Paraules llanes amb accent
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras materias
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 45,69 KB
En els dígrafs qu - i gu
- indica que la u es pronuncia, seguida de les vocals i i e, amb les quals forma diftong creixent: aqüífer, qüestionari, freqüent, llengües, pingüí, aigüera. Cal recordar que açò no ocorre quan aquests dígrafs van seguits de a o de o, perquè la u ja es pronuncia. Per tant, no hem de posar dièresi: quota, quadre, Quaresma. Quan cal d’indicar que la i i la u no fo rmen diftong decreixent amb la vocal anterior, sinó hiat, com ara suïs-sos, ve-ïns, pro-te-ïna, Sa-ül. En aquests casos, a més, no podríem posar accent, ja que no segueixen les regles d’accentuació (veí però veïna). Així, també porten dièresi moltes paraules formades amb sufixos com:
-ïble (increïble),
-ïdal (trapezoïdal),
-ïment (agraïment),
-ïtat (espontaneïtat),
-ïtzar (europeïtzar). Quan hem d’indicar que la i, quan va entre vocals, sona com una vocal i no com una consonant i, a més, per regla ortogràfica, no la podem accentuar (a graïa però agraíem, duia però conduïa). Per a indicar que, simplement, no hi ha diftong:
suïcidi. En aquest cas la i no és tònica i, per tant, tampoc no li podem posar accent.
No posem la dièresi en els casos següents: Quan, segons les normes d’accentuació, la paraula ha de dur accent gràfic:
roí, reproduíem (però roïna, reproduïen).
Quan les vocals i, u van darrere dels prefixos ço-, contra-, anti-, semi-, re-
coincidència, contrain dicació, reunir. En les paraules acabades en els sufixos-isme,
ista, o en les terminacions-us, -um
Egoisme, europeista, Màrius. En les terminacions de l’ infinitiu, del gerundi, del futur i del condicional dels verbs de la tercera conjugació acabats en vocal més -ir: obeir, agraint, produirem, conduiria.El nucli del subjecte pot ser un substantiu o un pronom (Manel es vesteix;
La casa de Carme està molt lluny;
Nosaltres no estem molt segurs d’això) al qual s’atribueix l’acció o la qualitat expressada pel verb, amb el qual concorda.
Tant el subjecte com el verb d’una oració poden no aparéixer. En cas que el subjecte siga omés, parlem de subjecte el·líptic (Ø
Eixirem tard). En canvi, si açò ocorre amb el verb, ho podem marcar amb una coma (Jo estudie a casa; ella, a la biblioteca). Tant en un cas com en l’altre, aquests elements queden sobreentesos.
El verb és el nucli de l’oració, de manera que no hi ha cap oració sense verb, però sí sense subjecte. En les oracions impersonals cal incloure: les oracions passives nominals (Es dorm bé en aquest llit), les que tenen com a nucli el verb haver-hi (Hi havia moltíssima gent) o verbs de comunicació utilitzats en tercera persona del plural (Diuen que millorarà) i les oracions amb verbs meteorològics (Aquest matí ha nevat)
.
El predicat és un sintagma verbal o nominal que aporta informació sobre el subjecte.
Els humans tenim un instrument privilegiat de comunicació: el llenguatge. Amb cada acte de comunicació, tenim una intenció determinada perquè en cada situació volem aconseguir alguna cosa amb el que expressem.Les funcions del llenguatge són les diferents finalitats que pot assolir el llenguatge en el seu ús social. No s’exclouen mútuament, sinó que poden actuar simultàniament, tot i que, en cada acte comunicatiu, en sol predominar una. Les funcions del llenguatge són les següents: Funció emotiva o expressiva
.
Mostra els sentiments o les opinions de la persona que emet el missatge. En aquests tipus de discursos, són pròpies les exclamacions, els pronoms i les formes verbals en primera persona. Funció conativa o apel·lativa
.
