La Paideia Grega: L'Educació segons Sòcrates i Plató

1. La Paideia Grega

1.1. Sòcrates i la recerca de la Veritat

Davant d'aquest panorama, Sòcrates s'indigna, defensant i practicant una educació completament diferent. En Sòcrates, l'utilitarisme sofista cedeix el pas a la revelació de la Veritat. Per a ell, l'educació no és la simple potenciació de la ment de l'alumne, com per als sofistes. A través de la revelació de la Veritat, Sòcrates pretén formar el jove en la perfecció ètica i espiritual. I això no es pot fer a través del negoci, o d'una relació professional. Tan sols es pot fer a través d'una relació humana genuïna. Aquesta és la filosofia educativa socràtica, màxim exponent potser de la paideia grega.

Davant el coneixement de tipus enciclopèdic dels sofistes, Sòcrates intenta arribar a un coneixement interior. Així, doncs, fa seva la inscripció inscrita al temple de Delfos: "Coneix-te a tu mateix". Per a Sòcrates, cal descobrir el camí interior, i aquest camí ens porta, pas rere pas, de retorn cap a l'Ésser, més enllà de les aparences que ens han estat enganyant des del naixement, i cal retrobar aquesta Veritat en el nostre interior. El camí de retorn, el redescobriment, constitueixen l’essència de la vertadera educació. Aquesta no té res a veure amb l'ensenyament merament intel·lectual i utilitarista dels sofistes.

Sòcrates comparava el seu art educatiu amb la feina de la comare: la maièutica. L'educació consisteix a ajudar el jove a donar llum a la Veritat que porta en ell, però que ignora per culpa del vel de sensacions, opinions i condicionaments culturals. Aprendre no és més que recordar de nou. Educar és "educere", ajudar a treure de dins cap enfora el que el jove ja té en ell, el que és ell mateix. En Sòcrates, hi ha, doncs, una confiança en l'educació i el coneixement, tal com ell els entén. És a dir, hi ha una via de salvació a través de l'educació i el coneixement.

1.2. Plató i l'Acadèmia

Plató és deixeble de Sòcrates. Sòcrates representa, sens dubte, la saviesa i l'"educere" grecs en la seva esplendor. I Plató segueix les passes del seu mestre, encara que també se'n diferenciï. Plató no només posa per escrit i desenvolupa l'"educere" d'inspiració socràtica, sinó que també el duu a la pràctica, com ja ho féu el seu mestre.

Davant l'ideal guerrer de l'educació espartana, Plató subratlla la virtut cívica. Davant el pragmatisme i el caràcter mercantil dels sofistes, Plató construeix el seu sistema educatiu sobre la noció de Veritat. En aquest sentit, fou un deixeble digne del seu mestre, Sòcrates. Durant uns quaranta anys, Plató intentarà realitzar aquest tipus d'educació a la seva Acadèmia, situada als afores d’Atenes. Plató defensa una educació bàsica per a tothom, de tipus universal. De manera coherent amb el seu esperit elevat, l'Acadèmia no era una empresa comercial, com l'educació sofista. L'Acadèmia fou, sens dubte, una escola de filosofia, però no únicament això, també fou un centre de formació política. Plutarc ens ha deixat un catàleg dels homes d'estat i consellers polítics que van sortir de l'Acadèmia. Recordem la vocació política de Plató, tot i els problemes que al llarg de la seva vida tingué en aquest àmbit.

Plató defensa dos principis de política educativa que podem considerar "avançats" per a la seva època. En primer lloc, l'educació ha de ser pública i obligatòria. Davant la proliferació de mestres i centres privats, amb el mercantilisme consegüent, Plató concep l'educació com una cosa pública. En segon lloc, Plató defensa la igualtat entre els nens i les nenes quant a l'educació, cosa que no sempre era així a l’Atenes de la seva època. Cal precisar que aquesta igualtat fa referència al dret a l'educació i a la qualitat d’aquesta. Plató no pensa en una fórmula de coeducació, sinó en una fórmula d'educació diferenciada i paral·lela per a nens i nenes. A partir dels 7 anys aproximadament, tant les nenes com els nens han de rebre una bona educació, però en espais diferents, definits -en termes antropològics- per la construcció de la identitat dins del propi gènere.

