El pensament de Plató i la relació entre el món de les Idees i el món sensible

El pensament de Plató

El pensament de Plató es basa en la contraposició entre la sensibilitat i la racionalitat. Aquests universals són les idees. El coneixement s'origina en les idees. Mitjançant les sensacions ens adonem que al món hi ha canvi (per exemple, l'aigua està subjecta al canvi, es pot convertir en gel o en vapor; en un gos hi ha canvi, va ser un cadell i serà un esquelet i el seu comportament pot canviar). No tenim un coneixement d'aquesta pedra, aquest arbre, aquesta taula, etc., si no coneixem la idea de pedra, d'arbre, de taula, etc., i a partir de la idea identifiquem el particular com a pedra, arbre, taula, etc. Ara bé, per Plató, les idees no poden ser simples pensaments d'una persona. La idea a partir de la qual hi ha la diversitat d'opinions és per a Plató un ens real, un ens que existeix i que amb gran esforç es pot entendre. Per tant, allò que permet obtenir coneixement no són simples pensaments, sinó el que els nostres pensaments intenten representar. A aquestes realitats Plató les anomena IDEES. Si les idees només fossin pensaments d'una persona no tindrien gaire valor, podríem considerar que cada persona té els seus propis pensaments i que qualsevol afirmació sobre les coses és igualment vàlida. Si realment pensem que podem obtenir coneixement, estem suposant que hi ha alguna cosa a conèixer, que hi ha un ordre, unes estructures presents més enllà del món tal com ens el presenten els sentits.

MÓN SENSIBLE

És el món que ens envolta, el món on vivim. Està format per coses i no pas per Idees.

MÓN DE LES IDEES

D'entrada les Idees són CRITERIS VALORATIUS de les coses naturals, és a dir, són MODELS IDEALS. Les Idees són els objectes específics del CONEIXEMENT RACIONAL. És el món de l'opinió i de l'error. Les Idees s'ordenen jeràrquicament en el món intel·ligible, amb una Idea suprema, superior a totes i que les engloba totes: la IDEA DE BÉ.

PISTIS

Es tradueix per creença. Per esquematitzar-ho representa una línia dividida en dues parts desiguals (la primera més gran que la segona) i cada una de les parts novament dividides en dues parts desiguals de la mateixa manera. En el llibre VI de LA REPÚBLICA ens descriu esquemàticament els nivells del coneixement humà.

DOXA

Es tradueix per “OPINIÓ”. Es divideix en dos subnivells: EIKASIA: Es tradueix per semblança. És l’opinió que no es justifica amb un raonament sòlid i rigorós, però que intenta ser raonable, o versemblant. Representa el camí de les aparences i es basa en les sensacions. Diu Plató que es refereix a les “ombres i als reflexos de les coses sobre miralls i superfícies semblants”. És el coneixement del món sensible, si bé no podem dir-ne pròpiament coneixement, com ja hem vist. Entenem que es refereix al coneixement per pura imaginació, és a dir, a l’opinió infundada: les històries fantàstiques, els relats, els mites. Si ho comparem amb Parmènides representa el coneixement que segueix el camí de la raó.

EPISTEME

Es tradueix per intel·lecció o ciència. Per tant, és la forma de coneixement més important i fa referència a les Idees, és a dir, a la veritable realitat. Es tradueix com saber. Al diàleg Fedre Plató estableix la diferència entre una dialèctica ascendent i una dialèctica descendent: Es tradueix per enteniment.

LA DIALÈCTICA

Com les idees mantenen entre si una relació jeràrquica, la síntesi ens porta des de les idees inferiors a les superiors en un procés d'ascensió o de les superiors a les inferiors en un procés de descens. En Plató es parteix d'una diversitat d'idees, per trobar alguna cosa que tinguin aquestes idees en comú (síntesi). En general podem dir que la dialèctica és tota forma de pensament que avança a través de la contraposició de tesis. Es tracta també de no prendre per idèntiques dues Idees diferents, ni per diferents dues d'idèntiques.

DIALÈCTICA DESCENDENT

Consisteix a recórrer el camí invers: partint de les Idees generals, dividir-les en les seves espècies i generes, seguint les seves articulacions naturals. Es tracta de trobar la característica diferencial que permetrà la correcta divisió.

DIALÈCTICA ASCENDENT

Intentem unificar allò que ens apareix com a múltiple.