Pretén influir en el destinatari del missatge. Són propis els verbs en forma imperativa i en segona persona. Funció referencial o representativa
.
Transmet informació de manera objectiva sobre el context de l’emissió. L’ús de la tercera persona i les construccions impersonals són característiques pròpies d’aquests missatges. Funció fàtica o de contacte
.
Verifica i confirma que la comunicació entre l’emissor i el receptor es produeix, per la qual cosa es fan servir expressions senzilles, breus i concises. Funció poètica o estètica
.
La finalitat del missatge és crear un efecte estètic. Per això, hi trobem recursos retòrics propis de la llengua literària. Funció metalingüística
.
Explica qüestions relacionades amb la pròpia llengua, raó per la qual s’utilitzen termes lingüístics, expressions sense ambigüitat, definicions o sinònims, entre d’altres.
El pronom feble ho s’utilitza per substituir l ’atribut.
El text és la unitat comunicativa per excel·lència, superior a l’oració, i és producte de l’activitat humana verbal. Per a assolir l’èxit comunicatiu amb qualsevol text, aquest ha de complir amb tres propietats: coherència, adequació i cohesió. Cada text es construeix pensant en una situació de comunicació (adequació), les idees apareixen amb ordre i sentit (coherència) i lligades les unes amb les altres correctament (cohesió).
Podem classificar els textos amb diversos criteris. Segons l’estructura i la intenció comunicativa, podem trobar: Els textos predictius informen sobre situacions futures i, habitualment, mostren la incertesa que implica el futur.
Les prediccions s’obtenen a partir de l’observació de fets o esdeveniments en el passat i en el present. Així, podem trobar:
Prediccions científiques:
són projeccions basades en models científics que, susceptibles d’error, presenten un alt grau de certesa en meteorologia, medicina, biologia, economia...Prediccions no científiques:
amb diferents interpretacions apareixen tant en el llenguatge quotidià com en àmbits com la màgia, l’endevinació, la literatura... Les prediccions són molt diferents, de manera que difícilment es pot proposar una estructura definitiva, encara que es pot trobar amb freqüència una estructura com la següent:Inici:
amb els objectius que es volen assolir.Desenvolupament:
amb l’explicació dels objectius.Conclusió:
amb l’odre cronològic de la predicció dels fets. Aquests textos es caracteritzen principalment per la brevetat i per l’ús de temps verbals en futur i en condicional.També, apareixen connectors de causa i conseqüència i expressions de la temporalitat del futur. Habitualment, formen part d’altres tipus de textos tot i que poden ser independents.
L’oratge, temps o informació meteorològica informa dels diferents fenòmens atmosfèrics que afecten un espai o un territori (ciutat, comunitat, país...). Sol seguir una estructura prefixada:
Introducció:
S’anuncia el fenomen que afectarà amb més probabilitat.
Enumeració de l’evolució temporal amb l’ajut del mapa de símbols i la seua distribució geogràfica.
Conclusió:
Síntesi de la predicció amb una sèrie de consells pràctics.
Aquestes prediccions, com pots comprovar tot seguit, solen fer ús d’uns recursos lingüístics concrets:
Ús del futur i de perifrasis verbals d’immediatesa: farà, està a punt de...
Ús d’adverbis d’afirmació, negació o probabilitat: segurament, potser, probablement...
Ús de perífrasis verbals de probabilitat: deure+infinitiu (Déu venir demà), poder+infinitiu (Pot arribar diumenge).
Una forma de literatura que també es troba en el principi de les literatures és el teatre
. De fet, les obres teatrals no estan fetes per a ser llegides, sinó per a ser representades per actors dalt d’un escenari
. El text teatral és peculiar. Està basat en un diàleg entre els personatges. A més, l’autor de l’obra, en el teatre modern, sol aportar entre parèntesis algunes açò tacions que indiquen l’aspecte dels personatges, el que fan, com es mouen..