Panorama de la Literatura Catalana dels Segles XVI al XVIII

Escrito el 18 de Junio de 2025 en catalán con un tamaño de 7,16 KB

El Renaixement (Segle XVI)

Obre una època d’optimisme i de confiança en els valors humans, recuperant els models clàssics.

S’oposa amb força al Renaixement, carregat de pessimisme, desconfiança en la raó humana i un sentiment de desengany.

Pessimisme
Originalitat
Crisi de la raó i dubte general
Contrareforma i reacció repressiva
Impossibilitat de construir un món pacífic i harmoniós: visió angoixada de l’existència

Recupera altra vegada els valors i l’estètica renaixentista.

Aquest autor presenta un doble o triple vessant, capaç de conjugar diverses disciplines alhora (pintor, escriptor i músic), a l'estil de Leonardo da Vinci.
La poesia del Renaixement presenta tres línies bàsiques:
- El corrent medievalitzant, que segueix l’empremta d’Ausiàs March.
- El corrent de la lírica italiana, inspirat en Petrarca.
- El corrent d’imitació de la poesia popular.
Pere Serafí reuneix en la seva producció influències dels tres corrents.
Al recull on aplega la seva producció catalana, titulat Dos llibres de Pedro Serafín de poesia vulgar en llengua catalana, es detecten també deutes amb els trobadors, raó per la qual la poesia de Serafí s’ha vist com una autèntica “cruïlla de corrents literaris antics i moderns, de casa i de fora”.
En Pere Serafí predomina l’empremta del poeta italià Francesco Petrarca.

Corrent poètic que imita l’estil, la temàtica i els tòpics de Francesco Petrarca, el gran poeta líric del dolce stil novo.
El petrarquisme es va estendre per tot Europa durant el Renaixement i va inspirar i influir una bona colla de poetes.
Des d’un punt de vista formal, el petrarquisme introdueix el sonet amorós.
Des d’un punt de vista temàtic, tracta la bellesa, la natura i, sobretot, l’amor.
Petrarca fa un salt més enllà en la idealització de la dona: l’espiritualitza i la converteix en un reflex de la divinitat, és la “dona angelical”.

En el Renaixement es recuperen els gèneres de tradició clàssica. El diàleg, per exemple, un gènere que Bernat Metge ja introdueix a l’obra El somni, ofereix la prosa més interessant del segle XVI: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig.
Cristòfor Despuig, que pertanyia a les classes dirigents tortosines i va exercir càrrecs de responsabilitat en el govern municipal, no adopta un enfocament històric i erudit, centrat en el passat, sinó que s'ocupa de la realitat política, eclesiàstica, social i lingüística del moment, defensant reformes, criticant actuacions o denunciant abusos recents.

A Calaix de sastre, l’obra de prosa més extensa de l’Edat Moderna, Amat registra el món que l’envolta. Recull costums, festes i viatges, esdeveniments polítics, socials i econòmics, personatges, anècdotes i curiositats de la vida catalana (en particular de Barcelona).
A més de ser unes memòries, el Calaix de sastre es considera un precedent del periodisme, pel que té sobre l'actualitat, i del costumisme, pel retrat de la quotidianitat.
És interessant veure les diferències d’estil del dietari, depenent de les circumstàncies d'escriptura i de la intenció. (El Baró de la Maldà se situa en l'àmbit de la vida pública).

Durant bona part del segle XVIII, l’illa de Menorca pertanyia a l’Imperi Britànic o a França, circumstància política que, a diferència de la resta dels Països Catalans, li va permetre conservar les institucions de govern pròpies i l’oficialitat de l’idioma.
La seva peça, d’una qualitat literària poc freqüent al segle XVIII català, suposa una novetat: introdueix el neoclassicisme en la nostra literatura. Per primer cop, un autor de casa aplica l’estètica i les tècniques del neoclassicisme francès, que es caracteritza per:
Lucrècia: “Aquell traïdor ha violat ton llit i m’ha robat l’honor.”
Brutus, Brutus, dos cavallers, Brutus.

El pas de la cort a Castella i el canvi de llengua en les classes benestants afecten la concepció social de la llengua. Si el català era la llengua d'ús de tots els àmbits, poc a poc va anar canviant. El castellà es va començar a associar a la llengua de cultura.
El diàleg de Despuig aborda la qüestió lingüística del català, igual com es reflecteix a La Visita (de Joan Ferrandis d’Heredia), una peça còmica destinada als ambients de la Germana de Foix. L’obra satiritza la hipocresia social.

És la figura literària clau del Barroc català. S’inscriu en aquest moviment tant pel tractament com per l’estil.
Vicent Garcia tenia una personalitat diferent de la del poble humil; estava retirat en una parròquia apartada, però tenia vincles amb el poder polític i religiós de l'època.
Malgrat que la seva obra abasta tots els gèneres, va publicar poc en vida. Però la seva fama es deu als poemes satírics i burlescos, eròtics i escatològics, que eclipsen la producció seriosa de tema amorós i religiós.

La poesia escatològica del Rector de Vallfogona és la de més èxit popular, immortalitzant l'autor fins al punt de crear una escola poètica (el vallfogonisme), un corrent d'imitadors d'aquesta poesia.
Un dels poemes de Vicent Garcia més representatius d'aquesta temàtica s'anomena: A una latrina que féu l’autor en lo hort de sa rectoria.

Socioeconòmic: Aspectes rellevants de l'estructura social i econòmica.
Polític: Esdeveniments i sistemes de govern.
Religiós: Expansió del protestantisme i la Contrareforma.
Cultural: Avanços científics, invenció de la impremta (1450).
Artístic i Literari: Des del Renaixement fins al preromàntic a finals del segle XVIII.
Lingüístic: Les llengües recullen les normes i creen les primeres gramàtiques. Però, el català trigarà un parell de segles a codificar la llengua escrita, a causa de la situació de declivi que viu.

Etiquetas: