La paràbola del fill pròdig

Un home només tenia dos fills. El més jove digué a son pare: "Ja és hora que siga el meu propi amo i que tinga diners: és precís que puga anar-me'n a vore món. Partixca els seus béns i done'm lo que me toque". "Ai, fill meu", digué el pare, "com vullgues, eres un roín i seràs castigat". I en acabant obrigué un calaix, partí els seus béns i ne féu dos parts. Uns dies después, el roín se n'anà del poble molt ufà i sinse dir adiós a ningú. Travessà moltes terres ermes, molts boscs i molts rius, i arribà a una gran ciutat on se gastà tots els diners.

• Balear

Un home només tinie dos fills. Lo més jove li va dir a son pare: "Ja és l'hora que sigue lo meu propi amo i que tingue quartos: fa falta que me’n pugue anar a vere món. Repartixi los seus béns i doni'm lo que em toque". "Ai, fill meu", va dir lo pare, "com vulgos, ets dolent i siràs castigat". I després va aubrir un caixó, va partir los seus béns i en va fer dues parts. Uns dies després, lo dolent se'n va anar del poble molt content i sense dir adeu a ningú. Va travessar moltes terres ermes, molts boscos i molts rius, i va arribar a una gran ciutat on se va gastar tots los quartos.

• Valencià

Un home només tenia dos fills. El més jove va dir a son pare: "Ja és hora que sigui el meu propi amo i que tingui diners: cal que pugui anar-me'n a veure món. Parteixi els seus béns i doni'm el que em toqui". "Ai, fill meu", va dir el pare, "com vulguis, ets dolent i seràs castigat". I en acabat va obrir un calaix, va partir els seus béns i en va fer dugues parts. Uns dies després, el dolent se'n va anar del poble molt content i sense dir adeu a ningú. Va travessar moltes terres ermes, molts boscos i molts rius, i va arribar a una gran ciutat on es va gastar tots els diners.

• Nord-occidental

Text 5

Un home sols teniva dos fils. Lo més jove va diure al sou pare: "Ja és hora que sigui el meu propi amo i que tengui sous: cal que pugui anar-me'n a veure món. Parteixi los sous béns i doni-me lo que me toqui", "Ai, fil meu", va diure lo pare, "com vulguis, sés catiu i sigueràs castigat". I en acabat va obrir un calaix, va partir los sous béns i ne va fer dues parts. Uns dies después, lo catiu se'n va anar de la vila assai content i sense diure adeu a ningú. Va travessar moltes terres ermes, molts boscos i molts rius, i va arribar en una gran suitat on se va gastar tots los sous.

• Alguerès

Característiques dels dialectes orientals:

a) La pronúncia de la [j] del dígraf ix. NO

b) Els mots propis mirall, xal, escombra, llombrígol o guineu. SÍ

c) La desinència de present de subjuntiu amb la vocal -/(canti, perdi, dormi.). SÍ

d) Els plurals amb -n- etimològicament en alguns mots plans: hòmens, térmens, còvens. SI

e) Les formes plenes dels pronoms febles (me, te, se...). NO

Mapa de l’extensió de les llengües catalana i aragonesa durant l’Edat Mitjana:

a) Àrees dialectals assenyalades per les fletxes:

Part vermella damunt a l’esquerra → nord-occidental

Part groga del mig → tortosí (?)

Part taronja de sota → valencià

Part verda damunt a la dreta → rossellonès/septentrional

Part groguenca de sota → català central

Part verda illes → baleàric

Part lila → alguerès

b) Línies fosques que separen les diferents parles del domini lingüístic català:

La línia fosca s’encarrega de separar la part de català oriental amb l’occidental, ja que es diferencien per una sèrie de característiques, com la neutralització de les a/e/o/u àtones del català oriental i la no neutralització de l’occidental.

Diferència entre bilingüisme individual, territorial i social:

El bilingüisme individual fa referència a la capacitat d'una persona per parlar dues llengües de forma fluïda i efectiva amb un nivell similar.

El bilingüisme territorial es refereix a que en un mateix marc estatal hi ha dues o més comunitats lingüístiques delimitades territorialment i en cadascuna d’aquestes es desenvolupa en la seva pròpia llengua.

El bilingüisme social es refereix a un mateix territori on s’usen dues llengües, una de elles pròpia i una altre sobrevinguda.

Estats amb bilingüisme/multilingüisme territorial:

Espanya:

Llengües oficials: castellà, català, basc i gallec

Catalunya: català i castellà.

País Basc: basc i castellà.

Comunitat Valenciana: valencià i castellà.

Illes Balears: català i castellà.

7. Únic estat sobirà amb el català com a sola llengua oficial:

A Andorra

Situació legal o oficial de la llengua catalana:

Cooficialitat (amb l'italià i el sard) - Cap

Cooficialitat (amb el castellà) - País Valencià, Catalunya, Catalunya-nord, Illes Balears

Cooficialitat (amb el francès) - Cap

Oficialitat única - Andorra

Només reconeixement - L’Alguer

Reconeixement i tutela (sense oficialitat) - Aragó

Ni reconeixement ni protecció - Múrcia

Sortides a la situació de conflicte lingüístic:

Poden passar dues opcions, que acabi produint-se una substitució lingüística o que hi hagi una normalització lingüística.

Si es produeix la primera, la llengua minoritzada acabarà desapareixent ja que pràcticament no tindrà àmbits d'ús on desenvolupar-se.

Si acaba produint-se la normalització lingüística, la llengua minoritzada recuperarà alguns àmbits d'ús però si abans compleix algues condicions com ara l'existència d'una varietat estàndard o la presència de normes d'ús i de correcció.

Extensió de les llengües catalana i aragonesa durant l’Edat Mitjana:

a) Dialectes constitutius i consecutius:

Els dialectes constitutius són els que corresponen a l’evolució natural del llatí vulgar que es va parlar a l’àrea que ocupen actualment. Els dialectes constitutius del català són: el català septentrional, el català central i el català nord-occidental, amb exclusió de l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà i el Capcir, que van ser catalanitzades més tard, i es consideren àrees consecutives.

Els dialectes consecutius, que són el resultat del transplantament del català des de les àrees originàries a unes altres zones com a conseqüència de repoblaments fets durant la Reconquesta o posteriorment (conseqüències històriques). Per tant, comprèn les terres del sud, des de l’Ebre fins a Guardamar, les Balears, les Pitiüses i l’Alguer, a Sardenya. Els dialectes consecutius són: el balear, el valencià i l’alguerès.

b) Dialecte que hi manca:

L’Alguerès