El Parpalló, Megalitisme i Cultures Prehistòriques a la Península Ibèrica

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Geografía

Escrito el en catalán con un tamaño de 33,5 KB

El Parpalló i el Megalitisme a la Península Ibèrica

Exemple 3: El Parpalló

La Cova del Parpalló, situada al terme de Gandia, comarca de La Safor (País Valencià), fou descoberta l'any 1866 per J. Vilanova i Piera i excavada els anys 1929/31 per Ll. Pericot. Les més de 5.000 plaquetes (5.612) que s'hi troben han estat estudiades per V. Villaverde i abasten des del Gravetià fins al Magdalenià.

Les Plaquetes

Presents a tots els nivells, les plaquetes no són característiques d'una sola època. El Parpalló té una important estratigrafia del Paleolític Superior mediterrani de 8 metres de potència amb Gravetià, Solutrià, Solutreo-Gravetià i Magdalenià. Destaca el seu art moble únic sobre plaquetes de calcària, amb algunes pintades del Solutrià, Solutreogravetià i Magdalenià.

La seva presència en els diferents nivells permet establir una cronologia relativa. La gran quantitat de plaquetes planteja interrogants: eren ofrenes en un santuari? Es fabricaven allà mateix? El que se sap és que era un lloc únic amb una continuïtat des del Gravetià fins al Magdalenià superior al llarg de 10.000 anys.

A la Cova del Parpalló també hi ha un gravat a la paret que forma part del conjunt escàs, però significatiu de gravats mediterranis (Meravelles, Cova Fosca, Abric d'en Melià, Cueva Ambrosio,…) que van del Solutrià al Magdalenià epigonal/microlaminar.

Exemple d'hàbitat neandertal: l'Abric Romaní (Capellades): c.70-40kaBP

Les llars de foc indiquen ocupacions repetides, captació de recursos i talla de l'os. El jaciment presenta, en tots els nivells excavats, nombroses zones d'una ocupació més intensiva i remuntatges, tant ossis com lítics. S'han trobat evidències de fustes (en negatiu) que s'utilitzaven per estructurar l'espai, per fer eines, etc.

El Megalitisme a la Península Ibèrica

El megalitisme apareix a mitjans del V mil·lenni aC en zones atlàntiques (centre i sud de Portugal) i una mica més tard a Catalunya. Es pot localitzar gairebé a tota la Península, tot i que amb una presència desigual:

- Present a Andalusia, Extremadura, tot l'Atlàntic, al Cantàbric, als Pirineus, a la conca alta i mitja de l'Ebre, a la Catalunya vella, les Illes Balears (exc. Eivissa) i a tota la Meseta Nord (Duero).

- Inexistent o molt escàs a la Meseta central, oriental i sud, el sud d'Aragó i de Catalunya i a tot el País Valencià (especialment la zona entre el Llobregat i el Segura).

Cap el 4300 aC trobem el megalitisme a la zona mediterrània. La seva amplitud cronològica és considerable, tot i que depèn dels territoris i de les tipologies constructives. Podem situar-lo entre el 4600 i el 2000 aC.

El Neolític a la Península Ibèrica

Al IV mil·lenni AC la forma de vida neolítica ja s'ha expandit completament per tota la Península. L'èxit del nou sistema econòmic ha comportat:

- Un augment demogràfic generalitzat.

- Una ocupació del territori més intensa: processos de desforestació.

- Uns assentaments més estables.

- Una profunda noció d'arrelament que es tradueix en enterraments i necròpolis.

- Un increment de la conflictivitat.

- L'explotació de nous recursos i l'intercanvi de noves mercaderies.

Neolític Mig Inicial (4500-4200 aC)

Inici d'un procés de territorialització amb la identificació de diferents grups:

- El grup Montboló al nord-est: Primeres cistes a Osona, Alt Empordà i Fenollet. Ceràmiques petites, color marró i gris, cocció homogènia. Nanses tubulars amb fons convex. Cistes, són caixes de pedra tapades per un túmul.

- El grup Molinot al sud del Llobregat, Cova del Penedès. Ceràmiques amb acabat raspallat i vasos de diferents mides. Crestes i nanses. Els morts són enterrats en fosses, no hi ha cistes.

- La zona entre el Llobregat i el Tordera amb elements comuns Montboló i Molinot. Documentats molts enterraments i sitges que tenen elements dels dos grups.

- El grup de les boques de l'Ebre-Amposta amb cistes, cavitats, hipogeus. Construccions de certes dimensions. Enterraments individuals, ornaments fets amb petxines.

El Neolític Mig-Recent (4200-3400 aC)

Moment d'apogeu de l'economia de producció i de l'explotació de noves matèries primeres (variscita de Gavà, pedres dures per la fabricació de destrals dels Alps, sílex melat de Provença, obsidiana de Sardenya, la sal de Cardona, les petxines i corall del Ebre i Llobregat, vasos de boca quadrada de Ligúria-Itàlia, etc.). Comunitats profundament arrelades als seus territoris que desenvoluparan una explotació econòmica intensiva de l'entorn amb rics enterraments que contenen aixovars d'allò més exòtics. La diversitat funerària que es manifesta al nord-est peninsular permet caracteritzar tres fàcies ben diferenciades:

- El Vallesià o cultura dels sepulcres de fossa: Presència a tota la depressió prelitoral. Economia fonamentalment agrícola (sitges per conservar el gra). Assentaments amb altres estructures negatives per exemple sitges, estructures de fusta. Desenvolupament d'autèntiques necròpolis: Bòbila Madurell (120 tombes) etc. Fosses senzilles o complexes amb vestíbul i cambra funerària amb inhumacions individuals, dobles o excepcionalment, triples i quàdruples. Diferències socials en base als aixovars representats. El sílex melat adquireix una especial importància en la fabricació d'eines. Moment àlgid de l'explotació de la variscita de les mines de Gavà.

- El Solsonià: Situat als altiplans pirinencs i prepirinencs. Pràctiques econòmiques més relacionades amb la ramaderia. Cistes o caixes de pedra amb túmul que serveixen com a enterraments d’inhumacions individuals o dobles. Contacte amb el Vallesià gràcies a les valls del curs alt del Llobregat on es poden documentar aixovars de variscita fins Andorra. Explotació de la sal de la muntanya de Cardona. La sal actuà com element de bescanvi per la variscita de Gavà i les petxines de l'Ebre.

- L'Empordanès: Ubicat a les serralades de l'Empordà (l'Albera, Serra de Rodes i Cap de Creus). Pràctiques econòmiques fonamentalment relacionades amb la ramaderia. Un dels pocs assentaments coneguts és el poblat de Ca n'Isach a Palau-savardera. Zona amb la manifestació més espectacular de megalitisme amb la presència dels sepulcres de corredor i variants, tot i que també podem localitzar cistes, tots ells de tipus tumular.

Seqüència del Megalitisme Empordanès:

- Fase premegalítica (2ª ½ V mil. aC). (Grup Montboló). Tombes tipus cista amb túmul.

- Fase megalítica I (1ª ½ del IV mil. aC). Neolític mig ple. Sepulcres de corredor antics amb cambres subcirculars i corredors estrets, fets de murs de pedra seca o lloses (i potser alguns de trapezoïdals).

- Fase megalítica II (2ª ½ IV mil. aC). Neolític final. Sepulcres de corredor amb cambres trapezoïdals, curtes o llargues, i corredors estrets, fets de murs de pedra seca o lloses.

- Fase megalítica III (1ª ½ III mil. aC). Calcolític antic. Sepulcres de corredors de cambres rectangulars i corredors estrets de lloses en transició cap a les galeries catalanes. A continuació, sepulcres de cambres rectangulars i corredors cada cop més amples en V o U, també dites galeries catalanes.

- Fase megalítica IV (2ª ½ III mil. aC). Calcolític recent. Presència de dòlmens simples, del tipus arca amb vestíbul-pou o cambres pirinenques amb porta-finestra.

El Neolític Català

Totes aquestes variants funeràries perviuran amb petites modificacions durant moments posteriors, tret dels sepulcres de fossa que desapareixeran durant la segona meitat del IV mil·lenni cal. BC.

