Ortografia

ORTOGRAFIA
DE LA LLENGUA VALENCIANA
Real Acadèmia de Cultura Valenciana
Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes
VALÉNCIA
2005
I - EL NOM DE LES LLETRES
1. LALFABET
En valencià lalfabet consonàntic és el següent:
b, be o be alta
c, ce
ch, che
ç, ce trencada
d, de
f , efe
g, ge
h, haig
j, jota
k, ca
l, ele
ll, elle
m, eme
n, ene
ny, enye
p, pe
q, cu
r, ere
rr, erre
s, esse
t, te
v, ve o ve baixa
w, ve doble
x, xe o equis
y, i grega
z, zeta
En valencià el sistema vocàlic és el següent:
a sal
? tancada de fe
ê oberta de mel
i pi
? tancada de dos
? oberta de por
u tu
II - ORTOGRAFIA DE B I P
1. GRAFIA I SÒ
La grafia b representa un sò bilabial sonor. La seua notació fonètica és [b]. També pot presentar un sò fricatiu quan va entre vocals, per eixemple: corbella, abort; en este cas la seua transcripció es [?].
Ocasionalment sensordix, donant una p fonètica, [p], quan va davant duna consonant sorda, aixina ocorre en paraules com: obtindre, dissabte; convé tindre en conte açò per a escriure correctament.
El correlat sort de la b és el sò bilabial oclusiu sort, representat ortogràficament per la p i que tanscrivim fonèticament [p].
Este sò pot desaparéixer quan parlem, sobre tot entre una m i una s: camps, rellamps (pronunciat cams, rellams). En algunes ocasions pot articular-se com una b quan vaja seguit de consonant sonora o vocal: hipnòtic, cap ací (pronunciat ibnòtic, cab ací). Este emmudiment i sonorisació de la p no són acceptables en una pronunciació formal.
2. ESCRITURA DE B
2.1 Sescriu b:
a) En posició inicial i interior de paraula, no en final: bossa, bassa, acabar, embenat.
Excepte en la preposició arcaica ab, substituïda en tots els usos per la preposició en.
b) En els prefixos ab, abs, ob, sub, subs: absència, abdicar, abstinència, abstraure, obturar, obtindre, obstruir, obstaculisar, subdivisió, subvertir, substantiu, subscriure.
c) En les paraules escomençades pels prefixos bi, ben, bene: bisexual, bisilàbic, benamat, benfet, benefici, benefactor.
d) Davant de t, pronunciada com una p, en algunes paraules com: dissabte, dubte, dubtar, sobte, subtil.
Encara que també pot aparéixer una p davant de t. Cal no confondre estos casos en els prefixos indicats en lapartat b:
òptica, optimisme, apte, optar.
e) Davant de d en paraules com: cabdell, hebdómada
f) Darrere de m: tombar, umbràcul, embenar.
Excepte: tramvia, duumvir, triumvir,... i quan es tracte del prefix circum-:
circumvalació, circumvolució
g) En les terminacions en -ble (-able, -ible, -uble), -bunt, -bilitat, i en linfix -bil-:
lloable, temible, voluble, meditabunt, viabilitat, amabilíssim.
Excepte: civilitat, derivat de civil i movilitat, derivat de mòvil.
h) Davant de r i l, sempre que pertanya a la mateixa sílaba; es tracta deIs grups consonàntics br i bl:
cabra, sobra, poble, blau, bramar.
i) En les paraules acabades en buir: atribuir, retribuir, contribuir.
j) En derivats de paraules acabades en p:
llop: lloba, llobet
adop: adobar, adobada
calp: calba, calbet
verp: verbal, verboide
Jacop: jacobí, jacobiniste
Sogorp: sogorbí
corp: corba, encorbar, corbat.
