Els Set Pecats Capitals i la Supremacia Històrica del Poder Religiós

Els Set Pecats Capitals i la Penitència

La Taula dels Pecats Originals (El Bosch)

A continuació es descriu la representació tradicional dels set pecats capitals:

• La Ira

  Sempre sol aparèixer representada amb gent que es baralla. Fins i tot, persones que s’estiren els cabells a elles mateixes o mosseguen un tros de tela.

• L’Avarícia

  En general, veurem persones que de vegades representen càrrecs importants, com jutges. Són individus que s’encarreguen de recaptar diners i que accepten suborns.

• L’Enveja

  Es pot representar a nivell d’animals, sobretot amb gossos: un gos que amolla un os perquè desitja el d’un altre. De vegades, homes que desitgen la dona d’un altre.

• La Gula

  Persones bastant grasses que mengen i beuen de manera compulsiva. Fins i tot trobem una cadira orinal per veure el que els espera, suggerint un fort mal de ventre.

• La Supèrbia o la Vanitat

  Se sol representar amb una dona que es mira al mirall, col·locant-se els cabells. Sol ser vella. Moltes vegades, el mirall al qual es mira és aguantat pel dimoni.

• La Peresa

  Una dona desarreglada, descurada, mal vestida, amb una posició que indica que no té ganes de fer res. Acompanyada d’animals com un ase o una tortuga, animals relacionats amb la peresa.

• La Luxúria

  Es sol representar amb persones que tenen relacions carnals, amb una o diverses parelles. De vegades, trobem el recurs d’emprar personatges de la mitologia clàssica, com Eros o Venus.

La Penitència: Resposta al Vici

La penitència és la resposta cristiana a aquests vicis o pecats. Per obtenir el perdó, s’ha de fer penitència. Ja des de l’època medieval, això s’aconseguia amb l’autoimposició de danys físics. Per això, la penitència es pot representar amb el símbol d’una calavera, o, en època medieval, amb animals que es fan mal corporal a ells mateixos, que es mosseguen. Moltes vegades s’alternaven representacions de pecats i representacions de penitències.

Relació entre el Poder Polític i el Poder Religiós

Quan parlem de la representació del poder, hem d'analitzar la relació històrica entre el poder polític i el poder religiós. Històricament, el poder es refereix a l’exercici d’una autoritat sobirana i se sol distingir entre:

• Poder Espiritual o Religiós
• Poder Temporal (on destaca el poder polític, però també hi pot haver el poder ideològic, econòmic, etc.)

La Unió de Poders a l'Antiguitat

A l’antiguitat, la figura que exercia el poder sovint reunia aquests dos poders. Fins i tot, la persona que exercia aquests poders arribava a tenir una naturalesa divina, sent considerada un déu. No sols era el cap de la casta sacerdotal, sinó que també era un déu (com a Mesopotàmia, Egipte, Roma, etc.).

La Divisió de Poders i la Supremacia Papal

A Roma, no serà fins a l’època del Baix Imperi (segle IV d.C.) quan el cristianisme va agafar molta força, fins al punt que va ser tolerat. En aquest context, l’emperador Constantí establirà una divisió entre el poder espiritual i el poder temporal. Permetrà que l’Església Romana exerceixi el poder religiós.

L’emperador deixarà de ser el Pontífex Maximus i reconeixerà l’autoritat del bisbe de Roma, que ja serà reconegut com a Papa. El Papa ja podrà exercir com a representant de Déu a la Terra i com a cap de l’Església.

Fins i tot, el seu poder quedarà per sobre del poder temporal, fins al punt que tindrà potestat per atorgar o retirar el títol imperial. Aquest és l’origen de la supremacia del poder religiós (sobretot del Papa) sobre el poder polític, una situació que durarà durant tota l’Edat Mitjana i fins i tot fins a èpoques posteriors (pràcticament fins al segle XIX).

Els imperis i els reis necessitaran el vistiplau del Papa. Reis i emperadors governaran, doncs, per gràcia de Déu. I al mateix temps, es posaran al servei de la religió i de la fe cristiana.

El Suport Diví al Governant

El suport i la protecció de la religió o de la divinitat sobre el governant és un requisit indispensable per tal d’afermar el seu poder:

• A Egipte, els faraons, que també reunien els dos poders, cercaven la protecció dels déus.
• A l’Edat Mitjana, el suport de la divinitat no només venia del Papat com a institució, sinó que els reis eren coronats pel mateix Crist (simbòlicament).