Papat i Imperi: Conflictes i Reformes a l'Edat Mitjana

El Privilegium Ottonianum (962)

Atorgat per Otó I en el moment del seu nomenament imperial, tornava a «recordar» al pontífex de l'època que ell era l'emperador.

• Confirma les concessions territorials de Pipí i Carlemany als papes.

• Abans de la consagració, ja hi havia l'obligatorietat per part del pontífex de reconèixer fidelitat a l'emperador.

La debilitat manifesta dels pontífexs va fer present l'intervencionisme imperial a l'hora de nomenar papes i bisbes. L'emperador considerava que tenia capacitat per interferir en qui havia de ser el nou pontífex o els bisbes de les diferents diòcesis de l'imperi.

Aquesta demostració de força per part dels emperadors, tard o d'hora, hauria de tenir la contestació per part del pontífex. Ni un braç ni l'altre volia cedir més del que considerava necessari enfront de l'opositor. Per tant, parlem d'un rearmament ideològic de la supremacia papal (reformar la fórmula que fins aleshores havia existit per al nomenament d'un nou papa). Fins a aquests moments, les eleccions es feien a partir de la pressió que distints grups eclesiàstics o nobiliaris realitzaven perquè guanyés el seu candidat. Nicolau II (Concili de Laterà, 1059) va establir un nou sistema d'elecció papal:

• Els únics membres que podien elegir eren els cardenals, que es convertirien en col·legi cardenalici.

• Aboleix el Privilegium Ottonianum.

• A l'hora de triar un papa, es reunirien en conclau (en privat).

• L'elecció del nou pontífex es faria al lloc on estigués reunit el col·legi cardenalici. Si Roma no presentava les condicions necessàries per triar el nou pontífex, podien triar un nou indret per dur a terme l'elecció.

Tota aquesta proposta de Nicolau II va ser possible gràcies a un canvi que es visqué a la Península Italiana en aquells moments: la presència dels normands. Quan la institució papal no tenia el suport de Bizanci, cercaren els francs; quan aquests fallaren, cercaren l'I.S.R.G.; quan aquests no respectaren les pretensions papals, el pontificat va haver de cercar un nou aliat. Els normands serien, per tant, els nous socis del papat a causa de la seva expansió.

Símbols del Poder Papal: La Tiara

Un símbol del poder papal el tenim en la famosa tiara, usada en les grans cerimònies. Amb tres corones, el seu significat és prou clar:

• És un símbol de sobirania sobre els estats papals.

• Estaven per damunt del poder temporal (imperial).

• La tercera corona significaria que, com a màxima autoritat religiosa, tindrien també autoritat sobre la humanitat.

La Renovació Espiritual: L'Orde de Cluny

En tot aquest renovament ideològic, va sorgir una renovació de l'espiritualitat. I així, va aparèixer una dinastia monàstica, l'Orde de Cluny:

• Creada a França el 910, com a modificació de l'orde benedictí.

• A partir d'aquesta reforma, es pretenia canviar el model d'Església, que en aquells moments estava prou desvirtuat com per no ser el millor exemple del que havia de ser.

• La vida, el fet biològic d'existir, només és la preparació per a una altra vida.

• El que vertaderament importa és salvar l'ànima; mentre no arribi el moment de la mort, s'han de fer mèrits per salvar el component immortal de la persona.

• L'Església s'ha de reconvertir de bell nou en un model a seguir, el camí de salvació. Per tant, l'Església no pot acceptar les ingerències del poder terrenal.

• La profunda renovació que significa l'expansió de Cluny pretén recuperar els preceptes evangèlics.

• Es reforça el paper del papa com a cap visible del cristianisme.

• Entre 1073 (Gregori VII) i 1119 (Gregori VIII), tots els papes seran monjos. Això ajuda a comprendre el funcionament espiritual del moment.

• Recuperació de la denominada «pietat popular»: el sentiment del poble (festes, pelegrinatges...).

La Qüestió de les Investidures: L'Enfrontament Final

Per tant, ja tenim un renovat poder espiritual i un poder temporal que en cap cas vol deixar de fer ús de les prerrogatives que en un moment donat han aconseguit sobre l'altre poder. Hem entrat ja en la via de l'enfrontament directe entre dos poders que s'han anat rearmant fins a aquests moments. Es tracta de la Qüestió de les Investidures: el nomenament de jerarquies eclesiàstiques, de bisbes i abats. L'emperador era qui designava i elegia, mentre que el papat només podia realitzar la investidura. Era necessària la presència de titulars episcopals enmig de la lluita feudal amb els senyors seglars.