La Pedrera: Un icònic edifici modernista a Barcelona

La planta de l’edifici és de forma irregular, i s’estructura a partir de dos eixos centrals: els dos patis descoberts, que aporten ventilació i llum natural, i al voltant d’aquests s’organitzen les diferents plantes, articulades de forma irregular i sense un ordre lògic aparent.

L’edifici se sosté per mitjà d’una estructura de ferro combinada amb pedra i maons que permet eliminar els murs de càrrega, la funció dels quals és substituïda per arcs parabòlics i columnes inclinades. L’ús de materials industrials permet parlar del concepte de planta lliure: la façana és independent i cada planta es pot distribuir lliurement.

La línia corba domina l’espectacular façana de l’edifici, formada per una planta baixa, amb dues entrades independents, cinc pisos i un àtic amb terrassa. Cada pis està separat per una ondulació que recorre al llarg tota la façana i que li dóna una sensació d’horitzontalitat. Les finestres i les balconades, fetes amb ferro forjat per Josep Maria Jujol, també segueixen la mateixa forma ondulant.

A la coberta se situen les xemeneies, les caixes dels ascensors, les ventilacions i els dipòsits d’aigua, elements decorats amb trencadís i dissimulats sota l’aparença d’imaginatives formes escultòriques.

L’interior de l’edifici s’articula, com hem dit abans, al voltant de dos patis descoberts. Els espais resultants a cada pis són habitacions poligonals de perfil irregular, els mobles de les quals van ser dissenyats per Gaudí. Des de la planta baixa s’hi accedeix també mitjançant una rampa a un sòtan que fa la funció d’aparcament, i també, als ascensors que donaven accés directe als diferents habitatges.

La façana de pedra se situa a la confluència del Passeig de Gràcia (principal eix de la Barcelona modernista) i del carrer Provença, en un xamfrà típic de l’Eixample barceloní.

El Modernisme, Modern Style, Liberty o Art Nouveau es caracteritza per la recerca de la modernitat alhora que pel rebuig dels processos industrials inherents a l’arquitectura del ferro malgrat l’aprofitament que se’n fa. Consideren que el procés d’industrialització comporta un procés de deshumanització de les arts i, de la mateixa manera que havien fet Ruskin i Morris dins l’Arts and Crafts, aposten per la integració dels oficis artesanals (vitralls, marqueteries, ceràmiques, mosaic....) en l’arquitectura, concebuda com a obra d’art total. A més a més, es reivindica la tornada o la recuperació d’estils artístics del passat que hagin arrelat tant a nivell cultural com a nivell artístic.

A Catalunya el Modernisme serà bandera de la nova burgesia industrial enriquida i amb necessitat de modernitat a la manera europea. Moviment, alhora molt vinculat al catalanisme polític i a la diferenciació nacional, que prendrà com a motius principals elements iconogràfics de la cultura popular catalana. Els tres arquitectes més representatius seran: Puig i Cadafalch (Casa Ametller, Fàbrica Casaramona, Casa de les Punxes), Lluís Domènec i Montaner (Casa Lleó Morera, Palau de la Música) i Antoni Gaudí.

Antoni Gaudí (1852-1926) s’inclou dintre del Modernisme pel medievalisme, la inspiració en les formes orgàniques i la inclusió dels treballs artesanals en les seves obres, però és un artista excepcional que es va avançar a la seva època. Va estudiar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on es va graduar l’any 1878 i on ja va destacar per la seva imaginació i els seus plantejaments agosarats. Obres com La Casa Vicens ja són un preludi del que vindrà després. El comte Eusebi Güell es va fixar aviat en el seu treball i va esdevenir el seu principal mecenes; fruit d’aquesta col·laboració tenim obres com ara el Palau Güell, la Finca Güell o el Park Güell, projecte de ciutat-jardí a la manera anglesa que no va tenir massa èxit. Al Passeig de Gràcia va construir cases típiques de l’Eixample com ara la Casa Batlló o la Casa Milà, darrera obra civil del genial arquitecte, que va dedicar la resta de la seva vida a la construcció de la Sagrada Família.

La Pedrera és producte de la gran llibertat creativa de Gaudí i de les reminiscències orgàniques sempre presents en les seves obres; paradigma del modernisme, però alhora també, obra que no va oblidar la seva funcionalitat ni les innovacions, com ara els ascensors esmentats anteriorment, que menaven a cadascun dels habitatges. És una obra, per tant, que s’avança a les propostes de l’arquitectura funcionalista, tant per la concepció d’ús de l’edifici com per la incorporació del concepte de planta lliure.