Pavelló Alemany de Barcelona: Fitxa Tècnica, Descripció i Anàlisi

Pavelló Alemany

Fitxa tècnica

• Edifici: Pavelló alemany
• Autor: Ludwig Mies van der Rohe (Aquisgrà, 1886 - Chicago, 1969)
• Cronologia: 1929
• Tipologia: Pavelló d’exposició
• Materials: Marbres de colors, travertí, vidre, ònix daurat i acer
• Estil: Funcionalista
• Localització: Parc de Montjuïc (Barcelona)

Biografia de l’autor

Arquitecte i dissenyador, Mies Van Der Rohe va treballar, abans de la Primera Guerra Mundial, als despatxos de Bruno Paul i Peter Behrens. Després del conflicte es va adherir amb entusiasme al moviment expressionista, va dissenyar els seus primers gratacels i va establir les bases de l’arquitectura moderna. Entre el 1930 i el 1933 va ser director de la Bauhaus a Dessau i després a Berlín, des d’on va viatjar als Estats Units assetjat per l’adveniment del nazisme. Establert a Chicago, Mies Van Der Rohe va compaginar la seva funció docent amb la construcció de gratacels importants a Chicago i Nova York.

Descripció formal

El Pavelló alemany s’aixeca sobre un podi de travertí, al qual s’accedeix per una petita escala de vuit graons tangencial al pla, que també permet l’accés a una piscina de planta rectangular situada a la part esquerra de la plataforma. Darrere d’aquest estany artificial, hi ha la zona de serveis -despatxos i lavabo-, integrats al conjunt mitjançant un mur de travertí recorregut en part per un banc del mateix material, que s’uneix a la coberta de la construcció principal. Aquesta, totalment plana i horitzontal, s’estén en voladís respecte de l’estructura inferior de suport a l’extrem esquerre, i deixa al descobert el cantó contrari, on s’ubica un petit pati rectangular tancat. En aquest pati s’aixeca, sobre un segon estany més petit, una escultura femenina de bronze de Georg Kolbe.

La major part de la superfície mural que limita l’edifici principal és vidrada, fet que permet una bona interrelació entre interior i exterior. Aquesta entrada de llum tan generosa permet crear una sensació d’espai més gran, que l’arquitecte reforça per mitjà del reflex del mateix edifici a l’aigua de les dues piscines.

Els nous avenços tecnològics i els nous materials permeten que la coberta de l’edifici se sostingui només damunt de vuit pilars metàl·lics, i així allibera els murs de la funció habitual de càrrega. L’arquitecte aconsegueix així que les parets il·lusòries de marbres de colors i vidres transparents de l’interior creïn la percepció d’un recinte obert i polivalent, totalment oposat al tradicional espai compartimentat.

El mobiliari de l’interior el formen la popular Cadira Barcelona, una catifa negra i una cortina vermella que, al costat del mur central d’ònix daurat, representen la bandera alemanya.

Entorn i integració urbanística

L’obra està dins del recinte firal que es va construir amb motiu de l’Exposició Internacional a la falda de la muntanya de Montjuïc, a Barcelona. El seu emplaçament, apartat de l’eix principal de l’Exposició, va ser elegit pel mateix arquitecte, potser per evitar trencar visualment la proposta historicista i eclèctica dels grans palaus oficials que es van construir per a l’Exposició.

Funció, contingut i significat

Concebut per ser la seu de la representació d’Alemanya a l’Exposició Internacional celebrada a Barcelona l’any 1929, la seva funció principal era acollir la recepció oficial dispensada al rei Alfons XIII per les autoritats alemanyes.

La construcció va suposar un model de referència i difusió de les noves idees de l’arquitectura del moviment modern.

Acabada l’Exposició, el Pavelló es va desmuntar. Entre el 1983 i el 1986, a petició d’alguns arquitectes importants de la ciutat, es va reconstruir fidelment a l’emplaçament original.

Models i influències

Mies Van Der Rohe va seguir els principis de l’arquitectura funcionalista iniciada a l’escola de Chicago per Louis Sullivan a la darreria del segle XIX. Aquest corrent arquitectònic va tenir continuïtat a Alemanya, amb els edificis de Walter Gropius, i a França, amb Le Corbusier. L’any 1926, l’arquitecte francès va formular els cinc principis bàsics de la nova arquitectura: planta lliure, ús de pilons (columnes metàl·liques), terrasses planes, finestral continu i lliure formació de la façana, preceptes que Mies Van Der Rohe va utilitzar en l’edifici barceloní.

