La Pedrera (Casa Milà): Arquitectura i Estil Modernista

La Pedrera (Casa Milà)

Construïda per encàrrec de la reusenca Roser Segimon de Milà a l'arquitecte Antoni Gaudí entre 1906 i 1912. Està situada al passeig de Gràcia de Barcelona, número 92, i ocupa part d'una de les illes de l'Eixample, a la cantonada amb el carrer de Provença. És una obra d'arquitectura domèstica.

Està feta amb pedra i maó, i s'hi utilitzen materials nous com el ferro, el vidre i les ceràmiques pintades. La pedra presenta un tipus de talla granulosa, la qual cosa li atorga una consistència gairebé geològica. La combinació dels blocs de pedra amb formes vagament orgàniques i el ferro dels balcons crea una força expressiva tan forta que ha fet veure a alguns autors (com Oriol Bohigas) un antecedent de l'arquitectura expressionista. Gaudí utilitza la pedra amb una intencionalitat escultòrica, de la mateixa manera que ho farien els expressionistes amb el ferro.

Estil: El Modernisme

El Modernisme a Catalunya va ser un moviment artístic que es va iniciar a Europa cap al 1890, va aconseguir el seu apogeu a finals del segle XIX i va concloure més o menys cap al 1905 a Europa. A Espanya es va iniciar cap al 1914. Va néixer a Brussel·les i es va difondre ràpidament per França (Art Nouveau), Anglaterra (Modern Style), Alemanya (Jugendstil), Àustria (Sezession), Itàlia (Liberty) i Espanya (Modernisme).

El Modernisme és un moviment de ruptura que donarà origen a l'art modern dels «ismes». Se'l considera un moviment de ruptura perquè tracta d'acabar amb les idees i les formes antigues que predominaven en l'art. Cerca una nova forma i un nou espai que la tècnica i la indústria estaven consolidant ostensiblement.

És comú a totes les tendències modernistes:

• La no-referència als models antics.
• El desig d'acabar amb la diferent valoració entre arts majors (arquitectura, pintura i escultura) i les arts menors o «aplicades» (decoració, vestuari, mobles, etc.).
• La recerca d'una funcionalitat decorativa.

Orígens del Modernisme

• Les Arts and Crafts (arts i oficis) de William Morris, un artista de mitjans del segle XIX animat per un ideal socialista i filosòfic. Va defensar un art accessible a tothom; per això, va fugir de la pintura elitista i va preconitzar la necessitat de crear un art que atribuís valor estètic als objectes de la vida quotidiana. Pensava que el maquinisme, en omplir el món amb productes fabricats en sèrie, acabava amb la iniciativa creadora. Per tant, creia convenient exaltar l'activitat artesanal i ennoblir-la artísticament per a l'ús comú, elevant-la a la categoria d'art. D'aquesta manera, vinculava l'art a la vida quotidiana. També donava gran importància a la decoració que podia acompanyar l'arquitectura i l'artesania.
• La línia serpentejant i ondulant, que té els seus antecedents en la rocalla del rococó. Les formes curvilínies i plenes d'ornamentació, assajades en les arts artesanals, van penetrar el 1890 en l'arquitectura.
• Les influències de l'art japonès i dels vidres xinesos.

Característiques de l'arquitectura modernista

• Preocupació per l'ornamentació i la decoració. És, sobretot, una decoració vegetal; la decoració acaba per amagar el veritable significat de l'obra.
• La utilització de la línia corba i el retorn a l'art gòtic.
• El mur perd la funció de suport i només serveix per tancar l'edifici.
• La utilització dels nous materials fins a les últimes conseqüències.
• La inspiració en les formes i els processos naturals.
• L'edifici es concep com un organisme viu plenament coherent en la seva totalitat.