Encara que hi ha molts casos a on la p es conserva:
glop: glopada, glopejar
serp: serpeta, serpejar
camp: campejar, acampar
colp: colpejar, colpet
3. ESCRITURA DE P
3.1 Sescriu p:
a) En inicial, interior i final de paraula: pantaix, captar, llépol, recepta, cep.
b) Darrere de m: empeltar, importar, impondre, mamprendre.
c) Darrere del prefix ben-: benparlat.
d) En les terminacions -fop i -sílap, encara que els derivats o unes atres paraules de la mateixa família transformen la p en b:
xenòfop, pero xenofòbia, xenòfoba; bisílap, pero bisílaba, bisilàbic.
e) Davant de t generalment: acceptat, captar, concepte.
f) En final de paraula quan vaja entre m i s: temps, camps, contratemps, corromps.
g) En final de paraula, encara que en els derivats es transforme en b:
calp calba
superp supèrbia
cup cúbic
o es conserve:
cep cepet
colp colpejar
h) És correcta la supressió de la p en paraules com escritor i derivats, si be en uns atres casos similars es conserva (p + t):
recepta, concepte, apte, òptic.
i) És correcta lescritura de n + t / n + c, en lloc deIs grups triconsonàntics originaris, mpt/mpc, en paraules com:
assunt i no assumpt
exent i no exempt
redenció i no redempció
conte i no compte
tentar i no temptar
síntoma i no símptoma
j) Els grups triconsonàntics dels quals la p forma part apareixen en paraules molt cultes o llatinismes, pertanyents, en molts casos, a nivells especialisats de la llengua o de la ciència:
MPT: impromptu
MPS: metempsicosis
III - ORTOGRAFIA DE S/ SS/ C/Ç
1. Grafia i sò de s / ss / c / ç
El sò [s], alveolar sibilant sort, es representa en valencià per quatre grafies: s, ss, c, ç. Estes són les posicions o llocs a on apareix cada grafia:
a) s - inicial de paraula: sabata, sorprendre, servici
- interior darrere de consonant: pansa, dacsa
- interior intervocàlica, darrere dun prefix que acabe en vocal:
antesala, asimètric, contrasagell, presupost.
b) ss - interior entre vocals: pressió, massa.
c) c - inicial o interior, sempre que vaja seguida de e, i: cendrer, francés, places, cinc, accident, felicitat.
d) ç - interior de paraula, sempre que en derivar faça ç o c:
infeliç: infeliços, infelicitat
audaç: audaços, audàcia
6
comerç: comerços, comerciant
La -s final, o interior -s-, pot transformar-se en sonora [z], en contacte en la vocal o consonant sonora següents: esgarrany, des dahir (pronunciant la s sonora)
Per a lescritura deste sò se seguix, com a norma general i en els casos certs, el criteri següent:
LLATÍ VALENCIÀ
C+E, I c/ç
T+E, I c/ç
CH+E, I c/ç
QU+E, I c/ç
Unes atres etimologies no llatines es grafien en s/ss.
2. ESCRITURA DE S
2.1 Sescriu s:
a) En inicial de paraula, darrere de consonant i en final: suro, sucar, bàlsem, conversar, furs, mas.
b) Entre vocals, quan vaja darrere dun prefix acabat en vocal be siga dorige llatí o grec. La pronunciació és de esse sorda:
- prefixos llatins:
ANTE: antesala
BI/BIS: bisecció, bisemanal
CONTRA: contrasentit
SOBRE: sobreseïment, sobresou
SUPRA: suprasensible
TRI: trisacàrit, trisecció
UNI: unisexual, uníson
7
- prefixos grecs :
a (negació): asèpsia, asincronisme
anti: antisemita, antisèptic, antisocial
di/dis (significant dos o trastorn): disépal, disúria, disenteria
hipo: hiposulfat, hiposulfurós
mono: monosilàbic, monosépal
para: parasíntesis, parasístole
penta: pentasilàbic
tetra: tetrasilàbic
c) En el prefix trans-, quan vaja seguit duna paraula que comente per una s:
transubstanciació (del llatí eclesiàstic transsubstantiatio)
transuar (de trans + suar)
transunt (del llatí transumptus)
3. ESCRITURA DE SS
3.1 Sescriu ss:
a) Entre vocals:
travessa, missa, vassall, necessari, sessió.
b) En les paraules que escomencen per a + s + vocal, sempre que esta a no funcione com un prefix negatiu:
assistència, assimilar, associar, assessorar.
c) En les paraules formades pels prefixos des- o dis- i una paraula que tinga per inicial una s. Estos prefixos indiquen: oposició-contrarietat, orige-procedència i extensió-separació:
dessalar, dessucar, dessuar, dissecció, dissenyar, dissolució
d) En el sufix -íssim (femení i plurals també):
rectíssim, pleníssima, blanquíssims, rogíssimes.