Els mateixos principis arquitectònics del projecte del Pavelló de Barcelona es van aplicar amb finalitats domèstiques a la casa Tugendhat de Brno. El Pavelló de Van Der Rohe ha inspirat l’obra de diverses generacions d’arquitectes contemporanis.

Fitxa tècnica

• Títol: Casa Kaufmann, també anomenada casa de la Cascada
• Autor: Frank Lloyd Wright (Wisconsin, 1867 - Phoenix, 1959)
• Cronologia: 1938
• Tipologia: Casa unifamiliar
• Materials: Formigó armat, pedra, vidre i alumini
• Estil: Organicista
• Localització: Bear Run, Pennsilvània (EUA)

Biografia de l’autor

Frank Lloyd Wright va treballar, entre els anys 1887 i 1893, al taller de Louis Sullivan, a Chicago. No obstant això, en les seves primeres obres, Wright es va adonar del perill que hi podia haver en l’excés de racionalisme funcional del seu mestre. Per aquest motiu va proposar una arquitectura en la qual el més important era el fet que la construcció havia de derivar-se directament de l’entorn natural i relacionar-s’hi. Aquest plantejament permet que els seus edificis estiguessin en harmonia tant amb les necessitats de l’home com amb la natura.

Aquesta formulació va donar peu a l'anomenada arquitectura organicista, que va tenir en Wright el representant principal.

DESCRIPCIÓ FORMAL

La casa de la Cascada consta de tres plantes, i es construeix a partir d’una composició geomètrica de plans verticals de pedra (murs i xemeneia) que s’oposen als plans horitzontals de formigó (terrasses en volada). Aquests darrers s’equilibren damunt la superfície rocosa i aconsegueixen que el conjunt mostri una gran plasticitat estructural que, consegüentment, evoca la cascada que es troba justament a sota. Això potencia l’asimetria entre l’horitzontalitat construïda i la verticalitat natural.

Els criteris que constitueixen la lògica compositiva del conjunt són bàsicament tres: l’encreuament continu d’uns volums damunt dels altres, la manera de projectar l’edifici des de l’interior cap a l’exterior, i la integració de l’edifici en un entorn natural determinat. L’asimetria dels blocs, el desplaçament dels volums i dels pisos, responen a una voluntat figurativa, però reflecteixen també el “desordre” orgènic propi de l natura en la qual s’insereix.

A l’interior, cada planta té una disposició totalment lliure, sense cap estructura reguladora d’espais, de manera que s’adapta a les necessitats concretes de cada zona.

D’altra banda, l’ús del vidre a totes els angles i el fet que totes es espais interiors s’estenguin al llarg de les amples balconades cap al paisatge suposa fomentar una gran intercomunicació amb l’exterior, que evita l’opacitat i la sensació d’estar tancat dins d’una caixa hermètica.

ENTORN I INTEGRACIÓ URBANÍSTICA

Establerta com una de les premises principals de l’arquitectura organicista, la integració de l'edifici en l’entorn és total. Envoltada d’arbres, roques i cascades, la casa s’articula per mitjà de diferents nivells de voladís que funcionen alhora com a sostre i terrassa, de manera que l'estructura que en resulta sembla la reproducció arquitectònica de l’escenari natural en el qual s’integra.

FUNCIÓ, CONTINGUT I SIGNIFICAT

Pensada com a habitatge unifamiliar, la casa Kaufmann encarna les profundes conviccions de l’arquitecte nord-americà sobre la unitat entre els éssers humans i la natura. Per aquest motiu, aquest edifici és, sens dubte, la materialització d’un ideal de l'arquitectura organicista: poder viure enmig de la natura sense renunciar a les comoditats de l’arquitectura moderna, és a dir conjugar ecologia i progrès.

MODELS I INFLUÈNCIES

Frank Lloyd Wright va assentar les seves bases constructives en el Funcionalisme. La utilització de la planta lliure n’és una bona prova, malgrat que també es va inspirar en els “ismes” i en les pragmàtiques i senzilles arquitectures japoneses.

El seu afany innovador el va dur a encunyar el terme arquitectura orgànica, per mitjà, de la qual Wright pretenia unit l’home, l’arquitectura i la natura, sense abandonar el concepte de funcionalitat. En aquest context va introduir el concepte confort, en un intent de proporcionar als propietaris de l’edifici totes les comoditats possibles, tal com es  pot observar en les importants innovacions que va fer en el camp de l’aire condicionat, la il·luminació i els panells de calefacció.

Aquesta fusió de Funcionalisme i Organicisme també va ser utilitzada per l’arquitecte Alvar Aalto, que va optar per la integració de l’arquitectura en la natura i l’ús de la llum natural per a la il·luminació dels interiors.