Paraules esdrúixoles animals

CRÒNICA DE BERNAT DESCLOT O LLIBRE DEL REI PERE: El seu autor, Bernat Desclot (o Escrivà), fou un funcionari de la cancelleria contemporani a Pere II, el Gran, i Alfons II, i va enllestir la seva crònica entre 1283 i 1288. El gruix de l’obra, com diu el títol, tracta el regnat de Pere II, el Gran, de qui fou tresorer reial i sobre qui té una gran coneixença com a gran funcionati i home de fiança. El principal mèrit de Desclot és el d’haver utilitzat les més diverses fonts sense que això resti coherència al relat: les personificacions de cançons de gesta i altres documents historiogràfics per referir-se a l’època anterior a Pere II i documentació administrativa, converses i testimonis directes per explicar el regnat de Pere II. D’altra banda, té amplíssims coneixements de la política exterior de la Corona d’Aragó i d’altres estats europoeus com Castella, Sicíli, Nàpols, França… Encara que fos testimoni presencial de molts fets que explica, l’autor s’amaga darrera d’una gran objectivitat només alterada quan manifesta la seva admiració per Pere II, el Gran, el qual convertí en autèntica llegenda, perquè el considera “el segon Alexandre per cavalleria i per conquesta”. CRÒNICA DE RAMÓN MUNTANER: Ramón Muntaner, cavaller de vida novel·lesca, va participar en la conquesta de Menorca, en la lluita contra els francesos a Sicília i preparà l’expedició dels almogàvers a Orient, en la qual participà com a administrador i com a comandant després de la mort de l’almirall Roger de Flor. Va protagonitzar missions molt delicades al serveis dels reis d’Aragó, Mallorca i Sicília. Va viure a Sicília, Perpinyà, València (on començà a redactar la seva obra), Mallorca i Eivissa. La crònica de Muntaner és un autèntic llibre de memòries de les seves aventures al servei dels reis d’Aragó, especialmen quan narra els regnats de Jaume II i Alfons III, ja que escriu sobre els fets en què ell mateix va participar. Per als regnats anteriors, fa servir altres textos historiogràfics i prosificacions de cançons de gesta. Entre les principals característiques assenyalem: -El monarquisme incondicional de l’autor, molt relacionat amb el providencialisme i el patriotisme. -La religiositat i les reflexions didàctiques i moralitzadores. -El detallisme violent i cru amb què descriu les batalles. D’altra banda, el fet de narrar les seves experiències el fa insistir constantment en la veracitat de tot el que explica. Per aquesta raó i perquè era conscient que el seu llibre s’havia de destinar a la lectura col·lectiva el seu estil es caracteritza per: -Fer servir un llenguatge senzill i directe, carregat de refranys i girs populars. -Emprar servir recursos propis dels joglars per mantenir l’atenció i l’interès de l’auditori, com expressions com “què us diré?”. A banda de la tercera persona típica de les narracions, Muntaner usa sovint la primera persona, pròpia d’unes memòries, per deixar constància que ell va participar en els fets narrats, i usa també la segona persona per dirigir-se al seu possible auditori. Així crea una sensació de proximitat en el lector, com si Muntaner ens contara la història oralment. CRÒNICA DE PERE III, EL CERIMONIÓS: Imita la crònica de Jaume I, perè no va arribar a ser com ella a nivell literari. Pere el Cerimoniés va ordenar, dirigir i revisar aquesta crònica. Consta d’un pròleg redactat pel mateix monarca (on exposa el pla de l’bra), sis capítos i un apèndix. El primer capítol està dedicat al regnat del seu pare (Alfons III, el Benigne) on cal destacar l’annexió de Sardenya, i la resta abraça tot el seu regnat (la reincorporació del Regne de Mallorques, la guerra contra els nobles i les guerres contra Gènova i Castella). A diferència de les altres cròniques , no utilitza cançons de gesta personificades, ni recrea l’heroisme cavalleresc de les batalles, ja que Pere el Cerimoniós fou un polític en el sentit modern de la paraula, no un rei cavalleresc com Jaume I o Pere II. És per això que l’obra parla constantment de gestions diplomàtiques i d’intrigues polítiques, mentre que els fets d’armes queden difuminats. De fet, la motivació del Cerimoniós en manar a escriure la crònica va ser justificar la seva política, semblant a la dels moderns monarques renaixentistes, plena d’astúcia i d’autoritarisme, i no exempta de crueltat i rigor. Pel que fa a l’estil, cal destacar-ne: -El llenguatge elegant i solemne, ple de fórmules administratives i legals, propi dels funcionaris de la Cancelleria Reial (creada per Jaume I al Segle XII) que ell mateix va reorganitzar al 1380. -Una sintaxi ben ordenada, de frases llargues, equilibrades i ben acabades, que s’apropen a la prosa humanista dels grans autors del Segle XV. -La redacció en forma autobiogràfica, que alterna els records personals del rei amb tota mena de documents administratius de l’epoca.DIFERÈNCIA CRÒNICA Jaume I - PERE III: Jaume I: no pròleg, revisat pel seu fill bastard, prosificació de cançons de gesta, recrea heroisme cavalleresc de les batalles, llenguatge popular i improvisat, sentiment religiós i providencialisme. Pere II: pròleg escrit per ell, no cançons de gesta prosificades, no recrea heroisme cavalleresc de les batalles, llenguatge elegant i solemne, no sentiment religiós i providencialisme. CARACTERÍSTIQUES PROPIES DE REGISTRES:Culte: Literari: denotatius, diversitat de sinònims, referència a altres texts, molt elaborat, intenció estètica, supradialectal, solemne, retòric, precisió, autodefinició. Especialitzat: connotatiu, autodefinició, referència a altres texts, molt elaborat, precisió, solemne, autodefinició, supradialectal. Popular:Col·loquial:pobresa lèxica, paraules jòquer, castellanismes, improvisat, imprecisió, dialectal. Vulgar: pobresa lèxica, paraules jòquer, improvisat, vulgaritats, vulgarismes, imprecisió, dialectal.

