Patis i organització urbana a l'antiguitat: Çatal Höyük, Mileto i Babilònia

Paper: el pati en l'arquitectura domèstica

Els patis de l'antiguitat

Els patis de l'antiguitat van ser un element molt característic en l'arquitectura domèstica. Aquests espais eren elements interiors a les edificacions però oberts a l'aire lliure. Tenien diverses funcions: permetien estar a l'aire lliure, servir de lloc per jugar, acollir actes religiosos i polítics, o funcionar com a espais de treball.

A Çatal Höyük ja existien patis dins d'habitatges amb formes molt irregulars i dimensions diverses. Aquests patis servien com a llocs d'aire lliure, perquè dins de l'assentament no hi havia places lliures; a més, alguns patis podien funcionar com a espais de treball. Decorativament eren sovint senzills, amb una superfície pràctica i poca ornamentació.

A la ciutat de Babilònia, els patis tenien una superfície més gran i proporcions regulars; en algunes edificacions els guerrers hi entrenaven i també s'hi podien dur a terme activitats religioses. En general aquests patis no estaven molt decorats perquè estaven destinats a usos productius. Els egipcis utilitzaven els patis com a espais de pas per accedir a diferents sales, com la sala hipòstila, la capella o el santuari; aquests patis solien situar-se darrere de l'entrada principal del temple i servien com a lloc de reunió decorat amb columnes i figures.

A Grècia els patis no eren gaire grans i sovint no estaven molt ornamentats. Les cases hel·lenístiques tenien una planta rectangular i una superfície aproximada d'unes dues cambres; els patis solien situar-se al centre i en alguns casos estaven decorats amb columnes toscanes.

Çatal Höyük (neolític)

Çatal Höyük és un assentament neolític caracteritzat per l'absència de carrers: era una agrupació d'edificis que formaven una gran construcció contínua, conformada per cúbicles amb una estança principal (on es vivia, dormia i menjava), un espai per als animals i una zona dedicada a la religió amb un altar on només hi accedia el patriarca en alguns casos.

Les obertures d'accés estaven situades a la teulada i eren construïdes amb fusta i fang; una escala permetia baixar a l'habitatge. El trànsit es feia pels terrats, ja que no existien carrers. Els espais es desenvolupaven sense una organització clara, disposats de manera aparentment caòtica. En conjunt, aquesta ciutat funcionava com una fortificació sense muralles.

Teixit urbà: Hipòdam i Mileto

Hipòdam de Mileto és considerat el primer urbanista de la història occidental. Va desenvolupar idees per ordenar l'espai urbà, passant d'una estructura urbana irregular a un traçat amb carrers regulats; al centre de la retícula ortogonal hi situava l'àgora.

L'exemple de Mileto mostra com la ciutat es divideix en barris i els carrers formen una quadrícula. L'esquema urbà ideal de Mileto es basava en una retícula ortogonal subdividida en tres zones destinades a usos diferents:

• una zona consagrada a la divinitat,
• una zona d'ús públic (places i edificis),
• una zona per a propietats o ús privat.

Mileto estava situada al límit d'un penya-segat. A la part més alta i protegida hi vivien sacerdots, guerrers i les persones més importants de la ciutat. A la part central residien els comerciants i s'ubicaven espais públics, places i edificis religiosos. Finalment, la zona més propera a la costa o més allunyada del centre concentrava les capes socials més pobres i els esclaus; aquestes àrees eren les més desprotegides i, en cas d'atac, eren les primeres a patir-ne les conseqüències. Així, el teixit urbà d'aquest model estava distribuït i ordenat, amb carrers regulars que marcaven un ordre global encara que la geometria de cada construcció podia variar segons necessitats particulars.

Muralla i canvi en la ciutat

En aparèixer la muralla a les antigues ciutats van produir-se canvis importants en l'organització urbana. Abans de la muralla, moltes comunitats es defensaven creant conjunts d'habitatges adjacents que formaven una fortalesa contínua; és el cas de Çatal Höyük, un assentament amb forma irregular sense geometria ni ordre establert. Les cases eren petites, amb patis interiors, i s'hi desenvolupaven oficis dins dels habitatges. Es circulava pels sostres, cosa que proporcionava una posició avantatjosa per a la defensa.

Amb la invenció de la muralla —un mur alt i gruixut construït amb pedra que envolta la ciutat— ja no calia mantenir l'estructura laberíntica per confondre els atacants. Això va permetre que les cases es separessin, que sorgissin carrers i que es generessin més espais lliures per a activitats com el comerç i la vida pública. En resum, la muralla va afavorir la creació d'una organització urbana més regular i d'espais públics definits.

Ciutats mesopotàmiques i el paper del ziggurat

Les parts més importants de les ciutats mesopotàmiques eren les muralles, el ziggurat i la proximitat o connexió amb un riu. Babilònia, per exemple, estava construïda sobre una gran plana i protegida per un doble mur defensiu d'uns 7 m d'amplada i un gran fossat connectat al riu que l'envoltava. L'entrada passava per controls i punts intermedis que, en ocasions, funcionaven com a mercats on comerciants locals compraven i venien mercaderies abans d'accedir a la ciutat pròpiament dita. Les muralles servien per protegir la ciutat de perills externs.

Dins la ciutat hi havia diversos barris ben diferenciats:

• el barri dels pobres i els esclaus,
• el barri comercial, on es trobaven els mercaders,
• el barri de les elits o ric, on vivien les persones amb poder i riquesa,
• i el barri més protegit, on vivien els sacerdots i les autoritats, i on sovint se situava el ziggurat.

Babilònia disposava ja d'una trama de carrers i barris que facilitaven el desplaçament ordenat; hi havia vies que comunicaven d'un costat a l'altre de la muralla. La part central, sovint orientada cap al riu, concentrava les funcions més importants: el ziggurat —un temple monumental— es trobava en aquesta àrea i constituïa el centre religiós, cultural i polític. No obstant això, l'accés al ziggurat i a moltes àrees sagrades era restringit: generalment només hi accedien els sacerdots i les autoritats religioses.

Nota: per a un estudi més didàctic, els plànols i dibuixos de plantes de Babilònia i Çatal Höyük ajuden a entendre la disposició dels espais, la relació entre els patis i els carrers, i la funció monumental del ziggurat dins del conjunt urbà.