Palau de la Música Catalana: Història i Significat

Descripció formal

La descripció formal del Palau de la Música Catalana presenta façanes de maó vist vermell, amb arcades a la planta baixa i tribuna coronada per arcs apuntats i decorada amb columnes de rics mosaics i busts escultòrics. L'edifici es tanca amb un àtic decorat amb mosaics de Lluís Bru, i una cúpula a la terrassa. Un dels elements més rellevants a l'exterior és el grup escultòric de Miquel Blay dedicat a la cançó popular, presidit per la imatge de sant Jordi, a les dues façanes. A dins, l'espai interior es divideix en tres parts ben diferenciades: els accessos, on es situen dues escales numèriques; l'auditori, on es separen el pati de butaques i les llotges, i l'escenari. L'escenari no té l'arc superior que tradicionalment sol emmarcar aquest espai, de manera que, gràcies a això, queda integrat satisfactòriament en l'espai de la sala. Tots aquests espais aconsegueixen una gran unitat gràcies a la profusa ornamentació que decora tots i cadascun dels racons de l'edifici. En aquest aspecte, es destaca sobretot la gran sala d'audicions, il·luminada per la llum natural que entra a través d'un torrent de façanes envitrellades i situades a la manera de la cortina de ratpenats. El maó a l'exterior contribueix a la il·luminació, amb un gran efecte estètic, una gran claraboia en forma de cúpula invertida al sostre de la sala.

Aspectes destacables

Un altre aspecte destacable en l'ornamentació són les escultures de Pau Gargallo que fan referència a diverses obres musicals, entre les quals sobresurt la dinàmica representació de les Walkíries, que evocan un dels temes de la tetralogia de Richard Wagner.

Entorn i Integració urbanística

Ubicat en una cantonada d'un petit carrer del centre de Barcelona, la seva edificació en un punt tan poc vistós respon a la voluntat dels membres de l'Orfeó Català de construir la seu de l'entitat a prop d'on vivien la majoria dels cantaires i dels associats.

Funció, contingut i Significat

El Palau de la Música Catalana va ser construït per acollir la seu de l'Orfeó Català (fundat l'any 1891) i, a la vegada, com a sala de concerts. El fort caràcter catalanista de l'Orfeó va fer que el Palau de la Música adquirís des del principi un gran valor simbòlic. La vinculació a l'entitat dels artistes catalans més carismàtics, la utilització de referents populars i les al·lusions a la pàtria catalana, mitjançant al·legories o representacions de les quatre barres de la bandera de Catalunya -que van haver de romandre amagades durant la dictadura franquista- van fer de l'edifici tot un emblema patriòtic, lligat al moviment cultural de la renaixença. En paraules del mateix Domènech i Montaner: "al Palau de la Música Catalana serà el temple de l'art català i el palau del nostre renaixement".