Pero en la terminació -èsim (distinta a la que estem tractant) sescriu solament una esse:
centèsim, deumilèsim.
8
e) En paraules com les següents, en els seus derivats o que pertanyguen a la mateixa família (substantius, adjectius o verps):
- agressió, agressor, congressiste, disgressió, ingressar, ingressos, progressar, regressió, transgressor.
- bessó, bessona, bessonada, abessonar.
- cassar, cassació, fracassar, fracassos.
- cessió, cessar, accessible, accessos, accessori, inaccessible, antecessor, concessió, concessionari, excessiu, incessable, intercessor, predecessor, processó, processat, recessió, successos, successor.
- classe, classificar, clàssic, classificació.
- (colós) colossos, colossal, colossalisme.
- confessar, confessió, professar, professió, professor.
- (cras) crassa, crassitut.
- escissió, rescissió, abscissa.
- (espés) espessa, espessos, espessar, desespessar.
- (ser) essència, interessar, interessos, desinteressar.
- fossa, fosser, fossar, fòssil, fossilisar.
- (gros) grossos, grossor, grossària.
- massa, massage, massificar.
- missa, comissió, dimissió, admissió, transmissió.
- necessari, necessitar, innecessari.
- (os) ossos, ossificar.
- passar, passara, passejar, passiu, impassible.
- possible, possibilitar, possessiu, possessionar.
- (ros) rossa, rossejar.
- (tos) tosseta, tossir.
- vassall, vassallage, avassallar.
f) En paraules que assimilen el grup llatí rs a ss:
(BURSA) bossa
(CURSU) cossari
(DORSU) dos, endossar
(MORSU) mòs, mossegar, mossos
9
(VERSU) travessar, travessa, travesser
g) En paraules detimologia no llatina com:
Alcàsser
Almàssera
alficòs: alficossos, alficossera
arròs: arrossos, arrosser
cafís: cafissos
tramús: tramussos
tros: trossos, trossejar
h) En final de paraula no apareix mai, pero podem trabar que en els derivats es duplique o es conserve simple, segons les regles de formació del femení i del plural que es troben en la gramàtica:
gros: grossa
tramús: tramussos
pereós: pereosa, pereoses
més: mesos
4. ESCRITURA DE C
4.1 Sescriu c:
a) En inicial i interior de paraula davant de les vocals e, i:
cent, necessari, cinquanta, posició...
En final de paraula, per al sò que estem tractant [s], susa la ç, mai la c que sonaria [k]: feliç, comerç.
b) En les terminacions -anci, -ància, -ència:
ranci, Constanci, elegància, abundància, residència, excelència.
Excepte: Valéncia
c) En les terminacions -ici, -ícia, -ície:
edifici, servici, avarícia, justícia, calvície, superfície
10
d) En les terminacions -aci, -àcia:
Ignaci, prefaci, Horaci, desgràcia, Alsàcia, democràcia, farmàcia
Excepte: Atanasi, gimnasi, Anastasi, potasi, antonomàsia, Àsia, Atanàsia, Eufràsia, paranomàsia, eutanàsia.
