El Pensador de Rodin i la Casa Milà de Gaudí: Anàlisi i Comparativa

El Pensador

Fitxa Tècnica

• Autor: Auguste Rodin
• Cronologia: Finals del segle XIX (1880 – 1900)
• Estil: Impressionista
• Tècnica: Fosa
• Materials: Bronze
• Formes: Exempta
• Tipologia: Sedent
• Cromatisme: Monocroma
• Dimensions: 71,5 cm x 40 cm
• Localització: Museu Rodin (París)

Biografia de l’Autor

Auguste Rodin va ser un dels escultors més influents de la seva època. Els seus inicis artístics van ser difícils, com ho demostra el fet que no fou acceptat en les proves d’ingrés a l’escola de Belles Arts. L’any 1875 Rodin va viatjar a Itàlia, on es va sentir atret pel tractament del moviment pel treball de la musculatura en les obres d’escultors renaixentistes com Donatello i, sobretot, Miquel Àngel.

Quan va tornar d’Itàlia, va aconseguir reconeixement gràcies a la participació als salons de París i a un gran nombre d’escultures en les quals va mostrar les característiques del seu estil, basat en una deliberada duresa en la forma i un laboriós modelatge de la textura.

Descripció Formal

Figura d’un home adult assegut amb les cames lleugerament obertes i el tors inclinat cap endavant. El cap descansa sobre la mà dreta, i té els dos braços recolzats a la cama esquerra. Tot i la desproporció d’alguns membres (mans i peus), el tractament anatòmic és representat amb gran realisme. El personatge presenta una actitud clarament reflexiva.

En quant a la composició diem que és centrípeta, és a dir, tancada sobre si mateixa, a causa de la posició que adopta l’home (cames flexionades, braços doblegats, arc dibuixat pel tronc...). El pensador presenta majoritàriament formes anguloses que contrasten amb la presència de diagonals en ziga-zaga, que dominen la composició. Això, juntament amb la tensió que adopten els músculs de l’home, fa que l’escultura tingui una gran vitalitat.

Les superfícies varien des del poliment del cos a l’aspror de la pedra. També fan acte de presència les empremtes del modelat que l’autor realitza amb les mans. L’ús de diferents acabats i textures fa que la llum reaccioni de manera desigual a la superfície metàl·lica, fet que incrementen la expressivitat i vitalitat de l’obra. En conjunt l’obra es presenta com si estigués inacabada (“non finito”).

Pel que fa el ritme, llavors, diem que és dinàmic pels diferents jocs de llum i textures, pel modelat en tensió, i pel ziga-zaga. D’aquesta manera, El pensador és una escultura que presenta tot el contrari del que un s’espera trobar en una figura sedent i en posició reflexiva.

Si parlem del temps de l’obra, clarament vol exercir una voluntat d’eternitat: es mostra una representació de l’ésser humà que està pensant per primera vegada, cosa que l’eleva per sobre de la condició animal. Tot plegat és una metàfora de l’home enfrontat a la tragèdia del seu destí mortal i inevitable.

Estil

L’escultura impressionista apareix en primer lloc en l’obra d’alguns pintors que creen petites escultures en les quals treballen amb total llibertat. Tot i així, el gran renovador de l’art de l’escultura i que va obrir les portes a les experimentacions del segle XX és Auguste Rodin. Rodin va elaborar tot un nou llenguatge artístic que s’oposava a l’academicisme, les principals característiques del qual són: el tractament de la textura del bronze, donant igual que a la pintura impressionista, la sensació d’obra inacabada (non finito); la utilització de contorns no nítids, imprecisió; introduí el modelatge amb els dits i les mans per tal de donar més rugositat a les superfícies, que juntament amb la imprecisió o inacabat de les formes, permet a l’escultor incorporar jocs lumínics a les seves obres (impressionisme a l’escultura). També busca l’expressió per sobre del naturalisme, així que les escultures han de transmetre el sentiment que les anima a través d’actituds, gestos, jocs de llum i ombra...

Interpretació

Temàtica

Al principi el pensador havia de ser la representació de Dante reflexionant sobre la porta de l’infern. La no realització del projecte conferí a l’escultura una entitat pròpia. En paraules del propi autor, l’obra és “una representació d’un home en l’acte de pensar, l’acte (...) que li permet elevar-se per sobre de la seva condició animal”.

Significat

Símbol, icona universal de l’ésser humà com a ens racional, capaç de pensar i prendre consciència de la seva existència. L’idea es reforça pel tractament de la figura del pensador, un home que pel seu aspecte no sembla acostumat a l’activitat intel·lectual i que per això ha de fer un sobre-esforç per pensar.

Funció

Decorativa.

Models i Influències

L’obra de Rodin està clarament influenciada per les escultures de Miquel Àngel: intensitat en el tractament de la musculatura, així com els volums sobredimensionats i pel “non finito”. Per a El pensador també es consideren influències l’escultura de Lorenzo de Medici, la figura de Jeremias de la Capella Sixtina, o la obra Ugolino i els seus fills de Carpeaux.

Per l’altra banda, Rodin és considerat el gran renovador de l’escultura contemporània, així que el seu tractament de la matèria o el gust per les formes arrodonides van tenir gran eco en l’escultura modernista i en els primers nou-cents.

Casa Milà

Fitxa Tècnica

• Títol: Casa Milà o La Pedrera
• Autor: Antoni Gaudí
• Cronologia: 1906-1912
• Tipologia: civil
• Materials: pedra, maó, ceràmica i ferro
• Estil: modernista
• Localització: Barcelona

Biografia de l’Autor

Antoni Gaudí és el màxim representant del Modernisme català. Va graduar-se a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on ja va mostrar gust per les formes imaginatives i agosarades. El director de l’Escola, va dir d’ell: “Hem donat el títol a un boig o a un geni; el temps ens ho dirà”.

Eusebi Güell es va fixar aviat en el seu treball, i es van iniciar alhora el seu mecenatge i la seva relació d’amistat amb l’arquitecte. L’any 1833, Gaudí va fer-se càrrec de la construcció del temple expiatori de la Sagrada Família, per al qual existia un projecte anterior.

Descripció Formal

La línia corba domina la façana de la Casa Milà, formada per una planta baixa amb dues entrades independents, cinc pisos i un àtic amb terrassa. Cada pis està separat per una ondulació que recorre al llarg de tota la façana i li confereix una accentuada horitzontalitat. Les finestres i les balconades, modelades amb formes de motius vegetals i realitzades amb ferro forjat, també segueixen el mateix estil curvilini.

A la corbeta se situen les xemeneies, les caixes dels ascensors, les ventilacions i els dipòsits d’aigua, elements dissimulats sota l’aparença d’imaginatives formes escultòriques.

A l’interior de l’edifici hi ha un pati privat descobert que aporta ventilació i llum natural. Al voltant d’aquest pati s’hi distribueixen les diferents plantes, articulades de manera irregular i sense un ordre lògic aparent. El resultat són habitacions poligonals, els mobles de les quals van ser dissenyats i adaptades pel mateix Gaudí.

El terra d’aquest pati prolonga de manera molt original el carrer exterior, fent que “el carrer” central condueixi els vehicles a un soterrani que feia la funció d’aparcament, i que “les voreres” portin a les escales i als ascensors que donen accés directe als diferents habitatges.

Tot l’edifici es sosté gràcies a una estructura de ferro combinada amb pedra i maons que permet eliminar els murs de càrrega, la funció dels quals és substituïda pels arcs parabòlics i les columnes inclinades. La façana de l’edifici és una estructura autònoma suportada a partir d’un complex sistema de bigues i tensors de ferro. Això permet que l’espai interior de cada planta es pugui distribuir lliurement.

Entorn i Integració Urbanística

La seva innovadora façana principal, situada justament en la confluència de dos carrers, permet a l’edifici aprofitar tota l’amplada del xamfrà i gaudir alhora de les àmplies perspectives visuals del passeig de Gràcia de Barcelona.

Funció, Contingut i Significat

Roser Segimon de Milà va encarregar a Gaudí la casa Milà l’any 1906. L’edifici va ser projectat per poder allotjar un aparcament de carruatges i cotes al soterrani, botigues a l’entresòl, el domicili particular dels propietaris  a la planta noble o principal, quatre pisos amb habitatges de lloguer, i un àtic o golfes amb terrat de diferents nivells remarcable per la seva originalitat. Hi destaquen sis dipòsits d’aigua i un gran nombre de xemeneies i sortides de ventilació, amb unes estranyes formes que han estat objecte d’un gran nombre d’interpretacions.

La casa Milà és també anomenada popularment La Pedrera, a que les pedres que s’utilitzaren per a la seva construcció foren tallades i treballades en un solar que hi havia davant del mateix edifici.

Models i Influències

L’edifici anomenat La Pedrera és producte de la gran llibertat creativa del seu autor, que hi segueix l’estil imaginatiu de la casa Batlló o del Parc Güell. L’enorme influència que en l’arquitecte exerceixen les formes de la natura és evident.

Paradigma de l’arquitectura modernista, la casa Milà no va oblidar la funcionalitat, i va aportar un sistema innovador d’ascensors que conduïen directament a cadascun dels habitatges. Igualment, es van avançar a la idea de planta lliure propugnada pel Moviment Modern, i és per això que va utilitzar pilars en llocs de murs de càrrega en l’estructura. Finalment, el tractament escultòric de la pedra ha estat considerat un antecedent de l’arquitectura expressionista alemanya d’Erich Mendelsohn i Bruno Taüt.