Parmènides i Pitàgores: El Ser, la Veritat i els Nombres Presocràtics

Parmènides: El Ser, el No-Ser i la Recerca de la Veritat

Parmènides és un poeta contemporani a Heràclit. El poema de Parmènides segueix la mateixa mètrica que la Ilíada, però no explica cap història.

Parmènides és el primer filòsof a fer servir la paraula Ser per referir-se a allò que les coses tenen en comú. El poema fa referència a allò que les coses comparteixen, que és el Ser (allò que habitualment passa desapercebut), i la seva contraposició, el No-Ser.

La Veritat com a Objectiu del Pensador

Allò propi del savi és pensar, veure allò que habitualment no veiem, anar més enllà. La Veritat és una cosa que va més enllà de la cosa concreta; és a dir, fer-se càrrec de la veritat és fer-se càrrec del Ser.

El Ser és allò que sempre hi ha, allò que en el fons totes les coses tenen en comú (To ón / Eínai). Dir que el Ser és, vol dir posar en evidència tot allò que donem per existent i vàlid. Allò extraordinari és la vida, no la mort. Això fa referència al Ser, ja que també és allò extraordinari gràcies a la seva contraposició: el No-Ser.

Només entenem el Ser quan es contraposa amb el No-Ser. La Veritat s'assoleix quan anem més enllà; quan no anem més enllà, és a dir, quan ens quedem amb el que realment hi ha, és l'Aparença.

Contraposicions Fonamentals

El Ser, a diferència de les altres coses, es caracteritza per:

• És múltiple (en el sentit de la seva presència en tot).
• És continu.
• És claredat.

L'Aparença, en canvi, s'assimila a la foscor.

Pitàgores i l'Arkhé: La Doctrina dels Nombres

Per als pitagòrics, els nombres tenien i conservaven un significat místic, una realitat independent. Els fenòmens, encara que afirmaven explicar-los, eren secundaris, perquè l'única cosa significativa pel que fa als fenòmens era la manera en què reflectien el nombre. El nombre era responsable de l'Harmonia, el principi diví que governava l'estructura de la totalitat del món.

El Kósmos i l'Harmonia Pitagòrica

Per als pitagòrics, la cosmologia, considerada com l'estudi del que era per a ells un Kósmos en ple sentit grec, abasta i engloba la teologia, l'antropologia, l'ètica, les matemàtiques i qualsevol altra 'branca' de la seva filosofia. És la clau del tot. El motiu d'estudiar el Kósmos és el de posar-nos a nosaltres mateixos en estreta harmonia amb les seves lleis.

La paraula Harmonia, terme clau del pitagorisme, significava primàriament l'acoblament o adequació entre si de coses (fins i tot la clavilla material amb què s'unien). Després, específicament, significava l'afinació d'un instrument amb cordes de diferent tensió. L'harmonia que els pitagòrics assimilaven al nombre tenia aquesta connotació musical.

Pitàgores va derivar el seu entusiasme per l'estudi del nombre de les seves aplicacions pràctiques en el comerç (basat en la idea que un factor constant mitjançant el qual les coses es relacionaven era el quantitatiu).

La Doctrina del Nombre segons Aristòtil

Aristòtil atribueix als pitagòrics la doctrina del nombre de tres maneres:

1. Les coses són nombres.
2. Les coses "imiten" o "representen" nombres.
3. Els elements dels nombres són els elements de les coses.