1.3. Etapes de l'educació platònica

Plató distingeix tres grans etapes en la formació de la persona: una etapa ludicodidàctica durant la infància, és a dir, fins als 6 anys; una etapa de transició de la infància pròpiament dita a l’adolescència, és a dir, entre els 7 i els 10 anys aproximadament, quan la persona ja té ús de raó – raonament concret–, i una etapa de plenitud de l'"educere" durant els anys d’adolescència, dels 11 als 19 anys aproximadament. Després, diu Plató, el jove adult podrà continuar una educació "superior" durant la dècada dels 20. La formació filosòfica més profunda no arribarà, però, fins als 30. De fet, durant tota l'edat adulta la formació no deixa de continuar. Malgrat la importància de la joventut, Plató concep l'educació com un procés continu al llarg de tota la vida.

Segons Plató, cal combinar la gimnàstica, és a dir, el conreu del cos, amb la música, la cultura espiritual que permetrà a l'ànima d'obrir-se i expressar-se. Pel que fa a l'exercici físic, Plató no pensa de cap manera en un esport competitiu com el que s'imposa a la seva època. Per a ell, l'esport ha de ser una mena de formació premilitar que prepari no només els nens sinó també les nenes per tal que siguin capaços de defensar la "polis" quan sigui necessari. Aquesta formació de tipus militar adquireix especial rellevància durant l'edat de l'"efebia" (18-21 anys).

Recordem l'estat de guerra permanent a les ciutats gregues: guerres externes, amb l’amenaça constant de Pèrsia, i guerres internes, amb la rivalitat tradicional d’Esparta. Ara bé, l'esport és molt més que això: Plató té en compte la dimensió ètica de l'educació física i la seva incidència en la formació del caràcter i la personalitat. A mig camí entre la gimnàstica i la música, Plató també atorga una gran importància a la dansa, no només per a les nenes sinó també per als nens. Plató considera que la gimnàstica, tot i essent important, ha de girar entorn de la música. El jove aprendrà a cantar i també a tocar un instrument, preferentment la lira.

D'altra banda, no podem oblidar el paper cabdal que Plató atorga a les matemàtiques en l'educació i, per tant, a l'esperit racional. Per a ell, les matemàtiques no sols ajuden al desvetllament de l'esperit racional i de la ment, sinó també de l’ànima. A través de l'estudi de les matemàtiques, l'esperit s'eleva per damunt del món sensible i arriba a albirar el món intel·ligible, la Realitat absoluta, l'única Realitat veritable.

De les matemàtiques passem, doncs, a la filosofia. Aquesta corona tot l'edifici educatiu imaginat per Plató. El conjunt de l'educació s'orienta finalment cap a la filosofia, cap aquesta saviesa de l'amor o amor de la saviesa que ben poc té a veure amb la "filosofia" moderna –reduïda a una especialitat més, merament intel·lectual, en la fragmentació del coneixement.

El llarg procés educatiu pensat per Plató, iniciat amb els jocs educatius infantils i coronat per la profunda formació filosòfica a la trentena, conté un acurat procés de selecció gradual per i segons les capacitats de la persona. Cadascú arriba fins al nivell que pot assolir segons les seves pròpies capacitats. També val la pena remarcar el caràcter integral de l'educació platònica –en la totalitat del seu currículum–: una educació que integra harmoniosament l'exercici físic, la formació artística i humanística, l'ensenyament matemàtic i científic, coronat tot plegat per la filosofia, és a dir, per l'amor de la saviesa o la saviesa de l'amor, l'elevació de l'ànima vers la suprema Realitat.