1. El megalitisme s'expandirà amb força a tots els Pirineus i serralades prepirinenques, així com a la serralada litoral (Maresme-Vallès oriental). Esporàdicament, també el localitzem al sud del Llobregat (Mas Pla de Valldosera).

2. Les cistes del Solsonià mantindran la seva importància a la zona fins a l'edat del bronze, tot i que no semblen fer-se servir massa durant el neolític final.

3. Els enterraments en cova, hipogeus i sistemes híbrids del megalitisme (paradòlmens) començaran a donar-se amb molta força durant el neolític final, segons els territoris. Es tracta d'un canvi en la mentalitat funerària que deriva cap a la reutilització continuada d'un mateix espai funerari (megàlit, cova, hipogeu,...).

El Calcolític a la Península Ibèrica

Tradicionalment, l'aparició de la metal·lúrgia ha estat l'element definidor del Calcolític o Eneolític. Aquest concepte, i d'altres com “edat del bronze” o “edat del ferro”, no fa més que consagrar el canvi tecnològic per sobre d'altres canvis de tipus econòmic, social o ideològic com succeeix amb el neolític. Això és conseqüència directa de considerar la metal·lúrgia com un avenç tecnològic que tindrà fortes implicacions en les societats (especialització laboral, millor instrumental per l'agricultura, comerç, diferenciació social, etc.). Però, això no és del tot cert!

El Calcolític peninsular es caracteritza per:

- Increment de la demanda de productes i matèries primeres exòtiques (la metal·lúrgia, el campaniforme, ivori, ambre, cristall de roca, pedres ornamentals, etc.). Ampliació de les xarxes d'intercanvi i estandardització dels aixovars (paquet campaniforme com un emblema de poder).

- Progressiva complexitat social: aparició d'elits i de la figura del guerrer.

- Accés restringit i condicionat als béns de prestigi: amortització en tombes.

- Naixement d'una nova ideologia de poder i legitimació del lideratge mitjançant l'economia del béns de prestigi: festes, banquets, aliances...

Cal situar el Calcolític peninsular durant gran part del III mil·lenni cal. ANE. El fenomen del vas campaniforme defineix un tipus de ceràmica, molt decorada, amb forma de campana invertida que té una gran difusió, tot i que gens homogènia, per molts punts d'Europa i la Mediterrània.

El Calcolític peninsular:

- Al nord (Meseta central i septentrional, vall de l'Ebre i nord-est peninsular), trobem assentaments caracteritzats per nombroses “estructures negatives”, normalment sitges, forats de pal o fossats. Són “los poblados de zanjas”.

- El sud peninsular (centre i sud de Portugal, Extremadura, Andalusia, Alt Guadalquivir i Múrcia) destaca pel desenvolupament d'estructures socials dites “complexes”. Les cultures més importants són Los Millares (SE) i Vila Nova de São Pedro (C. Portugal). Aquesta cultura rep el nom del jaciment epònim de Vila Nova de São Pedro (Azambuja). S'ubica geogràficament a la desembocadura del Tajo.

La Cultura de Los Millares

Es desenvolupa entre finals del IV mil·lenni i finals del III. La situació geogràfica que ocupa comprèn les províncies d'Almeria, sud de Múrcia i nord-est de Granada. Els precedents de la cultura de Los Millares es caracteritza per la presència de poblats de cabanes circulars i sitges (IV mil·lenni cal. ANE). El sistemes d'enterrament són variats. Podem destacar els rundgräber i els hipogeus subterranis.

El poblat se situa en un esperó amesetat que limita amb els barrancs del riu Andarax (NO-NE) i de la rambla de Huéchar (E). Ocupa una extensió d'unes 5 hectàrees. S'observa una planificació de l'espai amb almenys quatre línies de fortificació reforçades amb baluards circulars i portes complexes (amb barbacana) que garantitzen la defensa de la vessant oest i sud, coincidint amb la zona més accessible al poblat. L'espai interior es troba ocupat per cases circulars amb sòcols de pedra. A part, unes 13 torres de guaita exteriors i intercomunicades visualment entre elles i amb el poblat es distribueixen per les muntanyes del sud i l'oest, Forti 1, recinte circular amb torres i un altre recinte amb torres exteriors i fossat. Extensa necròpolis de tholoi (cambres segellades per una falsa cúpula) extramurs a la vessant oest que ocupa unes 13 hectàrees. Notable producció d'objectes “simbòlics” en ceràmica, pedra o os. Destaquen els idolets i les “ceràmiques simbòliques”. Consum de matèries exòtiques que demostren contactes llunyans: ambre, ivori i ous d'estruç.