RESUM: per resumir un text n’hem de reduir el contingut per crear-ne un de nou que en conservi el significat sense trair-ne el contingut, amb expressions pròpies i fent servir les nostres paraules. El resultat del resum serà un nou text abreujat que presenta una unitat i que està cohesionat perquè les distintes parts es relacionen entre ells. Caldrà saber diferenciar la informació essencial de l’accessòria i redactar-la posteriorment de manera condensada i objectiva. Passes: 1.Comprensió: Comprendre el text. 2.Detecció d’idees i esquema: distingir i marcar primer les idees principals secundàries i després els mots claus de cada idea. Reconèixer el tema. 3.Redacció: text coherent, cohesionat i adequat: -Brevetat i precisió: s’ha de reproduir la informació del text inicial amb totes les idees principals però amb menys paraules i sense perdre’n el sentit. Ha de tenir una extensió inferior al 20% del text inicial. -Reproducció objectiva del contingut: el resum ha de ser del tot objectiu i fidel amb el text inicial. -Síntesi de les idees principals amb les nostres pròpies paraules: no podem eliminar el que és essencial, rebutjar idees secundàries i detalls insignificants. El tema del text inicial ha de ser el mateix que el del resum. -Idèntica estructura del text inicial: si partim d’un texts disposat en paràgrafs i a cada un hi ha una idea, el resum per a la divisió de les parts s’usaran els signes de puntuació i no els paràgrafs. -Coherencia i cohesió: idees encandenades, seguint fil conector, unides amb connectors i formant una unitat de significat, defugirem de l’anomenat estil telegràfic. -Estil indirecte: no hem d’usar estil directe ni primera persona. -Presentació: ben presentat, com un text normal. No guions ni asteriscos i la puntuació ha de guardar relació amb el text inicial. APÒSTROF: Masculí´: 1.L'article masculí singular (el, en, so i es, aquests dos darrers articles salats) s'apostrofa davant de totes les paraules de gènere masculí començadés per: vocal, h més vocal i s líquida: l'striptease, l'Stuttgart. 2.No s'apostrofa, però, davant de les paraules que comencen per i o u (amb h muda o sense) consonàntiques: el iogurt, el iode. Femení: 1.L'article femení singular (la, na i sa, aquest darrer article salat) s'apostrofa quan la paraula següent comença per vocal, h més vocal.2.No s'apostrofa, però, en els següents casos: 2.1.Davant d'una paraula que comença per i o u (amb h o sense) consonàntiques: la hiena. 2.2.Davant d'una paraula que comença per i o u (amb h o sense) àtones: la humitat, la universitat, la imatge. 2.3.Davant d'alguns mots concrets com ara la una (en referir-se a l'hora), la ira, la host, la Haia (topònim). 2.4.Davant dels noms de lletra (la i, la hac, la essa). 2.5.Davant d'una paraula que comença per essa liquida: la Scala de Milà. Altres: 1.Els articles davant de sigles s'apostrofen segons la norma general, tenint en compte el gènere del concepte a què equivalen i la manera com es llegeixen (com un sola paraula o lletra a lletra) i no pas com s'escriuen, ni el nom desenvolupat al qual corresponen: l'OTAN, l'ADSL, però la UNESCO, la XDSI.2.Davant de nombres, s'apostrofa o no tal com es faria si fossin escrits amb lletres: d'11 (d'onze), l'1 (l'u). 3.Davant d'essa líquida (essa inicial + consonant) s'apostrofa l'article masculí, però no el femení ni la preposició de: l'striptease, de stricto sensu, la Scala de Milà.4.Davant d'hac aspirada (no muda) no s'apostrofa: el Hamlet, de Haydn, el hawaià, però l'hàmster, l'haixix, d'Hamburg 5.Davant de títols, noms d'entitats o grups començats amb article, la preposició de s'apostrofa i no es contrau amb l'article: d'El Períódico 6.Davant de noms de lloc amb l'article el, la preposició de s'apostrofa solament si el topònim no és català o no ha estat catalanitzat (d'El Bierzo, d'El Salvador); en cas contrari, s'utilitza la contracció del (del Bages, del Quebec) 7.En les contraccions (al, del, pel, cal, can), si l'article que forma la contracció pot apostrofar-se amb la paraula de la dreta, aleshores cal trencar la contracció i fer l'apostrofació: del Pere i de l'Andreu, cal Pere i ca l'Andreu. 