Palau de la Música, Casa Milà i Els Primers Freds: Anàlisi Detallada

Palau de la Música Catalana

Arquitecte: Lluís Domènech i Montaner

Cronologia: Principis del segle XX

Tipologia: Auditori

Materials:

• Ferro
• Vidre
• Ceràmica
• Maó

Estil: Modernista

Localització: Barcelona

Lluís Domènech i Montaner va obtenir el títol d'arquitecte l'any 1873 i es va encarregar de la construcció de diversos edificis de l'Eixample de Barcelona. A l'inici del segle XX, va esdevenir un dels principals representants del modernisme català, realitzant edificis amb una gran integració de l'arquitectura i les arts decoratives.

Descripció Formal

Presenta dues façanes de maó vermell vist, amb arcades a la planta baixa i una tribuna coronada per arcs apuntats i decorada amb columnes revestides de rics mosaics i busts escultòrics. L'edifici presenta un àtic decorat amb mosaics de Lluís Bru i una cúpula a la terrassa. A l'exterior, hi ha un grup escultòric de Miquel Blay dedicat a la cançó popular, presidit per la imatge de Sant Jordi a la unió de les façanes. L'interior es divideix en: els accessos, amb escales monumentals; l'auditori, on se separen el pati de butaques i les llotges; i l'escenari, que, sense arc superior, queda integrat a la sala. Cada racó de l'edifici està decorat. Destaca, sobretot, la gran sala de l'auditori, il·luminada per la llum natural que entra a través d'una façana envidriada en forma de mur cortina. Hi ha una gran claraboia en forma de cúpula invertida al sostre. Pel que fa a l'ornamentació, destaquen les escultures de Pau Gargallo fent referència a diverses obres musicals.

Entorn i Integració Urbanística

Ubicat en una cantonada d'un carrer del centre, en un punt poc vistós, respon a la voluntat dels membres de l'Orfeó Català de construir-lo on vivien els cantaires i els seus associats.

Funció, Contingut i Significat

Va ser construït per acollir la seu de l'Orfeó Català i com a sala de concerts. Té un marcat caràcter catalanista. La vinculació de molts artistes catalans carismàtics a l'entitat, l'ús de referents populars i les al·lusions a la pàtria van fer de l'edifici un emblema patriòtic lligat al moviment de la Renaixença.

Casa Milà (La Pedrera)

Arquitecte: Antoni Gaudí

Cronologia: Principis del segle XX (1906-1912)

Tipologia: Edifici civil residencial

Materials:

• Pedra
• Maó
• Ceràmica
• Ferro

Estil: Modernista

Localització: Barcelona (Passeig de Gràcia)

Antoni Gaudí és un dels màxims representants del modernisme català. Es va graduar a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona l'any 1878, on va mostrar el seu gust per les formes imaginatives. Eusebi Güell es va fixar en ell, li va fer de mecenes i van establir una relació d'amistat. L'any 1883, Gaudí es va fer càrrec de les obres de la Sagrada Família.

Descripció Formal

La línia corba domina l'espectacular façana de la Casa Milà, formada per una planta baixa amb dues entrades independents, cinc pisos i un àtic amb terrassa. Cada pis està separat per una ondulació que recorre tota la façana al llarg i que li dona una accentuada horitzontalitat. Les finestres i els balcons, amb baranes de ferro forjat amb motius vegetals, segueixen el mateix estil curvilini. A la coberta hi ha les xemeneies, les caixes dels ascensors, les ventilacions i els dipòsits d'aigua, dissimulats amb formes escultòriques. A l'interior, hi ha patis descoberts que aporten ventilació i llum natural. Al voltant d'aquests s'hi troben les plantes, articulades de forma irregular i sense un ordre geomètric convencional. El resultat són habitacions de formes poligonals, els mobles de les quals van ser dissenyats pel mateix Gaudí. El terra del pati d'accés prolonga el carrer, fent que l'entrada central condueixi els vehicles cap a un aparcament soterrani, i que les voreres laterals portin a les escales i als ascensors que donen accés als habitatges. L'edifici se sosté per mitjà d'una estructura de pilars i jàsseres de ferro que elimina els murs de càrrega tradicionals, i substitueix la seva funció per arcs parabòlics i columnes inclinades. La façana de l'edifici és una estructura autònoma, suportada per mitjà de bigues i tensors de ferro. Inicialment, el sostre havia d'estar coronat per un grup escultòric dissenyat per Gaudí, però arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica, no es va realitzar.

