La Pau Armada (1890-1914): Causes i Blocs Militars de la Gran Guerra
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,67 KB
La Pau Armada (1890-1914)
En l'últim terç del segle XIX i al principi del XX a Europa es van formar dos blocs militars de potència similar: la Triple Aliança i la Triple Entesa. Els recels històrics, l'escalada armamentista, les friccions colonials i el sistema d'aliances diplomàtiques van afavorir l'esclat del conflicte bèl·lic.
El Sistema Bismarckià i l'Equilibri Europeu
Després de la seva unificació, Alemanya es va convertir en la potència rectora de la política internacional, gràcies a la política del canceller Bismarck. Aquest va idear un sistema d'aliances entre Alemanya, Àustria i Rússia, al qual també es va associar Itàlia, que pretenia aconseguir dos objectius:
- L'aïllament de França, ja que la pèrdua d'Alsàcia i Lorena després de la guerra del 1870 havia alimentat el desig de revenja dels alemanys i convertia França en un adversari potencial.
- El manteniment de l'equilibri als Balcans: Bismarck sabia que Àustria i Rússia tenien interessos contraposats als Balcans i que aquestes tensions podrien ser l'origen d'un conflicte europeu.
La Política de Guillem II i la Formació de Blocs
La mort de l'emperador alemany Guillem I va portar al tron Guillem II, partidari d'una política més agressiva a Europa i d'expansió imperialista, la qual cosa va provocar la destitució de Bismarck (1890). Es va iniciar, així, un nou període en les relacions internacionals, anomenat Pau Armada (1890-1914), que es caracteritzà pel següent:
- Les potències europees es van agrupar en dos blocs militars enfrontats (doc. 1):
- Alemanya, Àustria i Itàlia van signar la Triple Aliança.
- D'altra banda, l'agressiva política exterior de Guillem II va portar França, Rússia i el Regne Unit a formar la Triple Entesa (1907). Rússia havia abandonat l'aliança amb Alemanya a causa dels problemes als Balcans.
- La por mútua va portar a una intensa cursa d'armaments (doc. 2).
En aquest ambient de desconfiança i tensió, qualsevol enfrontament podia donar origen a un conflicte a gran escala.
Els Enfrontaments Colonials: Crisi del Marroc
El conflicte d'interessos colonials entre les antigues i les noves potències va ser una font contínua de problemes, ja que les noves potències volien disposar de colònies per obtenir primeres matèries i mercats on vendre els seus productes.
Les reclamacions colonials es van plasmar en les dues Crisi del Marroc (1905 i 1911). Alemanya va intentar que França no creés un protectorat al Marroc el 1905, però a la Conferència d'Algesires (1906) es va declarar el Marroc sota protecció francesa i espanyola. El 1911, però, Alemanya va acusar França de no respectar els acords d'Algesires i, a canvi del reconeixement del protectorat francès, va aconseguir la cessió d'una part del Congo.
Les Crisi Balcàniques i la Tensions a l'Est
Altres enfrontaments greus es van produir als Balcans, amb les Crisi Balcàniques. L'Imperi Otomà s'estava esfondrant, i Àustria i Rússia pretenien aprofitar-se de la situació. Rússia donava suport als estats eslaus (Sèrbia i Bulgària) i intentava impedir que caiguessin sota poder austríac. Per la seva banda, Àustria buscava expandir-se a costa del mar Adriàtic. Entre el 1908 i el 1913 es van produir tres crisis molt greus a la zona (doc. 3).