Primers Partits Polítics i Inestabilitat Constitucional a Espanya

Els Primers Partits Polítics a Espanya

La instauració del liberalisme va comportar l’aparició d’òrgans representatius (Corts, diputacions, ajuntaments...), els membres dels quals eren elegits. Els partits polítics van ser necessaris per representar aquestes institucions i organitzar les diferents opcions polítiques. La majoria de la població es va allunyar de la política dels partits perquè no hi havia tradició parlamentària. Eren una agrupació de personalitats al voltant d’algun civil o militar i no tenien programes polítics elaborats. Eren més aviat corrents d’opinió vinculats per relacions personals o interessos econòmics i que s’unien per participar en les eleccions. Utilitzaven els diaris per expressar-se i volien controlar parcel·les de poder.

Durant el regnat d’Isabel II van sorgir les grans oposicions del liberalisme: el Partit Moderat i el Partit Progressista, que es van alternar el poder durant dècades. També va sorgir la Unión Liberal, un partit que tenia idees centralitzadores. També hi havia opcions més radicals com el Partido Demócrata, que defensava el sufragi universal masculí i acceptava la monarquia com a institució simbòlica, sense intervenció política, i el Partido Republicano, que volia l’abolició de la monarquia.

Per Què No Hi Va Haver Normalitat Constitucional a Espanya?

La Constitució del 1869 definia la monarquia com a forma d’estat, i això va forçar a buscar un nou rei que substituís el borbó. El general Prim va gestionar la tria i van proposar Amadeu de Savoia. Però aquest nou monarca sols va obtenir 191 vots dels 311 diputats presents a les Corts; suposava un suport reduït. Aquests vots bàsicament eren d’unionistes i progressistes.

Tampoc va obtenir el monarca l’acceptació de les classes populars, que eren republicanes o obreristes. I l’aristocràcia isabelina no acceptava el nou rei, i volien restaurar els borbons. Tampoc una part de l’exèrcit li va expressar fidelitat al nou monarca. L’Església també es va mostrar hostil al nou rei.

Durant aquest temps va haver-hi governs inestables; en dos anys es van formar sis governs, l’últim no va durar ni vint dies. Els partits unionistes, progressistes i demòcrates es van dividir en dos grans blocs:

• Partido Constitucional: Format per Unión Liberal i progressistes conservadors.
• Partido Radical: Format per progressistes d’esquerra, demòcrates i republicans.

La monarquia no tenia ni suport social ni polític, i hi havia forts moviments d’oposició, alguns d'ells armats.

Els conservadors van deixar de participar a les eleccions. Els carlins van començar una nova guerra per defensar el tro del rei Carles VII, i aquest conflicte va durar des del 1872 al 1876.

També va haver-hi la insurrecció de Cuba, que va ser una guerra colonial (Guerra dels Deu Anys). I, finalment, revoltes i protestes populars (pagesos i obrers); d’aquí van sorgir els anarquistes i socialistes, que també s’hi van ajuntar els republicans, que tots aquests s’oposaven a la monarquia.

El 10 de febrer del 1873, Amadeu de Savoia va renunciar al tro. I l’1 de juny del 1873, les Corts van formar un nou govern presidit per Pi i Margall amb el nom d’Ordre i Progrés, i s’estableix la Primera República.