Entorn i Integració Urbanística

La seva façana està col·locada a la confluència de dos carrers (Passeig de Gràcia i carrer Provença), la qual cosa permet que l'edifici tingui una gran visibilitat i perspectiva des del Passeig de Gràcia de Barcelona.

Funció, Contingut i Significat

Va ser projectat per poder allotjar un aparcament de carruatges i cotxes al soterrani, botigues a l'entresol, els domicilis particulars dels propietaris (la família Milà) a la planta noble, quatre pisos d'habitatges de lloguer i un àtic amb terrat. És popularment anomenada "La Pedrera" pel seu aspecte exterior, ja que les pedres que s'utilitzaren per a la construcció foren tallades i treballades en un solar que hi havia davant de l'edifici, donant la impressió d'una pedrera a cel obert.

Els primers freds

Artista: Miquel Blay i Fàbrega

Cronologia: 1892

Tipus: Escultura exempta (grup escultòric)

Material: Marbre blanc

Mides: 2,93 x 1,95 m (aproximadament)

Estil predominant: Simbolisme i Realisme

Tema: Anecdòtic i costumista, amb rerefons social

Localització: MNAC (Museu Nacional d'Art de Catalunya), Barcelona

Miquel Blay va començar el seu aprenentatge a l'Escola de Dibuix d'Olot. L'any 1888 va anar a París, on va viure fins al 1906. Durant una estada a Roma, va adquirir una formació sòlida que li va valer el reconeixement de la seva obra. El 1906 es va establir a Madrid, on va abandonar progressivament el modernisme i es va centrar en un academicisme més proper al realisme.

Estil

És una obra que es mou entre el simbolisme i el realisme. Podem dir que la figura de l'ancià és d'un realisme extrem, que contrasta amb un cert idealisme en la representació de la nena. Respecte al simbolisme de l'obra, té un significat que transcendeix l'escena representada i que sorgeix directament de l'ànima humana. Podem dir que els personatges nus perden part del seu realisme anecdòtic i es converteixen en una al·legoria del desemparament. Estilísticament, representa un pas del realisme anecdòtic predominant a Catalunya cap a una nova estètica adoptada pel modernisme, que s'inspira en el simbolisme de figures com Rodin. El contrast entre realisme i idealisme va significar una transició de l'academicisme cap al modernisme escultòric.

Descripció Formal

Blay esculpeix un grup format per un ancià amb barba, acompanyat d'una nena, ambdós asseguts en un banc i nus. L'ancià mostra una composició més simètrica, amb una lleu inclinació del cap, i està marcat per angles i línies rectes. La nena, en canvi, presenta una composició dominada per les línies corbes, la qual cosa li confereix una actitud de moviment cap al personatge central, que es manté estàtic. L'autor aplica un alt grau de realisme amb una minuciositat extrema, fet que s'evidencia en l'anatomia de l'ancià, la textura de la pell, els plecs de la carn i el naturalisme amb què es representa la sensació de fred. Les mans de l'ancià suggereixen una actitud de resignació, com si no hi hagués cap altra alternativa. Això canvia en la figura de la nena, que mostra tendresa i està concebuda amb una tècnica propera a l'sfumato o non finito, la qual cosa en realça l'anatomia més suau.

Temàtica

Reflecteix una metàfora de la vulnerabilitat de l'ésser humà en etapes crítiques: la infantesa i la vellesa. La seva funció era fer reflexionar l'espectador sobre les dificultats i la cruesa de la vida, especialment per als més desvalguts. L'ancià presenta una anatomia que va ser robusta, fet que fa pensar que en la seva joventut era un home fort. Però la seva mirada trista i el cos encorbat reflecteixen la feblesa de la vellesa. La nena mostra una actitud d'indefensió i temor, i s'arrecera en l'ancià buscant protecció i escalf.