Anàlisi formal de La Pedrera

Planta i estructura

La distribució de l'espai a la planta es fa de manera totalment lliure i capriciosa, organitzant l'edifici amb formes irregulars al voltant de dos patis desiguals que Gaudí converteix en autèntiques façanes interiors. Els patis són amplis i originalment estaven decorats amb pintures al fresc. Gaudí trenca amb el concepte de simetria tradicional en l'organització de la planta. Aquest joc capritxós és possible per la utilització d'un sistema constructiu summament audaç i avançat per a la seva època: la substitució dels murs de càrrega per estructures de ferro permet concentrar tot el pes en uns punts concrets i introduir la línia corba en el disseny de la planta, donant una sensació de moviment i transmetent-la a tots els pisos i a tot l'alçat. Les formes que defineixen la planta són corbes; és una planta en moviment. El projecte primitiu de Gaudí introduïa a la planta una rampa que, des del garatge, permetia pujar amb els vehicles fins als pisos superiors. La gran quantitat d'espai que havia d'ocupar la rampa va fer que es renunciés al projecte.

L'edifici s'aguanta sobre pilars, estructures que eliminen la necessitat de murs de càrrega i permeten una distribució lliure de les llindes i de les grans obertures de la façana. L'estructura és bàsicament de ferro, però els pilars combinen altres materials com el maó i la pedra. Cada pis s'obre a la façana exterior i a un dels patis, de manera que la llum i la ventilació estan assegurades.

Façana

La façana, feta amb blocs de pedra de formes ondulades que van ser acuradament projectades i tallades a peu d'obra (d'aquí el nom popular de «la Pedrera»), és una estructura autònoma que es podria aguantar per si mateixa i s'uneix al cos de l'edifici per un sistema de tirants i bigues de ferro. Presenta una gran unitat plàstica i un gran moviment, ja que les fileres de balcons s'ondulen cap a dins i cap a fora. Les baranes de ferro dels balcons estan treballades en ferro forjat amb formes orgàniques i imiten algues marines sobre les roques i la sorra de la platja. Les formes que presenta la façana en el seu conjunt són orgàniques: donen la sensació de les ones del mar que trenquen contra una estructura pètria, en una continuïtat natural amb els massissos i les muntanyes de Catalunya. Les finestres que s'obren a la façana són molt nombroses i de gran magnitud, i presenten formes ondulades i remats corbs, donant una sensació de moviment i unitat plàstica. A la part superior de la façana podem llegir la inscripció «Ave Gratia M Plena Dominus Tecum», situada al costat d'una rosa simbòlica que per a Gaudí tenia molta importància. L'edifici havia d'estar coronat per una imatge de la Mare de Déu del Roser que mai no es va arribar a esculpir.

Terrassa, golfes i interiors

La terrassa és un altre element fonamental de l'obra. Hi trobem un veritable bosc de formes orgàniques: les caixes dels ascensors i de les calderes, així com el dipòsit d'aigua, adquireixen formes escultòriques, com grans guerrers vigilants que havien d'escortar un gran grup escultòric de la Mare de Déu del Roser i els arcàngels. Els fets de la Setmana Tràgica (1909) van ser, probablement, la causa que els propietaris renunciessin a culminar l'edifici amb aquest símbol religiós. Les xemeneies s'agrupen enroscant-se helicoidalment, de manera que l'aire gira i facilita l'expulsió del fum. Aquestes, igual que les obertures de ventilació, adopten formes fantàstiques que són un enigma. S'han donat diverses interpretacions: figures islàmiques (relació amb la tradició de moros i cristians) o formes pètries procedents del paratge de Fra Guerau, a Montserrat. Algunes xemeneies estan recobertes de trossos d'ampolles de cava, la qual cosa anticipa l'art povera del segle XX.

Les golfes són una cambra aïllant per als altres pisos. Estan cobertes amb una volta de 270 arcs parabòlics, tots diferents, que absorbeixen els pesos laterals.

A l'interior, Gaudí té cura de l'estètica i de la funció. Ell i els seus ajudants van dissenyar els sostres de les habitacions i una bona part del mobiliari amb línies ondulants. Els objectes útils esdevenen bells i obres d'art.