La Societat Argàrica

La Transició Calcolític-Bronze:

El trànsit de la cultura de Los Millares a la cultura de l'Argar durant la segona meitat del III mil·lenni cal. ANE s'explica com un procés de crisi en el que s'observen els següents aspectes:

- Crisi en el poblat de Los Millares amb l'abandonament de les línies defensives exteriors i reclusió en l'esperó. Finalment, el fortí 1 serà destruït.

- Abandonament d'alguns assentaments. Valoració d'alguns finals violents en les darreres ocupacions calcolítiques.

- Construcció de nous poblats i reconstrucció d'altres amb nous principis arquitectònics i urbanístics.

- Una major utilització del coure i un augment de la riquesa que s'interpreta com l'evidència d'una major dissimetria social.

- La substitució dels enterraments col·lectius pels individuals.

- La localització dels enterraments en l'interior dels poblats (abans a l'exterior).

- Desaparició de les nombroses representacions simbòliques del Calcolític.

Territori i Delimitació Geogràfica:

La cultura argàrica es caracteritza per un procés expansiu lligat a un augment demogràfic i motivat per la cerca de nous terrenys agrícoles i recursos metàl·lics.

Zona nuclear:

- Conques de Vera i del Guadalentín (Almeria Múrcia), extensible a Múrcia i l'est de Granada.

Periferia:

- Centre de Granada, Serra de Cazorla i Linares (Jaén), sud de la Manxa i sud d'Alacant. Un tema ben estudiat és la definició d'un espai de frontera amb el bronze valencià. Aquest no s'identificaria estrictament amb un riu (el Vinalopó), sinó amb una sèrie de serralades transversals que van en sentit SO-NE fins al mar on l'Illeta dels Banyets seria el punt més septentrional de la cultura argàrica.

L'Estructura de Poblament:

Es planteja un model en progressiva expansió cap a Jaén, Ciudad Real, Granada i Alacant amb el control territorial de les valls, les zones de pas i dels recursos bàsics (militarització). Existeix un organització jerarquitzada del territori formada per poblats centrals, nuclis defensius i de control, granges i aldees.

Periodització:

- ARGAR A (2250-1800 cal. ANE): Inici de l'expansió territorial (augment demogràfic): colonització agrícola i recursos miners. Enterraments en “covachas” o cistes. Estructura social formada per: Homes amb alabarda, punyal, vasos ceràmics i ornaments. Dones amb associació punyal/ganivets i punxó. Altres individus amb aixovars de menor valor.

- ARGAR B (1800-1550/1500 cal. ANE): Generalització de l'enterrament en pithoi. Canvis en l'organització social:

- Grup aristocràtic: homes amb espasa llarga i dones amb diademes, ornaments i l'associació punyal/ganivet i punxó. Presència de copes.

- Guerrers/camperols: homes amb destrals i punyal i dones amb punyal/ganivet i punxó.

- Serfs i esclaus: difunts amb aixovar menor o absent.

- Presència generalitzada de nens amb ofrenes rellevants (herència).

Els Assentaments:

Els assentaments es caracteritzen pels següents aspectes:

- Generalment, es trien llocs estratègics i dominants sobre l'entorn.

- Ús de sistemes defensius artificials: muralles i torres. Cases disposades en terrasses terraplenades a diferents nivells.

- Existència d'acròpolis i residència noble.

- Construcció en pedra, fusta i fang.

- Vivendes de tendència rectangular, compartimentades i amb estances descobertes. Murs revocats i regularitzats amb fang. Altures de 2 o 3 metres amb sòcol i alçat en pedra. Paviments, bancs i sostres plans o lleugerament inclinats.

- Espais col·lectius: carrers estrets, cledes, fortificacions i cisternes.