e) En lacabament -ció; pero cal tindre en conte la possibilitat descriure -sió / -ssió. Per ad estos casos convé consultar les regles sobre s i ss:
acceptació, aplicació, condició, votació
f) En paraules de la mateixa família podem trobar alternances entre c/ç, depenent únicament de la vocal següent. No mai es produirà una alternança entre c / ç i s / ss:
forcejar, forçut, força
dolcea, endolcir, dolç, dolçor
cacera,caça,caçador
calcer, calceta, calça, calçar
capacitat, capaç, capaços
g) En interior de paraula, formant part dels grups consonàntics heterosilàbics següents:
- CC, pronunciat [ks]
abstracció afecció ficció satisfacció
accedir calefacció aflicció seducció
accelerar cocció inspecció succés
accent conducció predicció succeir
acceptar direcció producció transacció
accident diccionari proyecció extracció acció deducció refracció restricció
- PC, pronunciat [ps]
accepció, concepció, excepció, opció, recepció
- SC, pronunciat [ss]
11
abscissa, ascens, ascensió, asceta, discernir, disciplina, consciència, escena, escenari, escèptic, fasciste, suscitar
- XC, pronunciat [ks]
excedència, excedir, excelència, excelent, excels, excèntric, excepció, excepte, excés, excessiu, excitar
5. ESCRITURA DE Ç
5.1 Sescriu ç
a) En interior de paraula seguida de les vocals a, o, u, i en final quan els derivats porten c o ç:
alçar, alçària, llançar, açò, veloços, vençut, forçut, tenaç (tenaços, tenacitat), feliç (feliços, felicitat)
b) En les terminacions -ança, -ença:
ensenyança, esperança, lloança, renaixença, coneixença
Excepte en unes atres paraules, que sescriuen en s, perque no es tracta desta terminació:
ansa, cansa, dansa, descansa, defensa, ofensa, pensa.
c) En els adjectius de tres terminacions (una per al singular i dos per al plural) acabats en el sò de [s]. El singular i el plural masculí porten ç, mentres que el plural femení porta c:
atroç, audaç, capaç, contumaç, eficaç, feraç, feliç, feroç, incapaç, ineficaç, infeliç, loquaç, mordaç, perspicaç, rapaç, sagaç, suspicaç, tenaç, veloç
atroç: atroços, atroces
audaç: audaços, audaces
feliç: feliços, felices
d) En els derivats en -uçar i -uçó
esbatuçar, engatuçar, escabuçó
e) En els sufixos -aç, -iç, -uç, que indiquen aument, despectivitat, implicació o propietat:
gran: grandaç, grandaça, grandaços (grandaces)
ma: manaça (manaces)
groc: groguiç, groguiça, groguiços (groguices) 12
ferro: ferriç, ferriça, ferriços (ferrices)
canya: canyiç, canyiços
pa: paniç, paniços
palla: palluç, palluços, palliça (pallices)
pobre: pobruç, pobruça, pobruços (pobruces)
i aixina una série de paraules que porten estos sufixos en la seua forma masculina o femenina: fogaça, gentuça, menjuça, pastiç, hortaliça, pelliça, rabaça; tenint present que usarem la ç quan es tracte destos sufixos, pero no quan es tracte de paraules primitives que porten ya estes terminacions com: tassa, bassa, missa, matís, tramús.
IV - ORTOGRAFIA DE S / Z
1.GRAFIA I SÒ DE S/Z
Les grafies de s i z representen el sò alveolar fricatiu sonar, fonèticament [z]. Hi ha casos en els quals una s sorda pot convertir-se en sonora; açò ocorre quan està en contacte en un sò sonar, be siga vocàlic, be siga consonàntic: els dura, des velar. Ara tractarem en quines posicions apareix cada grafia:
a) La s apareix en posició intervocàlica: guisar, desori.
b) La z apareix en qualsevol posició excepte en final de paraula: zero, onze, amazona, zoomorf.
2. ESCRITURA DE S
2.1 Sescriu s:
a) En interior de paraula entre vocals: casa, cosir, rosari, visitar.
b) En els prefixos des- i dis- seguits de vocal, haig o consonant sonora:
desaiguar, desheretar, desviure, dismenorrea, disgust.
