captació d’un color verd o del renou d’un timbre). El resultat final és, doncs, un fet psíquic, és a dir, íntim i personal del subjecte: sóc jo qui percep i no els meus ulls. En el procés perceptiu es poden reconèixer quatre fases:

- Detecció: el primer pas es dóna quan certs grups de cèl·lules sensibles receptives (neurones sensorials) són afectades per un tipus específic d’energia.

- Transducció: és la conversió de l’energia d’un estímul físic en senyals i missatges nerviosos.

- Transmissió: és la comunicació d’informació (senyals nerviosos) mitjançant la xarxa neuronal fins a les diferents zones del cervell.

- Processament de la informació: és el resultat de la interpretació psíquica conscient, per part de l'escorça cerebral, de la informació neuronal que arriba al cervell.

Diferents teories de la percepció

Existeixen tres principals teories psicològiques en l’explicació de la recepció i la interpretació dels estímuls:

1. Associacionista o estructuralista: considera que el subjecte rep sensacions aïllades i les va agrupant a través de l’experiència, és a dir, les percepcions no són sinó el resultat i la unió de sensacions anteriors. Aquesta unió pressuposa que no hi ha res en la percepció que no es trobi en la suma d’elements. Una percepció seria així un fet molecular compost de diferents elements atòmics (sensacions). Els associacionistes més destacats són Hume, Hartley i, especialment, Wundt.

2. Gestaltista o de la Psicologia de la forma: considera que el subjecte rep de manera unitària i estructurada l’estímul de l’objecte del món real, és a dir, la percepció es dóna d’una manera primària, directa i immediata. Segons aquesta teoria, la percepció no és una simple unió de sensacions; la percepció és un tot organitzat real (formes o configuracions) que no es deixa reduir a la suma de les parts, com queda clar en el cas de les melodies musicals. Així, es pot dir que per l’escola de la Gestalt (Wertheimer, Köhler, Koffka) hi ha una primacia de la percepció sobre les sensacions.

3. Cognitivista: actualment, autors cognitivistes parlen que allò que anomenem “percepció” no és sinó un processament d’estímuls sensorials d’acord a esquemes cognitius previs (gravats a la memòria com a fruit d’aprenentatges anteriors) per tal d’interpretar la realitat, d’una manera semblant al que passa amb els ordinadors, en els quals el processament dels inputs depèn del software que posseeixin. Sigui com sigui, podem dir que en la percepció intervenen facultats psíquiques superiors com la memòria, la imaginació i la intel·ligència; totes elles bàsiques per entendre la selecció i la interpretació de les sensacions.

Factors condicionants de la percepció

Els humans tenim un món perceptiu propi a conseqüència del sistema neurosensorial de la nostra espècie. Com és sabut, els humans no captem tots els estímuls físics, sinó tan sols aquells per als quals n’estem capacitats neurofisiològicament. A més, la nostra percepció només pot atendre determinades quantitats d’energia estimulant. La nostra capacitat perceptiva és, doncs, limitada. En aquest sentit, parlem de llindars. Els llindars fan referència a la intensitat (o la seva variació) dels estímuls necessària perquè es produeixi percepció o que aquesta es variï. Així, distingim entre:

- Llindar mínim o absolut: la quantitat mínima d’estímul necessària per poder provocar una sensació i poder percebre quelcom en una modalitat sensorial. Per exemple, captem sons a partir de 16 vibracions per segon; menys que això no és captat per la nostra oïda.

- Llindar màxim: la quantitat màxima d’estímul que pot captar-se en una modalitat sensorial. Encara que augmenti la intensitat de l'estímul, ja no podem percebre aquest augment.

- Llindar diferencial: la quantitat d’estímul que necessitem per observar una variació en la sensació. Per exemple, si portem un pes de cinc quilos i ens afegeixen 50 g, no notarem cap diferència; però si sospesem un objecte de 100 g i ens afegeixen 50, sí que sentirem la diferència. Si tenim en compte que percebem el que és necessari per sobreviure en el nostre entorn, podríem arribar a la conclusió que els llindars també tenen una destacada funció adaptativa.

D’altra banda, la psicologia de la Gestalt (escola psicològica alemanya que aparegué l’any 1912) va descobrir certes lleis que condicionen la percepció dels humans, com ara:

- Llei de la figura-fons: En una imatge tendim a focalitzar l'atenció sobre un objecte (figura) destacant-lo de la resta (fons).

- Llei de la pregnància o de la bona forma: Quan percebem tendim a reduir possibles ambigüitats o efectes distorsionadors, buscant la forma més senzilla.

- Llei de proximitat: ens permet relacionar i agrupar diferents elements que estan pròxims entre ells.

- Llei de semblança o similitud: tendim a relacionar i agrupar elements semblants.