- Àrees de treball: metal·lúrgia, mòlta, teler, magatzem (sitges, rebost, tenalles...), etc. Les darreres descobertes a La Bastida (Totana, Múrcia). Fase III (c. 1850–1600/1550 aC).

Economia:

Es tracta d'una societat d'economia camperola basada en l'agricultura de secà, principalment del monocultiu extensiu de l'ordi vestit. Les condicions eren més humides que en l'actualitat. Es valora l'existència de guaret i horts dedicats a la producció de lleguminoses (pèsols, llenties i faves) i del lli. Es mantenen les típiques feines de recol·lecció: aglans, olives i raïm silvestre, peres i altres fruites silvestres, etc. Es produeix l'aprofitament dels recursos forestals: fusta, suro de l'alzina surera, etc. La gestió de la terra s'ha assenyalat com l'element decisiu del sistema econòmic argàric (organització de la força del treball i gestió dels recursos). En aquest sentit, s'ha destacat la coincidència que existeix entre els poblats més grans i l'escassetat de terres de cultiu, però amb nombroses evidències de mòlta que excedeixen les pròpies necessitats. Això es complementaria amb altres assentaments situats al pla i prop dels rius on es cultivarien cereals i lleguminoses i on hi hauria més instrumental agrícola, però menys instruments de mòlta. Els metalls, el ramat i el seu intercanvi es troben controlats per les elits. Són objectes de prestigi, símbols de riquesa i poder, que serviran per establir aliances. Es parla d'un augment de la competència i de la rapinya entre les elits i es valoren aspectes com la dominació i el pagament de tributs (metalls, animals i dones).

- Ceràmiques i metalls: Respecte a la ceràmica hi ha 8 formes bàsiques i s'assenyala una diferenciació entre la producció domèstica i la funerària. En la producció metàl·lica trobem armament (alabardes, punyals i espases de reblons), útils (punxons i destrals) i objectes ornamentals en coure.

El Món Funerari:

Les sepultures apareixen dins de les cases com a conseqüència d'un culte als avantpassats relacionat amb la pertinença a un mateix grup sanguini o llinatge. Es practica la inhumació individual, doble (parelles o adult/nen). Existeix la reutilització de la tomba i es discuteix la relació de parentela entre els difunts d'una mateixa tomba. No tots els habitants tindrien dret a enterrar-se. Tot i això, s'ha assenyalat una certa paritat entre homes i dones i la representació de tots els grups d'edat. Trobem quatre tipus fonamentals: Cista, “Covacha”, Pithos/-oi, Fossa. El destacat rol de les ofrenes alimentàries.

Demografia:

En general, la població tindria una dieta mixta però amb una acusada dependència dels productes vegetals. En relació amb l'estatus social, seria més o menys rica en proteïnes. Els homes es troben més exposats als traumatismes (activitats més dures i confrontaments bèl·lics). Aparició de l'artrosi en individus de més de 40 anys en columna, genolls i peus:

- Espatlla i esquena en els homes (= càrregues pesades).

- Colzes i zona lumbar en les dones (= mòlta).

Anèmies i altres malalties sanitàries i nutricionals entre els nens. Major mortalitat infantil a finals de l'Argar: menys qualitat de vida, increment de la competència i menys recursos disponibles.

L'Estructura Social:

L'anàlisi de les evidències arqueològiques argàriques avalen l'existència de diferències socials. Aquestes evidències són:

- Els indicis de jerarquització territorial.

- Les importants diferències en els aixovars que avalen l'existència de diferents estaments socials.

- La inclusió d'ofrenes animals: ovicaprins, bovins i cavall. Aquestes dues últimes espècies en les tombes més riques, el que implica un accés desigual.

- La ubicació de les tombes més riques en sectors concrets com l'acròpoli.

- L'existència d'estatus adscrit per naixement: aixovars infantils importants.

- Les relacions de coerció, tribut i explotació.

- Unes millors condicions de vida (dieta i patologies) entre l'elit.

En definitiva, l'estructura social argàrica ha estat definida com estatal i servil a partir de la definició de tres estaments socials:

- Elit aristocràtica/guerrera que practica la coerció i es dedica a la guerra i la rapinya com a forma d'exercir el seu domini sobre l'entorn.