c) En els participis dels verps que no la duguen en linfinitiu:
encendre: encés, encesa, encesos, enceses
13
remetre: remés, remesa, remesos, remeses
estendre: estés, estesa, estesos, esteses
d) En els gentilicis ecabats en -s:
finlandés, finlandesa, finlandesos, finlandeses
anglés, anglesa, anglesos, angleses
andalús, andalusa, andalusos, andaluses
Excepte en:
suís, suïssa, suïssos, suïsses
rus, russa, russos, russes
e) En el femení del substantius que indiquen ofici, professió, dignitat, càrrec o títul
abat: abadesa, abadeses
princip: princesa, princeses
marqués: marquesa, marqueses
deu: deesa, deeses
sastre: sastresa, sastreses
comte: comtesa, comteses
f) En el masculí plural i en el femení, singular i plural, del adjectius acabats en -ós:
(fil) filós: filosa, filosos, filoses
(glòria) gloriós: gloriosa, gloriosos, glorioses
(honra) honrós: honrosa, honrosos, honroses
(suc) sucós: sucosa, sucosos, sucoses
(veri) verinós: verinosa, verinosos, verinoses
(voluntat) voluntariós: voluntariosa, voluntariosos, voluntarioses
2.2 Sescriu z:
a) En inicial de paraula:
zel, zero, zinc, zeta, zona
b) En interior de paraula:
colze, onze, dotze, tretze, donzella, benzina, trapezi, amazona, senzill, setze
14
c) En el prefix zoo-:
zoofília, zoologia, zoomorf, zootècnia, zoòfit
d) En els sufixos -zoari, -zoic i -zou:
protozoari, paleozoic, mesozoic, protozou, mesozou
V - ORTOGRAFIA DE C /Q /QU /K /CH
1. GRAFIA I SÒ
Les grafies de c, q, k, i els dígrafs qu i ch, representen el mateix sò; es tracta del sò velar, oclusiu, sort, que fonèticament es representa per [k]. No obstant, cadascú dels dígrafs i de les grafies apareixen en determinades circumstàncies com vorem:
a) La c apareix en:
- inicial davant de a, o, u: casa, córrer, cuc.
- interior, intervocàlica o darrere de consonant, seguida de a, o, u: tacar, acurtar, penca, discussió.
- final de paraula: tinc, prec.
b) La q apareix en:
- inicial davant de u, i seguida de les vocals a, o: quatre, quòrum.
- en interior, intervocàlica o darrerede consonant, seguida de a, o: equador, aquós, enquadrar.
c) La k apareix en:
- qualsevol posició, pero a soles en paraules dorige no llatí: kàiser, kantià, York, troskiste.
d) El dígraf qu apareix en:
- inicial davant de e,i: queixa, quimera
- interior, intervocàlica o darrere de consonant, seguida de e, i: aquell, equivocar, enquestar, inquietar.
Si la u sha de pronunciar durà diéresis ü (qü): eqüestre,obliqüitat
e) El dígraf «ch» apareix en:
15
- final de paraula i com a excepció:
Alberich, Bosch, Lluch, Doménech,
Albuixech, March, Benlloch, Albiach.
2. ESCRITURA DE C
2.1 Sescriu c:
a) En inicial i interior de paraula, sempre que darrere vagen les vocals a, o, u:
coure, caure, culpar, incapaç, acollar, inculpar
b) En els grups consonàntics tautosilàbics cr i cl:
clau, cremar, inclòs, malcregut
c) En final de paraula, si be sha de tindre present que en derivar pot conservar-se o transformar-se en -qu- per a mantindre el sò; en este cas portarà darrere les vocals e o i:
sec: seca, secà, sequetat, sequia…
poc: poca, poquet, poquea...
fosc: fosca, foscor, fosques...
Esta regla és aplicable als femenins plurals dels substantius i adjectius acabats en -ca:
tenca: tenques
taca: taques
blanca: blanques
brusca: brusques
d) En final de paraula, tenint en conte que la derivació pot mantindre o canviar-la per g (davant de a, o, u) o per gu (davant de e, i):
amic: amics, amiga, amigues
fanc: fangós, fanguer
groc: groga, grogor, groguenc
e) En les terminacions masculines de les paraules acabades en:
-fec: antropòfec, antropòfecs
-fuc: febrífuc, febrífucs
-lec: teòlec, teòlecs
16
-goc: demagoc, demagocs
-turc: dramaturc, dramaturcs
Pero, sescriura g o gu en les formes femenines i en els atres derivats:
- antropófaga, antropófagues, antropofàgia
- febrífuga, febrífugues
- teòloga, teòlogues, teologia
- demagoga, demagogues, demagògia
- dramaturga, dramaturgues, dramatúrgia
f) En els adjectius: conspicu, inocu, perspicu, promiscu i vacu, que tenen la següent darivació:
- conspicu: conspícua, conspicus, conspícues, conspícuament, conspicuïtat.