8.Davant de símbols i fórmules químiques, l'article i la preposició de no s'apostrofen (el Au, de Ag, el H2SO4); el nom complet corresponent, però, sí que cal apostrofar-lo segons la norma general (l'or, d'argent, l'àcid sulfúric) 9.Davant una marca tipogràfica com cometes, cursiva o negreta s'apostrofa normalment: d'"Aloma”.10.No s'apostrofa davant símbols: un milió de €. 11.No es deixa mai un apòstrof a final de ratlla.12.En textos que volen reproduir la llengua oral s'admeten formes com digué'm (en comptes de digues-me) o coneixe'ns (per conèixer-nos).13.De vegades s'ometen les dues primeres xifres d'un any; en cas que es tracti d'un nom oficial, s'hi pot posar l'apòstrof (Expo'92, COOB'92), en cas contrari s'hi deixa un espai (Barcelona 92).ACCENTS: -Agudes: (la síl·laba tònica és l'última de la paraula) que acaben en vocal, vocal seguida de s o -en o -in (on la i és vocal). -Planes: (la penúltima síl·laba és la tònica) que no acaben en cap de les terminacions anteriors. -Esdrúixoles: (l'avantpenúltima síl·laba és la tònica) i totes les paraules sobreesdrúixoles (la síl·laba tònica està abans de l'avantpenúltima). -Accentuació de la vocal e: -Agudes: La majoria acabades en -e, -es, -en porten l'accent obert (tot i que en alguns casos del català occidental és tancat), exceptuant els verbs en futur (pensaré), els compostos de bé (malbé), de té (conté), de ve (convé), mots com només i després, i paraules com accés o congrés (fan plural en -essos). -Planes: La majoria porten l'accent obert, exceptuant sobretot els infinitius créixer, néixer, ésser o mots com préstec,cérvol i préssec. -Esdrúixoles: Tots porten accent obert, tret de les paraules cérvola, Dénia, feréstega, llémena i església. -Accentuació de la vocal o: -Agudes: La majoria porten l'accent tancat, exceptuant sobretot els mots això, allò i però. -Planes: La majoria porten l'accent obert, exceptuant sobretot el substantiu estómac, el verb córrer (i els seus derivats) i les formes verbals fórem, fóreu, fóssim, fóssiu. -Esdrúixoles: Tots porten accent obert, excepte sis paraules: fórmula, pólvora, tómbola, góndola, tórtora (ocell),escórpora (peix). Accents diacrítics: bé, béns (riquesa; adverbi); be, bens (xai; nom de lletra). déu (divinitat), adéu, semidéu; Déu, deus (número; font; verb deure). dóna, dónes (del verb donar); dona, dones (persona del sexe femení). és (verb ésser o ser); es (pronom). fóra (del verb ésser); fora (adverbi de lloc). mà (part del cos); ma (possessiu). més (quantitatiu); mes (període de l'any, conjunció, possessiu). món (univers), rodamón; mon (possessiu). nét, néta, renét, besnét... (parentiu); net, neta, renét... (adjectiu). ós, óssos (animal); os, ossos (de l'esquelet). óssa (animal); ossa (ossada). pèl, pèls (vellositat); repèl, contrapèl...; pel, pels (contracció). què (interrogatiu i relatiu precedit de preposició); que (relatiu àton; conjunció). sé (verb saber); se (pronom reflexiu). sí (afirmació); si (conjunció). sóc (del verb ésser); soc (soca; esclop...). són (verb ésser); son (el fet o les ganes de dormir; possessiu). té (verb tenir); te (infusió; nom de la t; pronom feble). ús (acció d'usar); us (pronom feble). véns, vénen (verb venir); vens, venen (verb vendre). vós (tractament); -vos (pronom feble).