- Classe clientelar de guerrers/camperols.

- Serfs/esclaus amb tasques domèstiques i cura dels ramats.

El procés de l'evolució de les societats humanes, segons Lull i Micó: En definitiva, l'Estat neix per a preservar i fixar certes situacions de distribució econòmica dissimètrica (explotació) mitjançant l'ús de la força (coerció). Lull i Risch han defensat l'estat argàric a partir d'unes condicions d'explotació interclassista:

- L'explotació de la producció: Control centralitzat de certs mitjans de producció (metalls, molins), Control centralitzat dels objectes de treball (terra i territori), Control centralitzat de la força de treball humana (centralització i dissimetries laborals), Control centralitzat dels productes finals (aixovars funeraris, teixits, aliments, etc.)

El Final de la Cultura Argàrica:

Per alguns autors, cap el 1550-1500 cal. ANE es produeix el final de la cultura argàrica dins d'una dinàmica sorprenentment ràpida que gairebé només duraria una generació.

1.- Crisi i pèrdua accelerada de la identitat argàrica.

2.- Sobreexplotació del medi i crisi social (acumulació desigual).

3.- En aquest context, la descentralització sembla l'única sortida a la crisi.

El Bronze Final i la Primera Edat del Ferro

El bronze final (c. 1300-900/800 aC.) és un període de grans transformacions, totes elles interrelacionades:

- intensificació econòmica (agrícola, principalment): nous avenços tècnics i introducció de noves espècies (cas de la fava),

- augment del control sobre els recursos i els territoris,

- estructuració complexa de la societat: el guerrer,

- intensificació de les relacions i contactes entre els grups humans,

- augment de les xarxes comercials encaminades a obtenir productes de prestigi per a consolidar l'estatus de les emergents classes dirigents.

El naixement de les xarxes comercials a llarga distància donà lloc a contactes amb les economies del Mediterrani oriental.

La primera edat del ferro (c. 900/800-550 aC.) serà la continuïtat i consolidació del procés abans iniciat, però en el context de les colonitzacions comercials i agrícoles de fenicis i, més tard, grecs:

- intensificació dels intercanvis i de la circulació dels béns de prestigi,

- enterraments més rics i monumentalitzats,

- primeres relacions de dependència econòmica dins de la comunitat: el naixement de les clienteles.

Finalment, la segona edat del ferro (550 aC. - romanització) representarà el desenvolupament de les comunitats històriques (ibers, celtibers i grups cèltics).

En definitiva, podem pensar que la formació de les societats històriques comencen a gestar-se en el transcurs del bronze final i la primera edat del ferro.

Àmbits Culturals:

La compartimentació de la península al bronze final i la primera edat del ferro resulta més complicada que en èpoques anteriors, doncs, el registre arqueològic és molt desigual. D'una banda, es pot tenir la sensació d'una certa homogeneïtat a partir de la distribució d'uns objectes metàl·lics molt similars (= contactes). D'altra, es constaten diferents unitats geogràfiques amb dinàmiques culturals pròpies, però lluny d'ésser enteses com zones homogènies. Ens centrarem concretament en dues:

- Els territoris atlàntics del centre-sud de Portugal i el sud Galícia,

- Els territoris del nord-est peninsular, el llevant, la vall de l'Ebre i el centre i est de la Meseta.

El Territori Atlàntic:

Assentaments molt mal coneguts, però amb indicis de l'ocupació de zones altes prop del litoral al centre i nord de Portugal, a partir de l'any 1000 aC.

- Domini i control de les vies que penetren a l'interior, vinculat al comerç dels metalls,

- Aparició de poblats en alt amb muralla, fossats i cases de planta circular,

- Intensa producció metal·lúrgica i generalització del fenomen dels dipòsits, és a dir, ocultacions deliberades d'objectes metàl·lics. Alguns dipòsits s'interpreten com a votius,

Nord-Est Peninsular:

Lluny d'ésser un territori homogeni, aquesta àrea presenta com a dada més rellevant la generalització de les necròpolis d'incineració.

- A la costa i el prelitoral trobem granges familiars aixecades amb materials peribles i sitges.