- inocu: inòcua, inocus, inòcues, inòcuament, inocuïtat.
- perspicu: perspícua, perspicus, perspícues, perspícuament, perspicuïtat.
- promiscu: promíscua, promiscus, promíscues, promiscuïtat, promíscuament, promiscuar.
- vacu: vàcua, vacus, vàcues, vacuïtat, evacuar, evacuació.
Les combinacions c + u + a / e / ï són bisilàbiques i es pronuncien: i-nò-cu-a, i-nò-cu-es, i-no-cu-ï-tat.
g) En els adjectius inicu, oblicu, propincu, que presenten la següent derivació:
inicu: iniqua, inicus, iniqües, iniquament, iniqüitat.
oblicu: obliqua, oblicus, obliqües, obliquament, obliqüitat, obliquar.
propincu: propinqua, propincus, propinqües, propinqüitat.
Les combincions q + u/ü + a/e/i són monosilàbiques i es pronuncien: o-bli-qua, o-bli-qües, -o-bli-qüi-tat.
h) En interior de paraula, formant part dels grups heterosilàbics següents:
CC: acció, dicció, accent, accidental, acceptació... pronunciat [ks]
CD: anècdota, anecdòtic, sinècdoque... pronunciat [gd]
CM: dracma, acmeit ... pronunciat [gm]
CS: sacseig, dacsar, facsímil... pronunciat [ks]
17
CZ: eczema, eczematós... pronunciat [gz]
CT: actuar, pacte, tractar, octubre... pronunciat [kt]
CN: tècnic, aràcnits, icnografia, estricnina... pronunciat [gn], encara que també es pot pronunciar [nn] / [kn].
3. ESCRITURA DE Q / QU
3.1 Sescriu q:
a) Davant de u, en inicial i interior de paraula, seguida de a, o:
quallar, quaranta, quocient, quota, equànim, equatorial, aquós
Excepte: vàcua, perspícua, ...
b) En el femení singular dels adjectius: oblicu, inicu, propincu, ...
3.2 Sescriu qu:
a) En inicial i interior de paraula quan vagen darrere les vocals e, i:
queixa, quixal, aquelles, sequiol
b) En el femení plural dels substantius i adjectius acabats en -ca:
tanca: tanques
placa: plaques
fosca: fosques
blanca: blanques
c) Quan la u deste dígraf (qu) vaja seguida de e, i, i lhajam de prounciar, li posarem diéresis:
freqüent, conseqüència, pasqües, obliqüitat, aqüífer.
Hem de recordar que estes combinacions q + ü + e / i són monosilàbiques: fre-qüent, con-se-qüen-ci-a, pas-qües...
18
4. ESCRITURA DE K
4.1 Sescriu k:
a) En paraules dorige estranger i noms tècnics de diversa procendència:
kàiser kirieleison
kantià kurchatovi
kantisme kèlvin
kàrstic York
knut krausisme
krausiste ...
b) En els composts del prefix kilo-:
kilómetro, kilógram ...
Encara que és recomanable lescritura destes paraules en qu: quilómetro, quilógram, com es fa en uns atres casos, adaptant la fonètica a les grafies existents com ha ocorregut en: caolí, curt, quiste, ...
5. ESCRITURA DE CH
5.1 Sescriu ch:
a) En els antropònims i topònims que mantenen esta grafia per tradició:
Estruch, March, Blanch, Albiach, Bosch, Doménech, Broch, Benlloch, Alberich, Albuixech, Torre dEn Doménech...
En tots estos casos la ch es pronuncia [k] i no [?], com fan alguns que desconeixen la fonètica valenciana destes paraules.
VI - ORTOGRAFIA DE CH/ IG/ G
1. GRAFIA I SÒ DE CH / IG / G
El sò [?] , palatal africat sort, està representat en la llengua valenciana pels dígrafs ch i -ig, ademés de la grafia simple -g. A soles sha de tindre en conte el lloc de cada u en la paraula. Aixina, la ch pot aparéixer en qualsevol posició (excepte en posició final que sona [k]): chapalló, chafar, puncha, porchada; deixant la -ig i -g per a final de paraula: maig, veig, raig, mig, Escrig.