MITE CAVERNA

Què o qui simbolitzen les següents imatges: la caverna, els presoners, la foscor del fons de la caverna, el foc de la caverna, les ombres projectades pel foc, l’home que s’allibera de les cadenes i surt a l’exterior, el camí de sortida, les coses de l’exterior, el sol i la seva llum, l’intent de deslligar als presoners. Per tant les coses són una imitació, una còpia imperfecta de les Idees.

Plató explica la relació entre el món de les Idees i el món sensible

Plató explica la relació entre el món de les Idees i el món sensible en llocs diferents de tres maneres diferents: -PARTICIPACIÓ (METHESIS): Les coses físiques només són reals en la mesura que depenen de la realitat de les Idees, de l'ésser de les Idees.IMITACIÓ (MIMESIS): Les coses sensibles estan fetes per un DEMIÜRG a imatge i semblança de les Idees que li servien de MODEL.-FINALITAT (TELEIOSIS): Les idees són la finalitat (l'ideal) que intenten realitzar els éssers sensibles. Si no les veiem en aquest món, però les coneixem, deu ser que les hem vist abans de venir a aquest món i ara les recordem. Ja que les coses sensibles s'assemblen a les Idees, quan les observem atentament ens les recorden.

LA REMINISCÈNCIA

Nosaltres formem part del món sensible, però som capaços de descobrir les Idees, que no són d’aquest món. Naixem amb la capacitat de reconèixer les coses iguals, les coses grans, les coses ràpides... i per això cal afirmar que tenim un record adormit de la igualtat, la grandària i la rapidesa en si mateixes (idees) que es desvetlla gràcies a les percepcions sensibles. Els millors exemples de la teoria de la reminiscència els troba Plató en el terreny de la matemàtica. Quan naixem, portem en nosaltres el record adormit de les Idees que hem hagut necessàriament de contemplar abans de néixer. De la mateixa manera ens passa amb les coses grans, petites, ràpides, lentes... i també amb les justes, bones i belles, tenim aquestes idees i les apliquem a coses. Al diàleg “Fedó” es recorda aquest exemple i es completa amb un enfocament complementari. Així doncs, el coneixement de les Idees és innat.

EL DUALISME ANTROPOLÒGIC

En l’antropologia cristiana es mantindrà aquest dualisme. La culpa és haver-nos allunyat de la Veritat i del Bé. L’antropologia platònica segueix la tradició òrfico-pitagòrica, que considera que el més important en l’home i la dona no és el cos sinó quelcom molt superior que està empresonat dins del cos: l’ànima. Només l’ànima que es purifica pot anar al Cel.

LES PARTS DE L’ÀNIMA (Llibre IV de La República)

Plató, en el llibre IV de La República, dedueix que l'ànima té parts. La còlera s’alia normalment amb la raó, però no és el mateix que la raó i constitueix la part irascible de l’ànima. La idea que l’ànima té parts diferents es basa en què els contraris són incompatibles en un mateix ésser si és simple, però si els contraris són presents en un ésser, això significa que aquest ésser té parts diferents. Per exemple, el desig i el rebuig són contraris.ÀNIMA RACIONAL: És la part més important, la que ens permet comprendre la veritat gràcies a la intel·ligència. També en diu “fogositat”. Com que pot entendre el que ens convé o no ens convé, és la que ha de posar ordre en tota la nostra vida, és la que ha de controlar els desitjos i es pot proposar objectius enlairats. És la part de l’ànima que calcula. ÀNIMA CONCUPISCIBLE: És la part més corporal, més materialista, més lligada a les necessitats i desitjos bàsics com són la gana i la set, però també als desitjos més superflus de plaers corporals i luxes.

EL MITE DEL CARRO ALAT (FEDRE)

La seva virtut ha de ser la fortalesa. LES PARTS DE L’ÀNIMA I LA JUSTÍCIA Per donar una imatge simbòlica de la seva teoria antropològica Plató utilitza un relat conegut com a mite del carro alat, o mite del Fedre (que és el títol del llibre on apareix). L’auriga representa l’ànima racional, la que ha de conduir el destí de l’ànima. Aquesta ha de ser la seva virtut: la saviesa. LA CIUTAT JUSTA. Per a Trasímac, la justícia era simplement la llei del més fort. El primer que cal saber és que la ciutat és necessària per a l’home per tal de satisfer les seves mancances particulars. Al principi, la idea és fundar una ciutat sana, però Glaucó creu que no n’hi ha prou amb això, sinó que cal cercar també una ciutat opulenta.