La pedagogia com a ciència: reflexions i models educatius

En primer lloc, hem de dir que, anomenem ciència quan té un objectiu o finalitat, amb metodologies pròpies i uns coneixements racionals o fonaments teòrics cert i probables estructurats sistemàticament. Ara bé, la pedagogia està orientada cap a l'educació i les relacions humanes, tants circumstàncies educacionals com problemàtiques.

Per tant, la pedagogia és una ciència com a tal ja que, té a l'educació el principal interès d'estudi, aportant bases i paràmetres per analitzar-la i estructures de formació a més de processos d'ensenyament-aprenentatge, buscant sempre una millora de la realitat educativa.

La pedagogia té com a objectiu d'estudi les lleis d'educació de l'home i de la societat, estudiant el fonament sociocultural i buscant, analitzant i estructurant aquesta educació en sentit global per processos d'ensenyament-aprenentatge. En conclusió, la pedagogia és una ciència ja que està exposada als canvis, estudis i investigacions i transformacions mitjançant la epistemologia pedagògica que s'ocupa de la definició del saber, les fonts i tipus de coneixements com hem estudiat.

Teoria de l'educació és una teoria per a la pràctica o realitat des de la reflexió. S'encarrega d'estudiar per què en l'educació les coses s'han de fer d'una manera i quina seria la millor forma segons contant amb un component del saber i coneixement teòric.

Així doncs, les ciències fonamentals protegeixen coneixement sobre l'educació en una dimensió teòrica incloent la filosofia de l'educació, la sociologia i la psicologia.

Les ciències pedagògiques com la teoria de l'educació no existirien sense l'educació i s'orienten al fer sense tenir un component teòric, i per tant, juntes fan la teoria de l'educació completa. Per tant, és una teoria pedagògica del procés educatiu general que compta amb descripcions, interpretacions, explicacions, comprensions i amb normes tècniques, procediments per a l'acció.

Propietats sistèmiques: medi-informació, tensió, retroalimentació, teleologia o quifinalitat, totalitat, estabilitat dinàmica i organització.

Model processual de l'acció educativa de Castillejo: procés de selecció de rellevants culturals, controlant al subjecte de l'educació i evitant les intervencions no desitjades, més flexible i comprensiu.

Processos involucrats en el model i la descripció

1) Processos de disseny o planificació de l'acció educativa:

- anàlisis de la realitat, negociació i prendre decisions preactives

2) Processos d'intervenció educativa:

- processos de comunicació i interacció (directes com la reflexió i indirectes com la motivació)

- processos de presa de decisions interactives (reajustament en funció del context i resposta de l'educant)

3) Processos d'aprenentatge (afectius, de processament de la informació i d'estructuració i construcció personal autonomia)

4) Processos d'avaluació. Formativa i sumativa.

Qüestiona la tradició positivista e interpretativa. Busca la transformació de la realitat, l'emancipació de l'individu i l'autonomia. L'autoreflexió crítica en els processos de construcció del coneixement. Ciència originada per contradiccions, el coneixement es construeix per interessos i la ciència no es neutral, busca emancipació personal (L'ESCOLA DE FRANKFURT, HABERMAS I LA TEORIA CRÍTICA DE LA SOCIETAT, EL NEOMARXISME, TREBALLS DE CARR I KEMMIS I FREIRE.

Habermas deia que l'estructura de l'acció comunicativa es veia més efectiva quan hi havia una relació cultural i es formava la personalitat i la intervenció social fins arribar a la racionalitat emancipadora i generar autonomia. A més, està fonamentada en la teoria del llenguatge.

Accions:

- teleològica: orientada a l'objectiu i èxit

- acció regulada per normes (saber pràctic-moral)

- acció dramatúrgica

- acció comunicativa implica relació

Objectius: buscar la veritat, de ambos, buscar la rectitud (solidaritat el desig comú de respecte i solidaritat, buscar la veracitat, buscar la intel·ligibilitat: expectativa que els símbols s'adeqüin els continguts que exposen.

Defensa la pedagogia alliberadora, l'educació veritable és praxi, reflexió i l'acció de l'home sobre el món es transformar-lo. Freire vol afavorir la inserció social, construcció personal i no manipulació. Educació permanent i resalta la importància de la conscienciació del que passa al context per superar les insatisfaccions i finalment parla de un cercle cultural i no de l'escola i la coordinació de debats amb l'objectiu de l'alliberament de la persona.

Les comunitats d'aprenentatge impliquen un projecte de transformació social i cultural d'un centre educatiu i el seu entorn per aconseguir una societat de la informació i el coneixement per a totes les persones amb capdavanters i organitzadors basats amb el aprenentatge dialògic. (Diàleg igualitari, intel·ligència cultural, transformacional, dimensió instrumental, creació de sentir o sentit, solidaritat i igualtat de diferències)