Penso aleshores existeixo

1.1.Primera Meditació. Raons per dubtar de totes les coses

A)El testimoni  fal·laç dels sentits

En primer lloc, cal dubtar dels coneixements que ens arriben a través dels Sentits. La raó d’aquest dubte consisteix en el fet que, de vegades, els Sentits ens enganyen. Així, si els sentits m’enganyen algunes vegades, cal Pensar que poden enganyar-me sempre, perquè –segons Descartes—no és prudent Fiar-se mai de qui ens ha enganyat alguna vegada. A més, per a Descartes, la Probabilitat no és una aproximació a la veritat;
Allò que només és probable és Dubtós i  no se li pot donar més crèdit Que allò clarament fals.

Però, fins on em permeten dubtar els sentits? Els sentits poden Enganyar-nos en allò que fa referència a les coses mal percebudes i llunyanes; Però, ¿poden enganyar-nos també en el que respecta a percepcions presents com Que estic aquí davant el foc o que aquestes mans i aquest cos són meus? Aquí Descartes introdueix en segon motiu del dubte.

B)La dificultat de diferenciar amb claredat El somni de la vigília

El segon motiu de dubte adduït per Descartes és la impossibilitat de Distingir amb claredat el somni de la vigília. Davant el fet que algunes Vagades, mentre dormim, tenim representacions semblants a les que tenim quan Estem desperts, és possible pensar que potser estem dormits i que, inclús les Percepcions que ens semblen més manifestes (que obri els ulls, que moc el cap), No siguin més que il·lusions.

Però, ¿fins on s’estén aquest segon moment del dubte?. Potser les coses no Siguen com les percebem, potser ens enganyem respecte les nostres percepcions; Però, les coses en si mateixa (ulls, cap, mans, cos), ¿no existeixen? Més Encara, tot suposant que totes aquestes coses siguen imagínàries, ¿pot negar-se També que existeixen altres coses més simples, com l’extensió, la figura, la Quantitat, el nombre, el lloc, el temps i, en definitiva, les qualitats Primàries, aquelles que constitueixen l’objecte de la física, l’astronomia i la Resta de les ciències? Així, doncs, el segon moment del dubte posa en dubte (entre parèntesi) des de les percepcions més presents fins les nocions bàsiques De les ciències. L’única cosa que roman més enllà de tot dubte són les veritats De la matemàtica, perquè, somniï o estigui despert, 2 + 3 seran sempre 5 i un Quadrat tindrà sempre quatre costats. Tanmateix, Descartes addueix un tercer Motiu de dubte.

C)La hipòtesi del geni maligne (dubte Hiperbòlic)

El procés del dubte arriba a la seva màxima radicalitat amb la hipòtesi del Geni  maligne, el darrer i últim motiu de Dubte proposat per Descartes. Donat que el meu esperit té l’opinió de que hi ha Un Déu totpoderós, per qui he estat creat, res m’impedeix pensar que ho hagi Fet de tal forma que jo sempre m’enganyi, fins i tot quan sumi 2 + 2 o compte El costats d’un quadrat. El tercer moment del dubte afecta, per tant, a les Mateixes veritats matemàtiques. Ara bé, ¿no es contradiu això amb la bondat de Déu? Perquè ell és la suprema bondat. Segons Descartes, si pensar que Déu m’ha Creat de tal forma que jo m’enganyi sempre repugna (suposa una refutació de) la Bondat de Déu, també ho hauria de ser el fet de que jo m’enganyi a vegades, Cosa que de vegades sí passa i ell ho permet.

Així, Descartes acaba suposant que hi ha, no un Déu vertader, font suprema De veritat, sinó una mena de geni maligne, no menys enganyador que poderós, que Empra tot el seu poder per enganyar-me. Naturalment, el geni maligne de Descartes és una hipòtesi. Descartes està convençut de que Déu existeix i de Que és font suprema de veritat; però, de moment, això només ho creu per la fe. Descartes és un cristíà creient i això influeix en la seva filosofia; però és un filòsof, No un teòleg. La seva hipòtesi d’un Déu tot poderós i enganyador –disfressada Amb l’expressió de “geni maligne”— ve donada per la radicalitat amb què es Proposa sotmetre a crítica les opinions admeses fins aleshores com a Vertaderes.

En definitiva, el dubte cartesià és un dubte general, radical; és a dir, Afecta al saber en la seva totalitat (des de les percepcions més remotes fins a Les veritats matemàtiques). Però és també un dubte metòdic i provisional, en la Mesura en què es practica com a pas previ per a trobar una certesa.

1.2. Segona Meditació. La primera veritat i la naturalesa del jo

El dubte cartesià, però, no condueix a l’escepticisme. Del mateix fet de Dubtar sorgeix la primera certesa. Perquè si dubto, si estic persuadit de que No hi ha res en el món, si sóc enganyat per cert geni maligne, si, en Definitiva, penso, cal concloure que jo sóc, que jo existeixo. Perquè, si jo no Fóra res, ¿com podria dubtar, com podria ser persuadit de res, com podria ser Enganyat? Així, doncs, l’afirmació “penso, Per tant existeixo” (cogito, ergo sum), Es presenta com a la primera certesa, capaç de resistir qualsevol motiu de Dubte (fins i tot el més radical de tots, el de geni maligne). “Penso, per tant existeixo”, és la Primera veritat indubtable, ferma i segura sobre la qual Descartes es proposa Fonamentar la filosofia. Estem davant una veritat intuïda, és a dir, coneguda Per mitjà de la intuïció, la primera operació de l’esperit.

Ja sé que sóc. Però, què sóc? Descartes no pot definir-se com a cos, ni com a alguna cosa que se’n derivi D’ell perquè, per ara, està persuadit de què res corpori existeix; l'únic Material de que disposa és el pensament. Per això, a la pregunta ¿què sóc?, Descartes respon: jo sóc una cosa que pensa. I per pensar entén: entendre, Afirmar, negar, voler, imaginar i sentir. Pot ser que les coses que afirmo, Negui, vull o sent, no siguin res; allò, però, que no pot deixar de ser cert és Que jo penso que vull, penso que sento, etc.; i aquest jo, que pensa totes Aquestes coses, és impossible que no sigui res.

Així, doncs, Descartes ha trobat l’existència del jo i la naturalesa d’aquest jo Com a cosa pensant (res cogitans).