- Llei de continuïtat: tendim a percebre, com si fossin part de la mateixa figura, elements que guarden una continuïtat en la forma.

- Llei de contrast: tendim a sobrevalorar o infravalorar la mida d’una figura en funció de les dimensions del context en què es dóna.

- Llei de tancament: Tendim a interpretar figures com a completes quan de veritat no ho estan; tendim a percebre units els objectes com a entitats totals, encara que faltin algunes parts.

- Llei de la constància perceptiva: d’acord a la grandària, forma o color.

Factors culturals: La cultura dins la qual un subjecte viu influeix en graus variables en la percepció dels objectes del món. En el camp cultural s’han realitzat experiències que posen de manifest que els homes de cultures diferents no perceben igual els mateixos fenòmens. Així, la il·lusió que produeixen les rectes següents: és sobreestimada pels individus que pertanyen a una cultura primitiva de tipus agrícola davant els individus d’una cultura occidental urbana, més habituats a la percepció d’estructures verticals i horitzontals. Activitats com interpretar fotografies o esquemes geomètrics depenen també de la cultura en la qual es viu. A més d’aquest

tipus de factors propis de la cultura, el llenguatge, com a factor cultural, és un dels elements que més influeixen en la nostra percepció de la realitat, en sotmetre al nostre simbolisme lingüístic les nostres percepcions. En aquest sentit, Sapir va estudiar la influència de la llengua parlada en la captació i retenció memòria de colors i va arribar a la següent conclusió: “Les persones que utilitzen acusadament gramàtiques diferents es veuen dirigides per les seves respectives gramàtiques cap a tipus diferents d'observació i cap a avaluacions diferents d'actes d'observació, externament similars; per tant, no són equivalents com observadores, sinó que han d'arribar a alguns punts de vista diferents sobre el món“. (Els esquimals “percebrien” més tipus de neu que els occidentals perquè la seva llengua té més paraules per referir-se a ella)

- Factors socials o grupals: Un cas típic de la influència social del grup sobre l’individu pot trobar-se en els experiments d’Asch. Alguns individus es posaven d’acord per dir a un altre que unes línies de longitud desigual tenien la mateixa longitud; el subjecte que veia per primera vegada aquestes línies i escoltava les opinions dels altres tendia a percebre les rectes com a iguals en longitud, fins i tot quan eren, en realitat, de longitud sensiblement desiguals.

- Factors personals, subjectius o interns: aquells que depenen de les característiques pròpies de cada persona. Dins d’aquests interessos personals podem destacar:

• Les necessitats o les situacions de carència en les quals es troba un subjecte en un determinat moment.

• Els estats emocionals o les disposicions sentimentals -positives o negatives- cap a alguna cosa o alguna persona.

• Les ocupacions professionals, les aptituds i els gustos.

- Factors objectius o externs: aquells que influeixen en la persona que coneix i que provenen del món exterior a ell. Condicionen l’atenció i, per tant, la percepció. Els més significatius són els següents:

• La intensitat de l’estímul. Percebem amb més precisió els estímuls intensos que els esmorteïts.

• La reiteració o repetició de l’estímul fa que aquest s’interpreti més fàcilment.

• La mida i la grandària de l’objecte. En general, els objectes més grans atrauen més l’atenció.

• La novetat d’un estímul fa que en ser habitual, aquest es fixi més fàcilment.

• El moviment i les variacions. Els objectes mòbils i els que varien de ritme, intensitat o tonalitat es perceben millor que els que romanen estàtics o invariables.

• El contrast. El canvi més o menys brusc de la situació o de l’entorn.

• La situació. En general, les coses situades en el centre d’un determinat medi tendeixen a percebre’s molt abans i millor que les col·locades en zones laterals.

L'ATENCIÓ: Concepte

L'atenció és el mecanisme cognitiu mitjançant el qual controlem de forma voluntària la nostra activitat perceptiva, cognitiva i conductual. Aquest mecanisme activa/inhibeix i organitza les diferents operacions mentals que es requereixen per arribar a un objectiu. L'atenció té dues funcions essencials:

1. Selecció d'informació: Mitjançant l'atenció ens centrem en l'anàlisi d'una part de la informació que rebem contínuament com un flux incessant. No només selecciona informació procedent del medi, sinó que també selecciona la informació interna al mateix sistema de processament, en forma de conceptes, imatges o plans d'acció.

2. Mantenir l'estat d'alerta durant el temps d'execució d'una tasca (atenció sostinguda). L'estat d'alerta fluctua al llarg d'un continu temporal i, en aquest cas, l'atenció es pot entendre com un mecanisme endogen d'alerta. L'alerta és una disposició general de l'organisme per processar informació; amb baixos nivells d'alerta la conducta es desorganitza i perd eficàcia.

Tipus d'atenció

Segons el criteri que es prengui en compte, es pot parlar dels següents tipus d'atenció:

- Atenció selectiva: aquesta atenció és l'habilitat que té un individu per respondre als aspectes que requereix una determinada situació o activitat i aconseguir apartar totes aquelles que no resultin indispensables per dur-les a terme.

- Atenció sostinguda: aquesta classe d'atenció es dóna quan una persona necessita estar pendent dels requisits necessaris per dur a terme una determinada activitat durant un llarg període de temps.

- Atenció dividida: fa referència a aquella habilitat que té una persona d'atendre a almenys dos estímuls a la vegada.

D'acord al grau de control sobre la tasca:

- Atenció voluntària

L'atenció voluntària o selectiva és una focalització sensorial cap a un estímul que està baix el nostre control. És una habilitat molt sensible a l'educació.

- Atenció involuntària

L'atenció pot estar sotmesa a estímuls que forcen la seva focalització sense que el nostre control intervingui. Alguns dels elements que capten l'atenció de forma involuntària són: a) característiques de l'estímul: les característiques més potents són les físiques, com el color, la intensitat, la presentació inesperada o l'efecte novetat. La coincidència d'estímuls amb característiques físiques potents pot crear interferències en el correcte processament cognitiu, en forma d'errors de càlcul o demora en els temps de reacció, b) el factor motivacional: per focalitzar l'atenció els estímuls s'han de percebre com a rellevants, c) factors emocionals: alguns estats emocionals ens predisposen a una focalització interna o bé al contrari. Els estats emocionals positius afavoreixen l'atenció i els negatius la disminueixen, d) el mateix pensament: determinades situacions poden forçar l'atenció cap al propi curs de pensament. La seva funció és el control de l'activitat cognitiva per planificar amb eficàcia i antelació un comportament. Té molta importància conèixer aquesta variable per determinar la causa d'un baix rendiment, e) l'estat psicofísic adequat (descans/fatiga, alerta/inhibició) és un requisit previ per al correcte processament de la informació.

Processament automàtic i controlat

L'atenció és un procés de capacitat limitada, però el mateix sistema cognitiu disposa de mitjans per contrarestar les seves limitacions, com és el processament automàtic. Podem dur a terme diverses tasques al mateix temps, com per exemple conduir i xerrar. Els processos automàtics es caracteritzen per:

a) demanar poca energia atencional,

b) s'inicien sense intenció conscient,

c) són el resultat d'un procés laboriós d'entrenament (tocar instrument musical, inici de la lectoescriptura..),

d) és de difícil modificació

f) és molt eficaç i insensible a l'estrès o pressió externa.

Processos controlats

Els processos controlats són aquells que es processen en sèrie, un darrere l'altre. Aquests processos es caracteritzen per:

a) demanar poca atenció,
b) suposen una alta despesa d'atenció,
c) són conscients,
d) no són rutines apreses, es dóna en situacions noves, e) són més lents,

f) són flexibles i oberts al canvi, s'adapten a situacions noves, g) perden eficàcia en situacions d'estrès.

Annex del tema 1
Fonaments psicobiològics del processament de la informació

Des que un estímul sensorial entra al cervell fins que donem una resposta (conductual, cognitiva, fisiològica) les diferents parts del cervell han de processar informació a diferents nivells: el processament físic de l'estímul, la seva relació amb experiències passades, l'activació del sistema motivacional i emocional, etc. Aquest processament cognitiu de la informació té un substrat neurobiològic que ho possibilita, des de la unitat funcional més petita, com és la neurona, fins a les grans àrees funcionals que són els lòbuls.

La neurona

La neurona és la cèl·lula del teixit nerviós que processa tota l'experiència psíquica. La seva estructura bàsica és la següent:

- cos cel·lular o soma: és el nucli de la cèl·lula. La seva funció és planificar i controlar les activitats metabòliques de la cèl·lula. És de gran complexitat bioquímica. Del soma surten unes projeccions anomenades dendrites, que reben els impulsos nerviosos de les neurones adjacents.

- axó: és una prolongació que va des del soma a les dendrites. És un espai de conducció de l'impuls nerviós mitjançant la despolarització. L'axó està recobert per unes beines de mielina, que són cèl·lules lipídiques que permeten una transmissió ràpida. El seu procés de

formació s'anomena mielinització, i té un fort impacte en el procés d'ensenyament-aprenentatge.

- dendrites: del cos cel·lular o soma surten unes projeccions denominades dendrites, que reben els impulsos nerviosos de les neurones adjacents. A la seva zona més distal es situen els botons terminals, que contenen vesícules amb els neurotransmissors, que són les substàncies bioquímiques responsables de la transmissió d'informació interneuronal. El botó terminal no toca la neurona adjacent, sinó que hi ha un espai entre aquests botons i les dendrites de la neurona receptora.

L'impuls nerviós

Anomenem impuls nerviós a l'activitat neuronal de transmissió d'informació al llarg de les vies neuronals. Hi ha dues vies de transmissió: via intraneuronal i via interneuronal.

- A la via intraneuronal, la informació recorre la neurona en forma d'un impuls nerviós de naturalesa elèctrica, que viatja del cos cel·lular als

produïts dins el cos cel·lular i emmagatzemats en vesícules en la regió sinàptica. Entre els neurotransmissors més coneguts hi ha l’adrenalina, la noradrenalina, la dopamina i la serotonina. La seva funció és la transmissió de l’impuls nerviós a través de les sinapsis.

ELS LÒBULS

L'escorça cerebral presenta, des del punt de vista anatòmic, diferents àrees que estan funcionalment especialitzades. Així, podem detectar quatre lòbuls o àrees funcionals: a) Lòbul frontal, b) Lòbul occipital, c) Lòbul parietal, i d) Lòbul temporal.

Lòbul frontal

És el lòbul més recent filogenèticament. Realitza funcions executives, és a dir, planifica la conducta integrant la informació provinent de diferents àrees per tal de donar una resposta elaborada. És un lòbul important per a l'activitat cognitiva complexa, com és la producció lingüística; aquest lòbul conté l'àrea de Broca (situada a l'hemisferi esquerre i encarregada de produir el llenguatge articulat). La regió més anterior del lòbul frontal s'anomena àrea prefrontal, i pren part en els aspectes superiors del control motor, de la planificació i l'execució de conductes, tasques aquestes que

requereixen la integració d'informació. A l'àrea prefrontal es localitza el llenguatge simbòlic, el raonament moral, la percepció estètica o el sentiment de transcendència. La seva lesió deriva en greus alteracions emocionals i de la personalitat, com l'apatia o la desinhibició patològica.

Lòbul parietal

Aquest lòbul rep inputs que aporten informació sobre el tacte, dolor, propriocepció i temperatura. Igual que amb el córtex motor, podem traçar un mapa molt precís del córtex somatosensorial.

Lòbul occipital

El córtex visual primari rep informació visual. En aquestes àrees es codifiquen les característiques dels estímuls visuals com color, lluminositat, orientació i moviment. A partir d'aquestes propietats, el cervell construeix la

realitat visual. Així, la informació visual que ve del món exterior és processada per les cèl·lules de la retina (cons i bastons), es transmet pel nervi òptic cap al córtex visual primari i després a altres zones de l'escorça per a un processament més complex. El "córtex visual estriat" conté 36 àrees visuals diferents (en els primats) que analitzen aspectes determinats d'una escena (formes, color, moviment i localització).

Lòbul temporal

És el lòbul que rep informació auditiva. Les projeccions a partir de la còclea (és l'equivalent a la retina) arriben a l'escorça auditiva primària. L'escorça auditiva està organitzada tonotòpicament, o sigui, diferents freqüències estan representades en diferents zones. Aquest lòbul conté una àrea important per al llenguatge: és l'àrea de Wernicke, que processa i descodifica el significat del llenguatge. Un dany aquí impossibilita comprendre el significat del missatge.

Sistema límbic

El lòbul o sistema límbic és l'estructura més primitiva filogenèticament. No és pròpiament escorça sinó unes estructures situades a la part més interior de l'encefal.

El sistema límbic és clau en el processament de les emocions. Algunes estructures subcorticals importants són l'amígdala, l'hipotàlem, el tàlem i els ganglis basals.

Els hemisferis cerebrals

Els investigadors han descobert que les dues parts que conformen el cervell (hemisferis) tenen funcions especialitzades. Els dos hemisferis estan units per unes fibres anomenades cos callós.

L'hemisferi esquerre processa la informació de forma analítica i seqüencial. Analitza, abstreu, compta, mesura el temps, planifica procediments pas a pas. Pensa en paraules i en nombres, és a dir, conté la capacitat per a les matemàtiques i per llegir i escriure. Aprèn des del detall i elabora regles.

L'hemisferi dret té una percepció més global i menys analítica, processa la informació de manera holística. És més intuïtiu que lògic, pensa en imatges, símbols i sentiments. Té la capacitat imaginativa i possibilita la capacitat d'apreciar l'art i la música.

Certes activitats nervioses són realitzades de forma predominant per un dels dos hemisferis cerebrals, això s'anomena dominància cerebral. La destresa manual, el llenguatge i la parla estan controlats per l'hemisferi dominant (en 90% de la població és l'esquerre). Per altra part, la percepció espacial, el reconeixement de les cares i la música pel no-dominant. Durant la primera infància pot no haver-hi una dominància clara, només després dels 10 anys la dominància queda establerta.