Palau de la Música: Obra Mestra de Domènech i Montaner

Palau de la Música Catalana

Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 1850 - 1923). Remodelat per Oscar Tusquets (1982-1989)

1905-1908

Tècnica: Sistema constructiu amb materials industrials. Materials: ferro, vidre, ceràmica i maons.

Estil: Modernisme

Tipologia: Sala de concerts

Localització: Barcelona

Context històric i cultural

Catalunya va viure l'últim terç del segle XIX una gran renovació cultural, reflectida sobretot en la literatura, la música, les arts plàstiques i l'arquitectura. Tot plegat formava part de la Renaixença, que va fer ressorgir els valors catalans, juntament amb el creixement de Barcelona per la indústria i el comerç. L'aparició del catalanisme polític fomentà un nacionalisme que s'estengué a tots els àmbits.

El 1888 Barcelona organitzà la primera Exposició Universal d'Espanya. L'Ajuntament va emprendre grans transformacions urbanístiques que van convertir Barcelona en una gran ciutat europea. L'arquitecte Lluís Domènech i Montaner va intervenir a la política (President de la Lliga de Catalunya i de la Unió Catalanista, 1892, participà en la redacció de les Bases de Manresa, Diputat a Corts, 1901), va ser professor i director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, conferenciant i autor, acadèmic, director de l'Ateneu... La seva obra d'arquitecte va començar amb l'Editorial Montaner i Simon (1879/85), va fer el Restaurant de l'Exposició de 1888 (avui Museu de Zoologia), la reforma del Seminari de Comillas (1888), l'Hospital de Sant Pau, el Palau de la Música, la Fonda Espanya (1902/3) al carrer de Sant Pau, de Barcelona, la Casa Lleó Morera, al Passeig de Gràcia, 35 (1905), diverses cases particulars a Barcelona, Canet i Reus, l'Institut Pere Mata (a Reus), el Gran Hotel, de Palma... L'Ajuntament de Barcelona va premiar, en tres ocasions, les seves obres com les millors de l'any i llavors li va atorgar una Medalla d'Or.

Planta

• Tipus: Rectangular, sobresurt la part del final de l'escenari.
• Parts: Dividit en tres espais (tres plantes): accessos, auditori, escenari. Hi ha una escala imperial que condueix al primer pis. Els serveis es troben a baix i la sala de concerts a dalt, la qual es divideix en platea i dos amfiteatres.

Alçat

• Elements de sustentació i de cobriment: Estructura mixta: arcs gòtics a la planta baixa, al primer i segon pis estructura de peus dret, bigues de ferro i volta de revoltons.
• Elements de suport: Entramat metàl·lic i columnes de ferro, que formen una capsa de vidre, hi ha més vidre que matèria.

Façana

Hi ha una balconada que envolta tot l'edifici. També una escultura de Miquel Blay que representa la cançó catalana. La decoració d'aquesta és a base d'arcs carpanells. A la façana principal hi han tres ogives estretes amb arcs ogivals, a cada arc un bust (de Palestrina, J.S Bach i Beethoven). També trobem set parells de columnes recobertes de ceràmica i una tribuna coronada amb arcs apuntats. Àtic coronat amb mosaics de Lluís Bru. Formant una mena de frontó: els cantaires de l'Orfeó Català, amb la seva senyera, davant les muntanyes de Montserrat. És una representació de la Cançó Catalana.

Funció

Doble funció: seu de l'Orfeó Català i sala de concerts. Fou una exaltació del Modernisme en integrar totes les arts (arquitectura, pintura, escultura, arts decoratives). Enllaça amb el gòtic nacional i responia a les demandes de modernitat d'una burgesia industrial però alhora culta i nacionalista.

Simbolisme

A l'espai exterior trobem el xamfrà (cantonada principal de l'edifici) amb un gran simbolisme, a dalt de tot hi ha un medalló amb l'escut del Palau de la Música Catalana. Símbol del catalanisme. La seva inauguració fou carregada de fort simbolisme, perquè en ser col·locada la primera pedra, en una capsa metàl·lica s'hi van disposar unes medalles de la «Unió Catalanista». L'Orfeó Català és una entitat fundada el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives. Més enllà del fet coral, l'Orfeó Català és una institució capdavantera de la cultura catalana durant aquests últims cent anys. El Palau va néixer com a seu de l'Orfeó Català, institució emblemàtica de Catalunya, i per fer de sala de concerts. Va tenir des del principi un fort caràcter simbòlic. Hi participaren artistes catalans carismàtics, s'usaren materials populars, les referències a la pàtria catalana són constants (Sant Jordi, la senyera, les muntanyes de Montserrat...). Va tenir des del principi un fort simbolisme. L'obra fou costejada per les aportacions populars i pels Amics de l'Orfeó. Costà un milió de pessetes.

Relació arquitectura - urbanisme

A causa de la integració urbanística no es pot veure tot l'edifici. L'edifici va ser bastit en el solar que fins al 1835 ocupaven els claustres renaixentistes del convent dels Mínims. En l'actualitat, per les diverses obres de remodelació fetes, s'ha alliberat la façana que dona al carrer Francesc de Paula. L'obra destaca molt sobre les altres construccions del carrer, tant per la seva monumentalitat com per la decoració.

Antecedents

El Palau de la Música Catalana combina perfectament la tradició constructiva i la modernitat. La tradició s'aprecia en la recuperació de materials com el maó i en els sistemes de construcció típics, com la volta catalana. També en la recuperació de la tradició gòtica. La modernitat es troba en l'aplicació d'innovacions tècniques com el ferro i el vidre en l'estructura de l'edifici, com en l'Auditori de Chicago (1889), de Louis Sullivan. L'admiració que en l'arquitecte van provocar les construccions religioses medievals s'ha volgut veure reflectida en la concepció d'aquest recinte. En la cristal·lització i combinació personal i creativa de diversos estils, trobem, per exemple, unes columnes recobertes amb mosaics, a la manera bizantina; de l'estil medieval venecià hi ha els capitells; inspirades en les formes del decorated english gothic, trobem les voltes en ventall que sostenen el sostre.

Influències posteriors

Serà un dels grans arquitectes del Modernisme català. Els seus dos deixebles més importants són: Antoni Maria Gallissà i Josep Maria Jujol.

Relacions amb obres similars de l'autor o de l'escola

L'edifici va ser bastit en el solar que fins al 1835 ocupaven els claustres renaixentistes del convent dels Mínims. Era un solar de mides més aviat reduïdes, de dimensions irregulars i que feia xamfrà.

Diferències amb altres solucions coetànies

L'obra de Domènech i Montaner es pot comparar amb la de Gaudí ja que ambdues són coetànies. Però així com l'arquitectura del primer és cada vegada més lleugera, la de Gaudí evoluciona vers una edificació més i més pesant. Un exemple d'això seria La Pedrera.