- A l'interior veurem poblats en alt construïts en pedra i amb un tipus d'urbanisme anomenat d'espai central o poblats tancats.

Contactes i Comerç:

El bronze final es caracteritza pel dinamisme de les xarxes comercials i per una gran demanda de metall i altres matèries per fabricar béns de prestigi. L'armament és un bon exemple. Els precedents del comerç mediterrani a la península cal situar-lo als segles XV-XIII aC. quan es documenten els primer indicis, concretament ceràmiques micèniques aparegudes a diferents jaciments d'Andalusia (Montoro, Carmona, Purullena, Gatas, etc.). Un dels elements que ens ajuden a visualitzar els contactes amb claredat són les esteles del sud-oest:

Marc General BF-Fe i Contactes i Comerç:

Les esteles del sud-oest

1. Femenines i masculines (de guerrer).

2. Àmplia datació entre els s.XIII i VIII aC.

3. Mostren la confluència d'objectes atlàntics i mediterranis: armament (llances, espases, escuts, cascos, arcs i cuirasses), objectes de prestigi (miralls, pintes, navalles, pinces, lires, fíbules i carros), entre d'altres (pesos per balances (?) i escriptura).

4. Difícils d'interpretar: funeràries (cobertes de cistes), commemoratives (erigides en honor al difunt) o fites territorials (camins, fronteres...).

Durant el bronze final (s. X-VIII aC.) els tallers metal·lúrgics aconsegueixen el seu màxim esplendor i arriben a introduir-se en xarxes comercials d'abast mediterrani.

Tartessos

El Concepte:

Sense cap mena de dubtes, Tartessos és el resultat de la cohabitació ètnica entre fenicis i indígenes. Existeix, però, una forta confrontació respecte al rol que juga cada component ètnic. Això ha donat lloc a una disputa entre “indigenistes” i “colonialistes”. Pels primers, Tartessos representa el procés d’aculturació indígena motivat per la propera presència dels fenicis. Aquests transmeten noves ideologies i tecnologies i afavoreixen l’aparició d’una elit aristocràtica que explota el seu territori en benefici propi. Pels segons, la cultura tartèssica (entesa com una manifestació purament indígena) és una invenció perquè el que verdaderament representa és la implantació de la comunitat fenícia en occident.

Innovacions fenicies: Les novetats introduïdes pels fenicis són molt evidents: -Arquitectura i urbanisme.-Noves tecnologies: torn ceràmic, ferro, treball de l’or i explotació de la plata. -Introducció de noves espècies animals: la gallina i l’ase. -Nous productes de consum: vi, oli i perfums. -Canvis socioenòmics: intensificació agrícola i ramadera -bovins- i més diferenciació social entre els grups locals. -Transformacions ideològiques: acceptació de rituals orientals, sincretisme de divinitats per les elits locals, etc. -Aparició d’un sistema d’escriptura: escriptura tartèssica o del suroest (?). L’escriptura tartèssica o del suroest. Territori: El sinus Tartesii i el lacus Ligustinus,L’estuari de Huelva.Els assentaments: 1.- Hàbitat i poblament (BF i inicis del contacte): -Augment demogràfic (+ jaciments), -Hàbitats de cabanes circulars o ovals disperses amb sòcol de pedra (Acinipo, s. IX-VIII aC.). 1.- Hàbitat i poblament (plenitud dels contactes): -L’urbanisme es caracteritza per cases quadrangulars compartimentades amb sòcol i tapial organitzades en illes, carrers i places, -Sorgeix una arquitectura de prestigi amb muralles, bastions i torres semicirculars, palaus i santuaris residencials. -Divisió funcional dels assentaments: miners, agrícoles, establiments portuaris i residències. -S’observa el creixement dels poblats i la consolidació d’un procés de jerarquització territorial que sobrepassa l’àmbit nuclear tartèssic inicial (Extremadura i Alt Guadalquivir).


Els enterraments: 2.- Món funerari: -Aparició dels enterraments tumulars col·lectius amb incineracions i alguna inhumació final (Las Cumbres, Setefilla): finals del IX-VIII aC. -El més destacat són les tombes “principesques” dels segles VIII-VI aC caracteritzades per: -La monumentalitat: cambres excavades o construïdes en pedra seca amb túmul. -Els aixovars: gerros de bronze, brasers i thymiateria (“vaixella ritual”), carros, peces d’ivori, ornaments de bronze i or. -Destacar també algunes tombes femenines d’especial riquesa. -La resta de gent s’incinera en tombes més modestes bé col·locades al voltant de les “tombes principesques” o bé formant veritables necròpolis d’incineració. -L’evolució dels ritus funeraris a Tartessos va de la mà de les dinàmiques funeràries fenícies observades a tot el mediterrani, és a dir, de la incineració sembla passar-se progressivament a la inhumació (½ s. VII aC.). Santuaris:-Hi ha constància d’uns quants santuaris urbans associats a divinitats diverses de tipus oriental: Montemolín, Carambolo (Astarté), Coria (Baal), Málaga o Carmona. -Tartèssics o fenicis? En el primer cas, implicaria l’acceptació de divinitats orientals o, almenys, la seva iconografia: smiting gods (Baal) i Astarté. -Així com també tota una producció d’objectes en or dedicada al culte. -Altres tipus de santuaris o palaus-santuaris se situen en contextos rurals de la perifèria tartèssica (Cancho Roano, La Mata o Casas del Turuñuelo). -El cas de Cancho Roano i dels altres edificis sota túmul extremenys és especialment interessant, doncs, funcionen com a residència, magatzem i espai de culte de finals del VII a finals del V aC). La societat tartèssica: Durant el bronze final el poder s’expressa per la iconografia de les esteles de guerrer i diademades i la deposició ritual d’armes i joies (dipòsits). Al s. IX-VIII aC s’observa una societat estratificada basada en els llinatges familiars amb túmuls col·lectius: Setefilla i Las Cumbres.


A partir dels s. VIII aC trobem: -Tombes principesques monumentals i molt riques. Necròpolis
d’incineració. -El poder econòmic de les elits es fonamentarà en el control dels intercanvis, la propietat privada de la terra i les explotacions mineres amb el desenvolupament de relacions de dependència. -Alguns defineixen Tartessos com una monarquia sacra d’estil oriental: fonts i arqueologia. La situació canvia durant la primera meitat del segle VI aC. amb nova ideologia i noves formes de poder que donaran lloc a la cultura turdetana. El final de tartessos: S’han apuntat diverses causes, algunes més fonamentades que d’altres: -Esgotament dels recursos miners, descens dels beneficis i/o tecnologia deficient per l’explotació de la plata. -Crisis econòmica-comercial i context històric global: -Caiguda de Tir (573 aC.): abandó d’algunes de les factories o colònies costaneres d'Andalusia oriental i concentració de la població en colònies emergents com Malaka, -El comerç grec decau per la presa de Focea (c. 546 aC.) i la batalla d’Alàlia (c. 535 aC.), -Definició de noves rutes (Massalia i SE peninsular) i noves fonts d’aprovisionament: Tartessos queda fora de les noves rutes. -Alta conflictivitat entre indígenes i fenicis: mai van deixar d’existir fortes tensions econòmiques, polítiques, ideològiques i socials entre els dos. El final de Tartessos comporta altres conseqüències importants: -Desplaçament dels focus d'atracció comercial cap a les perifèries de Tartessos: Extremadura (aparició dels palaus-santuaris com Cancho Roano), Meseta sud, l’Alt Guadalquivir i SE peninsular amb el desenvolupament de les societats ibèriques. -La fi de la monarquia sacra tartèssia pot tenir relació amb els canvis polítics d’altres cultures aristocràtiques que es donaren entre els s. VI-V aC. Crisis interna: tensions socials i lluita de classes en el context del Mediterrani. -Reestructuració socio-económica del territori de Tartessos amb el trencament de la xarxa comercial exterior (i l’abandó de l’explotació de la plata) i l'adopció d'un nou model agropecuari (i pesquer) que implica la colonització agrícola dels territoris interiors i que manté la tradició tartèssica des de l’indigenisme. És el que es coneixerà com la Turdetània.

Entradas relacionadas: