La Península Ibèrica al segle XI: Reconquesta i Taifes

La Segona Guerra Púnica (218-206 aC)

Introducció

Les guerres púniques van ser una sèrie de tres guerres lliurades entre Roma i Cartago entre el 264 i el 146 aC. La Segona Guerra Púnica és la més coneguda d'aquests enfrontaments bèl·lics entre les dues potències que llavors dominaven el Mediterrani Occidental: Roma i Cartago. La contesa se sol datar des del 218 aC, data de la declaració de guerra de Roma després de la destrucció de Sagunt, fins al 206 aC, quan Anníbal i Escipió l'Africà acorden les condicions de rendició de Cartago.

Antecedents

Des del 237 aC, els cartaginesos havien ocupat el sud de la península Ibèrica. El seu objectiu era frenar l'avanç dels romans a la Mediterrània Occidental. L'any 220 aC, Anníbal va ocupar Sagunt, ciutat aliada de Roma, donant inici a la guerra.

Desenvolupament

Gneu Corneli Escipió va dirigir les tropes romanes cap a la península, mentre que el seu germà Publi va desembarcar a Empúries l'any 218 aC. Asdrúbal Barca va enviar tropes des de Cartago per reforçar l'exèrcit d'Anníbal. L'any 215 aC, els romans van ser derrotats a prop de l'Ebre. Publi Corneli Escipió va ocupar Cartago Nova i va aconseguir la fidelitat d'alguns pobles ibèrics. Asdrúbal va partir cap a Itàlia per ajudar a Anníbal, mentre que Magó Barca es va retirar cap a les Illes Balears. Els romans van ocupar Gades i, després de la guerra, van controlar la costa mediterrània i part del sud de la península.

Des del segle VII aC, els fenicis s'havien establert a l'illa d'Eivissa. Quan les ciutats fenícies van ser sotmeses pels assiris, la colònia fenícia de Cartago, situada al nord d'Àfrica, es va erigir en la continuadora del poder fenici a Eivissa, que va passar a ser colònia cartaginesa. Aquests van fundar a Menorca les ciutats de Jamma (Ciutadella) i Magó (Maó). Per tot això, els pobladors de les Illes Balears van intervenir en les guerres de Cartago contra els romans. Va ser molt destacada la presència de foners balears a les ordres dels cartaginesos. Després de la batalla de Zama (202 aC) i la derrota definitiva de Cartago, Eivissa va conservar l'autonomia política fent una aliança amb Roma, que li va permetre mantenir el culte púnic.

Conseqüències

1. Divisió provincial d'Hispània: Es van crear dues províncies: Hispània Citerior i Hispània Ulterior. Hi havia dos tipus de províncies: senatorials i imperials. Cada província era governada per un pretor, procònsol o cònsol i un consell.

2. Economia: Es van desenvolupar els latifundis agrícoles, la propietat privada de la terra i la ciutat com a centre de producció. Es va generalitzar l'ús de la moneda. L'economia va créixer gràcies a la racionalització i les millores tècniques.

3. Cultura: Es va produir una romanització de la península, amb la introducció de la llengua, el dret, la religió, la ideologia i l'estructura social i econòmica de la societat romana. La llengua llatina es va difondre per tot l'imperi.

La Península Ibèrica al Segle XI: Regnes Cristians i Taifes

Situació

Aquest mapa mostra la divisió de la Península Ibèrica al segle XI. Al nord, hi havia els regnes cristians, hereus de la cultura visigòtica. Al sud, hi havia els musulmans, que des del 711 convivien amb els cristians a la península, en el seu territori anomenat Al-Andalus.

Desenvolupament

Els musulmans ocupaven la major part de la península, des d'Algesires al sud fins al Duero i la zona pirinenca al nord. També havien ocupat les Illes Balears des de l'any 902, amb capital a Medina Mayurqa (l'actual Palma). L'any 711, un exèrcit berber va travessar l'estret de Gibraltar i, aprofitant la crisi del regne visigot, va conquerir gran part de la península, excepte les zones cantàbrica i pirinenca. Al-Andalus va ser governada per un emir dependent del califat omeia de Damasc fins al 756. L'any 1031, les rivalitats pel poder van culminar amb la desaparició del califat de Còrdova, donant lloc a la fragmentació política en petits regnes anomenats taifes, dirigits per aristocràcies locals de diferent procedència ètnica. Aquesta fragmentació i les freqüents lluites van debilitar els regnes taifes, fent-los dependents dels regnes cristians del nord. L'any 1086, els almoràvits van entrar a la península a causa de la crítica situació d'alguns regnes taifes davant l'avanç dels regnes cristians.

Els territoris cristians es dividien en regnes i comtats: quatre regnes (Lleó, Castella, Navarra i Aragó) i un comtat (els catalans). Aquests territoris s'estenien des del Duero fins a les zones pirinenques, d'est a oest. La zona cantàbrica i pirinenca van resistir l'avanç musulmà, donant lloc a la creació dels regnes cristians. El regne d'Astúries es va formar gràcies als successors visigòtics cristians, que van derrotar els musulmans a Covadonga el 722. A la segona meitat del segle IX, Alfons III va aprofitar la feblesa dels emirs cordovesos i va ocupar la serralada Cantàbrica i la vall del Duero. Els seus successors van traslladar la capital a Lleó. Per defensar l'est de la Meseta, es va crear el comtat de Castella, que es va independitzar el 927. Aquest comtat va passar a Sanç III de Pamplona. Al mateix temps, la zona pirinenca va ser fortificada i dividida en comtats. Al principi del segle IX, navarresos i aragonesos es van independitzar dels francs. El 817 es va crear el comtat d'Aragó i el 830 es va expulsar el governador franc i es va crear el regne de Pamplona. Els comtats catalans van néixer gràcies a les herències de terres catalanes de domini carolingi. Amb el pas dels segles, els regnes cristians del nord es van convertir en regnes més extensos i forts. Al segle XI, el regne de Pamplona, sota el regnat de Sanç III, va assolir l'hegemonia sobre els regnes cristians i va aconseguir annexionar-ne gran part. En morir Sanç III, va dividir els regnes entre els seus fills: Ramir I es va proclamar rei d'Aragó, Ferran I rei de Castella i Garcia Sanxes III es va convertir en monarca del territori de Navarra.

Conclusió

La fragmentació política en regnes taifes va debilitar militarment Al-Andalus, i els regnes cristians van aprofitar-ho per atacar les terres andalusines. Els reis musulmans van intentar aturar l'avanç i es van comprometre a pagar un tribut anual (les paries). Amb aquests ingressos, els regnes cristians van millorar el seu exèrcit i armament. La presència dels musulmans va aportar un gran desenvolupament en regadius, un auge del comerç i de l'artesania, el ràpid desenvolupament de les ciutats i, el més important, la seva llengua i els seus costums.