El Pensament de Descartes: Del Dubte al Cogito Ergo Sum

René Descartes (1596-1650)

Va ser matemàtic i físic, però va destacar sobretot com a filòsof.

És considerat el primer filòsof modern per la importància que dona al Jo com a subjecte de coneixement.

La influència de l'escolàstica queda marcada en la seva obra, sobretot a nivell de vocabulari.

Principal motivació de Descartes

La filosofia hauria de constituir-se com un saber universal.

La filosofia vigent estava molt allunyada d’aquest ideal, ja que hi havia infinites teories diferents i contradictòries que ens conduïen a l’escepticisme i ens negaven la possibilitat d’un coneixement segur i viable.

La causa de tot això és la manca d’un mètode adequat de coneixement.

Aquesta convicció el va portar a escriure la seva obra filosòfica, on destaquen tres llibres:

• El discurs del mètode
• Regles per a la direcció de l’enginy
• Meditacions metafísiques

El mètode racional i les seves quatre regles

Descartes ens diu que ens hem d’allunyar del saber professional; per això elabora un mètode racional guiat per quatre regles:

1. Regla de l'evidència (la més important): No acceptarem com a vertadera cap cosa si no se’ns presenta de forma clara i distinta en la nostra ment.
2. Regla de l'anàlisi: Hem de dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui possible per poder-los solucionar.
3. Regla de la síntesi: Implica ordenar els propis pensaments, passant de les qüestions més simples a les més complexes.
4. Regla de l'enumeració: S’han de fer tantes enumeracions completes i revisions generals com faci falta per evitar l’error.

Les dues parts del mètode cartesià

El mètode consisteix en i consta de dues parts:

Primera part: La part negativa o el dubte

Ens la presenta en la Primera Meditació. Descartes comença on acaba el Renaixement: en l’escepticisme. Ho posarem tot en dubte. Per què? S’han de tenir en compte els arguments dels escèptics si volem fonamentar el coneixement. Hi ha raons per posar-ho tot en dubte:

• Errors dels sentits: A vegades els sentits ens enganyen.
• Existència del món extern a nosaltres: En els somnis, les coses se’ns presenten amb una gran diversitat (estat de vigília). En despertar, ens adonem que era un somni. Estem convençuts de saber distingir l’estat de vigília de l’estat oníric, però podem dubtar de l’existència del món ja que no tenim un criteri de distinció absolutament evident.
• Veritats independents de l’existència: Com les matemàtiques. Suposant que hi ha un geni maligne molt poderós i superior a nosaltres que té com a única funció enganyar-nos, ens fa creure el que no hi ha.

Qualsevol cosa és sospitosa i podem dubtar de tot: és el dubte hiperbòlic. De tot podem dubtar, tot és sospitós, tot es pot negar. La negació és el límit del dubte.

Si trobem una veritat dins el dubte hiperbòlic, aquesta serà irrefutable i superarem l’escepticisme. Justament en arribar al límit del dubte comença la part positiva del mètode.

Segona part: La part positiva

Podem trobar la primera veritat: el Jo. La Segona Meditació comença amb una reflexió: hi ha alguna cosa que dubta, existeix alguna cosa que pensa. "Cogito ergo sum": Penso, llavors existeixo.

Descartes il·lustra aquest coneixement amb l’exemple del tros de cera: Imaginem que acostem un tros de cera al foc; el tros de cera s’anirà desfent i adoptant diferents formes. Però nosaltres deduïm que és el mateix tros de cera. No ho fem a través dels sentits, que només ens mostren formes diferents, sinó que ho sabem mitjançant la raó (l’intel·lecte). Podem dubtar que hi hagi cera, però pensem en la cera; per tant, existeix un jo que pensa. Aquest jo és el que Descartes anomena la res cogitans o substància pensant.

Tercera Meditació: El criteri de veritat

L’existència del jo de la consciència és una intuïció: constitueix una veritat indubtable que se’ns presenta de forma clara i distinta. La primera veritat té la funció de ser el criteri d'evidència. Descartes estableix que seran vertaderes totes les coses que concebem de manera clara i distinta, de la mateixa manera que hem concebut el jo.

El Cogito és una veritat indubtable. En aquest moment, Descartes es troba dins del solipsisme: l’única cosa que puc afirmar és que jo existeixo. Ha de continuar investigant per poder trobar més veritats.