Ovidi: Vida, Obres i les Metamorfosis del Poeta Romà

Ovidi, el poeta desterrat

Ovidi va viure en l’època de l’emperador August (segle I aC), però mai va formar part del cercle literari de Mecenes, sinó que va pertànyer al cercle literari de Messal·la. Va conèixer altres poetes de l’època com Tibul i Properci, que eren poetes elegíacs i les seves composicions expressaven els seus sentiments més íntims: el dolor, la tristesa, l’enyorament… Ovidi, juntament amb Virgili, foren els poetes més rellevants d’aquesta època.

La vida i les obres de Publi Ovidi Nasó

Publi Ovidi Nasó provenia d’una família que el va enviar a Roma per acabar els seus estudis i formar-se en l’art de la retòrica. De tornada a Roma, va consagrar-se a la poesia. Ovidi es va convertir en un poeta d’èxit, fins que August va desterrar-lo a Tomis. Les causes del desterrament mai no han estat clares: un error i un carmen. Es va veure implicat en una conspiració de la família imperial sobre la successió d’August, o bé el poema Ars amandi que, pel seu contingut eròtic i sensual, va molestar August. Ovidi mai no fou perdonat per l’emperador i va morir a l’exili.

La major part de les obres d’Ovidi pertanyen al gènere de la poesia elegíaca, tot i que va escriure també poesia èpica. Les seves obres principals inclouen:

• Amors: presenta les situacions més habituals que es donen en una relació amorosa.
• Heroides: elegies amoroses en forma d’epístoles, escrites per heroïnes mítiques als seus marits o amats absents (Ovidi destaca com a gran coneixedor de l’ànima femenina).
• Ars amatoria: un poema didàctic per a amants format per tres llibres: els dos primers dirigits als homes i el tercer a les dones.
• Receptes de bellesa i Remeis a l’amor: tractats sobre cosmètica i consells per lluitar contra la passió amorosa.
• Metamorfosis i Fastos: dos grans poemes didàctics d'estil èpic. Fastos descriu les festes romanes, l’etimologia dels mesos i fenòmens celestes.
• Tristes i Pòntiques: obres escrites durant el seu exili que contenen passatges autobiogràfics i precs de perdó.
• Halieutica i Contra Ibis: tractats sobre pesca i una invectiva mitològica contra un enemic.

Les Metamorfosis

1. Tema de l’obra (1, 1-4)

És un conjunt de 15 poemes, escrits en hexàmetres, on presenta més de dues-centes cinquanta narracions mitològiques amb la característica comuna de la transformació de personatges i éssers en animals, plantes o constel·lacions, en un seguit continu presentat en ordre cronològic des de la creació de l’univers fins a la divinització de Juli Cèsar —transformada la seva ànima en estel—. Així doncs, consisteix en una mena d’història mítica del món que comença amb l’ordenació del caos inicial i l’aparició de les divinitats i dels homes, fins a arribar als mites romans.

2. Del Caos al Cosmos (1, 5-88)

Del caos, un profund buit, va emergir Gea (la Terra) i alguns éssers divins primordials: Eros (Amor), l’Abisme (Tàrtar) i l’Èreb. Sense ajuda masculina, Gea va donar a llum Urà (el Cel), que llavors la va fertilitzar. D’aquesta unió van néixer els titans: Oceà, Ceu, Crios, Hiperíon, Jàpet, Teia, Rea, Temis, Mnemosine, Febe, Tetis i Cronos. Després d’aquests, van seguir els ciclops d’un sol ull i els hecatonquirs.

3. Les quatre edats de la humanitat

• Edat d’or: espontàniament es practicava la lleialtat i la justícia. La gent vivia segura sense exèrcits ni lleis, i la terra donava fruits de forma espontània en una primavera eterna.
• Edat de plata: Júpiter va dividir l’any en quatre estacions. Els homes van patir els canvis climàtics i van haver d’aprendre a conrear i a protegir-se en cases.
• Edat de bronze: una edat de caràcter cruel i amb molts enfrontaments.
• Edat de ferro: van aparèixer crims de tota mena i van fugir els valors positius. Els homes van començar a navegar cap a terres desconegudes i a utilitzar l'or i el ferro per a la guerra.

4. Deucalió i Pirra (1, 313-415)

Deucalió, fill de Prometeu, es va casar amb Pirra. Quan Zeus va decidir destruir la raça humana amb un diluvi, Prometeu va aconsellar al seu fill que construís una gran arca. L’arca va navegar fins al mont Parnàs. Un cop va parar de ploure, Deucalió i Pirra van consultar l’oracle, que els va respondre que llancessin els "ossos de la seva mare". Finalment, van comprendre que es referia a la Mare Terra i els seus ossos eren les pedres. Les pedres llançades per Deucalió esdevenien homes, mentre que les llançades per Pirra esdevenien dones.

5. Metamorfosi de Dafne (1, 452-567)

Apol·lo, déu del sol i la música, es va burlar d'Eros després de matar la serp Pitó. Eros, ple de fúria, li va disparar una fletxa d’or (amor boig) i a la nimfa Dafne una de plom (odi a l'amor). Apol·lo perseguia contínuament Dafne, qui fugia per evitar el seu pretendent. En veure’s sense escapatòria, Dafne va invocar el seu pare, el déu riu Peneu, perquè la transformés. De cop, la seva pell es va convertir en escorça, el seu cabell en fulles i els seus braços en branques: s'havia convertit en un llorer. Apol·lo va prometre que l’estimaria eternament i que les seves branques serien la corona dels herois, atorgant-li l'eterna joventut i immortalitat.