El Pensament Renaixentista: Filosofia, Humanisme i Política

El Pensament Renaixentista

Filosofia i Humanisme

L’antropocentrisme

Un dels trets més característics que marquen el pas de l’Edat Mitjana al Renaixement és l’atenció cada vegada més gran que es presta en aquesta nova època a les qüestions humanes. Durant l’època medieval, tots els aspectes de la vida havien estat sota la influència de la religió; per això es diu que l’Edat Mitjana està marcada pel teocentrisme, mentre que la mentalitat renaixentista és antropocèntrica.

Davant del teocentrisme medieval, el període renaixentista es caracteritza per l’antropocentrisme, que situa els afers humans en un primer pla.

Aquest interès renovat per l’ésser humà va estar lligat al redescobriment de les obres clàssiques grecollatines. Va ser en aquesta època quan es va donar el nom genèric d’humanitats als estudis relacionats amb la llengua, la literatura, la història, l’art i la filosofia. Entre els humanistes del Renaixement hi destaquen autors com ara Francesco Petrarca, Erasme de Rotterdam, etc.

El nou paper que té l’ésser humà en el Renaixement està, a més, íntimament associat al desenvolupament de la individualitat i al reconeixement de la llibertat que ens permet fer-nos amos del propi destí. Aquestes idees es reflecteixen en obres com ara el cèlebre Discurs sobre la dignitat humana, escrit per l’humanista italià Giovanni Pico della Mirandola, on es defensa el dret que té cadascú de desenvolupar-se intel·lectualment i d’exposar la pròpia opinió en llibertat.

La filosofia política en el Renaixement

Un renovat interès per la societat

Els segles XV i XVI van estar marcats per la decadència de l’Imperi germànic i per una greu crisi d’autoritat en l’Església i en el papat. Alhora, s’anava afermant el poder de l’absolutisme monàrquic als nous estats nacionals que s’estaven consolidant. Tots aquests canvis van estimular l’interès dels autors renaixentistes per les qüestions polítiques i socials, que van passar a ser analitzades des d’un punt de vista molt diferent del que s’havia emprat en l’Edat Mitjana.

El realisme polític de Maquiavel

Niccolò Machiavelli – Pensador polític important al Renaixement. La seva obra es caracteritza pel fet d’analitzar la societat des d’un punt de vista pràctic i realista. Aquest enfocament contrasta amb l’estil habitualment adoptat pels filòsofs anteriors, que en les seves obres sobre la política solien fer una descripció idealitzada de la manera com hauria de ser una societat perfecta. Davant d’aquests plantejaments normatius, Maquiavel està més interessat en un enfocament descriptiu, que ens expliqui sense idealitzacions com funciona en realitat la política del seu temps.

L'objectiu principal que ha de plantejar-se un príncep o governant és el d’afermar i mantenir el seu poder. Per aconseguir-ho, el príncep ha de conèixer les motivacions que expliquen la conducta dels éssers humans, que solen estar basats en l’egoisme i l’ambició.

Si el príncep vol triomfar, ha d’aprendre a gestionar aquestes ambicions amb astúcia i habilitat, fent ús dels mecanismes del poder per afermar la seva posició. Per això, no sempre és convenient comportar-se de manera justa, honesta i moralment correcta.

En canvi, si el governant pretén imposar-se, sovint no tindrà cap més remei que mentir, conspirar, incomplir les promeses o desfer-se dels seus rivals.

Segons Maquiavel, en l’actuació del govern el fi justifica els mitjans. Per això, per als bons prínceps, les raons d’Estat són més importants que les normes morals.

L’autonomia de la política

La cruesa de l’estudi de Maquiavel sobre els mecanismes del poder suposa un trencament que capgira els plantejaments de la filosofia política. Des de Plató i Aristòtil, tots els autors que havien escrit sobre la societat havien assumit que l’ètica i la política havien d’estar unides. Tant per als grecs de l’Antiguitat, com per als autors cristians, una organització social només pot ser justa i adequada quan les persones que hi viuen respecten les normes ètiques fonamentals.

Per a Maquiavel, en canvi, l’ètica i la política són dues coses del tot diferents. Si el que el príncep vol és triomfar políticament, aleshores el seu comportament ha d’estar orientat a controlar el poder, tot i que per fer-ho hagi de saltar-se les normes morals. A partir d’aquesta distinció establerta per Maquiavel, els filòsofs van començar a tractar l’ètica i la política per separat, en lloc de fer-ho conjuntament.

L’obra de Maquiavel marca la divisió entre l’ètica i la política, que fins aleshores havien estat fermament unides.