El Jo Pensant de Descartes: Anàlisi i Arguments

El Jo Pensant

El dubte cartesià ens ha dut a l’existència inqüestionable d’un jo pensant, d’una substància que pensa, una res cogitans, una ànima.

Tipus de pensament

Hi ha:

• Volicions (desitjos), tant poden ser vertaderes com falses.
• Judicis, també no estem segurs si són vertaders.
• Idees, són l’únic pensament vertader, són les representacions mentals.

Classificació de les Idees

Les Idees es poden classificar en:

• Adventícies o adquirides: són idees que provenen del món exterior.
• Factícies o artificials: són idees que inventem nosaltres mateixos.
• Innates o naturals: són idees que no procedeixen ni del món exterior, ni les construïm nosaltres, sinó que provenen del nostre pensament.

Demostració de l’Existència de Déu

Arguments

• Causalitat: Sé que jo no sóc perfecte perquè dubto i m’equivoco. El jo posseeix la idea de perfecció. Aquesta idea innata en nosaltres és la idea d’ésser perfecte: Déu. No pot un ésser imperfecte ser la causa de la idea d’ésser perfecte, només un ésser perfecte pot crear aquesta idea.
• Contingència del jo: Si jo fos el meu propi creador, m’hagués dotat de totes les qualitats que conec, però sóc imperfecte, i no m’he creat. Hi ha d’haver un ésser creador.
• Ontologia: Un ésser perfecte ha de ser: infinit, etern, veraç, bondadós, EXISTENT... Si considerem la idea de perfecció vertadera, l’ésser perfecte ha de ser existent, sinó, no seria perfecte.

Demostrant l’existència de Déu, Descartes trenca amb l’existència d’un geni maligne. Per tant, Déu és garantia de coneixement i certesa.

Descartes demostra l’existència de Déu, no per la fe, sinó per la raó.

Món Exterior (Antropologia Cartesiana)

Tenim clar que hi ha diferència entre la idea del jo pensant, i la idea de cos extens (Dualisme antropològic). Del jo pensant no en puc dubtar, però del cos sí. Però la bondat de Déu em garanteix que els sentits no m’enganyaran si estan subordinats a la raó. Així puc creure que l’existència de les coses extenses no és enganyadora. Ja tenim la certesa que existeix una substància finita i creada, la dels cossos, amb l’atribut de l’extensió. És la tercera substància de la metafísica cartesiana. Aquesta substància té Qualitats:

• Primàries: són aquelles que la ment concep de forma clara i distinta (situació, moviment, magnitud).
• Secundàries: no es presenten ni de forma clara ni distinta, sinó de forma subjectiva.

Descartes descriu la unió entre la res cogitans i la res extensa, com a unió substancial. Aquesta unió es dona a la glàndula pineal, al mig del cervell, on l’ànima es connecta al cos.

Mecanicisme i Llibertat

El cos està governat per les lleis mecàniques. Si el jo no fos una substància completament separada i deslligada del cos, no hi hauria lloc per a la llibertat. Només perquè Descartes era lliure, va poder dubtar de tot.

El mecanicisme que es desprèn del dualisme antropològic tingué implicacions positives i negatives:

• Les màquines es poden desmuntar, així el cos també. Això afavorí l’avenç de la medicina.
• Si tota la matèria i tota la natura són considerades màquines, l’home pot fer el que vulgui tant de la matèria com dels animals.