19
2. ESCRITURA DE CH
2. 1 Sescriu ch:
a) En inicial i interior de paraula: chufa, chiular, chulla, bachiller, archiu, puncha...
Apareix també en posició final de paraula representant el sò [k] en llinages i topònims: Broch, Alberich. En este cas no mai es pronuncia com a [?].
b) En els derivats dalgunes paraules que acaben en -ig o -g:
caprig: caprichos, caprichós, caprichosament...
gavaig: gavachos, gavachet...
campeig: campechos...
cartuig: cartuchos, cartuchera...
empaig: empachar, empachat...
despaig: despachos, despachar...
escabeig: escabechina, escabechar...
Sha de tindre present que la majoria de les paraules que acaben en -ig, -g deriven en g o j, segons els casos, com vorem més avant:
lleig: lleja, llejos, lleges
mig: mija, mijos, miges
3. ESCRITURA DE -IG
3.1 Sescriu -ig:
a) En final de paraula, darrere de les vocals a, e, o, u:
maig, vaig, lleig, veig, roig, goig, fuig, El Puig.
En estos casos el dígraf -ig sona [?], no sha de llegir ni pronunciar la -i-.
La derivació pot fer-se en j o en g, segons la vocal següent:
roig: roja, rojor, roges
lleig: lleja, lleges, llegea
estoig: estoget, estojos, estojar
garaig: garaget, garajos
20
Per als casos en els quals la derivació és ch, vore lortografia de la ch, apartat b.
b) En final de paraula, darrere de consonant, en unes poques paraules, totes elles topònims:
Elig, Barig, Borig (alqueria del terme de Cullera), Garig (castell i vila, Bolulla, Alacant), Berig (coves de Borriol, Castelló), Felig (alqueria entre Vilamarchant i Benaguasil).
Per excepció es pronuncia la i del dígraf ig en: Càlig i Tírig.
c) En el present del subjuntiu dels verps purs del tercer grup acabats en -gir: afegir, afligir, fregir, fugir, llegir, i regir, que seguixen este model:
afigga i no afíxga / afixca
afiggues i no afixgues / efixques
afigga i no afixga / afixca
afiggam i no afixgam / afixcam
afiggau i no afixgau / afixcau
afigguen i no afixguen / afixquen
4. ESCRITURA DE -G
4.1 Sescriu -g:
Solament en final de paraula quan vaja precedida duna i tònica: mig, desig, llig, rig, frig, trepig.
Els derivats sescriuen en g i en j segons la vocal que vaja darrere:
mig: miger, mijana
desig: desiget, desijar, desijós
VII - ORTOGRAFIA DE D / T
1. GRAFIA I SÒ DE D / T
Les grafies t i d corresponen a la fonètica dels sons [t] dentoalveolar oclusiu sort i [d] dentoalveolar oclusiu sonor. En algun cas, per fonètica sintàctica, la -t final de paraula pot sonorisar-se per estar en contacte en un sò sonor, be siga vocàlic, be siga consonàntic, pero la grafia es manté.
21
Les dos grafies poden aparéixer en qualsevol posició de la paraula, excepte la d que no la trobem mai en final absolut, encara que paraules de la mateixa família tinguen d en lloc de t.
2. ESCRITURA DE D
2.1 Sescriu d:
a) En el prefix llatí ad: adjudicar, admirar, admetre, advertir.
No sha de confondre este prefix en -at dunes atres paraules gregues, en les quals la t sol pronunciar-se d per estar en contacte en consonant sonora; açò ocorre en: atles, atlàntic, atlantisme, atlètic, atleta, atmòsfera, atmosfèric, atletisme, atlant, ...
b) Els participis dels verps canvien la t del masculí singular per una d en el femení -singular i plural-:
tancat: tancada, tancades, pero tancats (masculí plural)
begut: beguda, begudes, pero beguts (masculí plural)
llegit: llegida, llegides, pero llegits (masculí plural)
Excepte absoldre, que fa: absolt, absolta, absolts, absoltes, i uns atres verps com: moldre, còure, dir, dur, escriure, fer, riure, traure, vore, estrényer, cobrir, morir, obrir, ...
c) En el grup tautosilàbic dr : dragó, drapada, perdre, lladre.
d) En molts substantius i adjectius, el masculí (en singular i en plural) presenta una t, pero el femení (en singular i en plural) i els derivats poden dur una d (vore regles de la t).
