El Pensament de Descartes: Mètode, Racionalisme i Dualisme

Dualisme i monisme: la naturalesa de l'ésser

La concepció antropològica dualista defensa que l’ésser humà està format per dues substàncies diferents: el cos, material i sotmès a les lleis físiques, i l’ànima o ment, immaterial i lliure. Aquesta és la posició de René Descartes, que distingeix entre res extensa i res cogitans. En canvi, la concepció monista afirma que només existeix una única realitat o substància. Baruch Spinoza sosté que ment i cos no són substàncies separades, sinó dos atributs d’una mateixa realitat, que identifica amb Déu o la natura. Així, el dualisme separa cos i ment, mentre el monisme els unifica.

El context del Renaixement i la revolució científica

El Renaixement suposa una profunda transformació científica, religiosa i filosòfica respecte a l’Edat Mitjana:

• Àmbit científic: es passa del model geocèntric aristotèlic a l’heliocentrisme de Copèrnic, iniciant la revolució científica que culminarà amb Newton. La natura deixa d’explicar-se amb arguments d’autoritat i es comença a estudiar mitjançant l’experimentació.
• Àmbit religiós: Europa viu forts conflictes arran de la Reforma protestant iniciada per Martí Luter, que trenca la unitat cristiana.
• Àmbit filosòfic: René Descartes (1596-1650), considerat pare del pensament modern i del racionalisme, situa la raó com a fonament del coneixement segur.

El mètode cartesià: la recerca de la veritat

Descartes vol aplicar el mateix mètode racional a tots els àmbits del coneixement. Considera que, si la raó és única, també ho ha de ser el mètode científic. L’objectiu principal és trobar un procediment segur per assolir veritats indubtables, exposat al seu Discurs del mètode. Segons Descartes, la raó té dues operacions fonamentals:

• Intuïció: coneixement immediat de veritats evidents, clares i distintes (com el cogito).
• Deducció: procés racional que permet arribar a veritats més complexes a partir de principis evidents.

Les quatre regles del mètode

1. Evidència: Acceptar només allò que es presenta amb claredat i distinció. Cal partir de veritats absolutament segures.
2. Anàlisi: Dividir els problemes complexos en parts més simples per estudiar-les millor.
3. Síntesi: Reconstruir el problema ordenant els coneixements del més simple al més complex.
4. Repàs (enumeració i revisió): Revisar tot el procés per assegurar-se que no s’ha comès cap error ni s’ha omès cap pas.

La unitat del saber universal

Descartes defensa que totes les ciències formen part d’un únic saber universal. Les diferents disciplines no són sabers separats, sinó branques d’un mateix arbre, que comparteixen un tronc comú: la raó. Aquesta visió contrasta amb la d’Aristòtil, que pensava que cada ciència tenia un objecte propi i, per tant, necessitava un mètode diferent.

El dubte metòdic i el "cogito"

Descartes observa que moltes creences tradicionals resulten falses o insegures. Per això proposa el dubte metòdic: dubtar de tot allò que pugui ser mínimament qüestionable (els sentits, el món exterior o la hipòtesi del geni maligne). Però aquest dubte radical té una finalitat positiva: trobar una veritat indubtable, el “cogito, ergo sum” (penso, per tant existeixo). Encara que tot sigui fals, el fet de pensar demostra que existeixo com a subjecte pensant.

Conclusió: el naixement de la filosofia moderna

El mètode cartesià representa el naixement de la filosofia moderna perquè situa el subjecte i la raó com a fonament del coneixement. La seva proposta busca seguretat, ordre i claredat, i marca un abans i un després en la manera d’entendre la veritat i la ciència.