3. ESCRITURA DE T
3.1 Sescriu t:
a) En la terminació -bunt (en masculí singular i plural):
moribunt, moribunts, pero moribunda, moribundes
tremebunt, tremebunts, pero tremebunda, tremebundes
nauseabunt, nauseabunts, pero nauseabunda, nauseabundes
meditabunt, meditabunts, pero meditabunda, meditabundes
22
b) En el masculí singular i plural de les terminacions -ant, -ent i -unt:
educant, educants, pero educanda, educandes
reverent, reverents, pero reverenda, reverendes
estupent, estupents, pero estupenda, estupendes
fecunt, fecunts, pero fecunda, fecundes
iracunt, iracunts, pero iracunda, iracundes
examinant,examinants, pero examinanda, examinandes
c) En els substantius femenins acabats en -etut i -itut: inquietut, inquietuts, matsuetut, magnitut, vicisitut, vicisituts.
d) En el masculí singular i plural de molts substantius i adjectius, encara que en el femení i en la derivació canvien la t per una d:
buit, buits, pero buidar, buidor, buidament
amat, amats, pero amada, amador
e) En les paraules planes ecabades en vocal + t, encara que la derivació puga transformar la t en d:
àcit, àcits, pero àcida, àcides, acidea
àrit, àrits, pero àrida, aridea
òxit, òxits, pero oxidar, oxidació
aràcnit, aràcnits, pero aràcnida, aràcnides
f) En el grup tautosilàbic tr: tríptic, tremolar, atraure, batre, treball, entropeçó, truc.
g) En grups heterosilàbics com:
TL: atlètic, atlant.
TM: atmòsfera, setmesí.
TN: ètnic.
TZ: dotze, setze, tretze, betzo.
23
VIII - ORTOGRAFIA DE F / V
1. GRAFIA I SÒ DE F /V
El sò labiodental fricatiu sonor [v] està representat per la grafia [v] en qualsevol posició. Sha de dir que la distinció respecte a la b, bilabial oclusiva sonora, es fa en la major part del territori de parla valenciana; és, per tant, norma fonètica la distinció entre els dos sons.
Per una atra banda, la f grafia el sò labiodental fricatiu sort que pot aparéixer en qualsevol posició, inclosa la final, mentres que la seua parella, la v [v], a soles es presenta en inicial i interior, pero no en final absolut. Pot donar-se el canví de -f > -v- en la derivació de paraules dins de la mateixa família: serf, serva, servitut.
2. ESCRITURA DE F
2.1 Sescriu f:
a) En inicial, interior i final de paraula: farda, finestra, fòra, forat, aforrar, galfí, tuf, baf.
Hi ha algunes paraules que en derivar transformen la -f final en -v-:
serf pero serva, servir, servitut, servicial
b) En els grups consonàntics tautosilàbics fr i fl: fret, flama, nafra, afluixar.
c) Darrere de n, quan esta forme part dels prefixos con-, en-, in-: conformar, enfilat, infondre.
d) Darrere de m, en el prefix circum-: circumferència, circumflex.
e) Darrere de m, en moltes paraules dorige grec o grec-llatí, com per eixemple:
amfibi, amfíbia, amfibòlia, amfibologia, amfibològic, amfiteatre, amfitrió, àmfora, emfàtic, emfisema, emfimatosos, emfiteusis, emfitèutic, limfía, limfàtic, limfatisme, nimfa, nimfal, nimfomania, paranimf, simfonia, simfònic, simfoniste, símfisis, triumf, triumfal, triumfador, triumfament, triumfant, triumfar...
3. ESCRITURA DE V
3.1 Sescriu v:
a) En qualsevol posició de la paraula, excepte en final: viage, vot, envidar, invocar, avís, oval 24
b) Darrere de n, en els prefixos con-, en-, in-: convidar, enverinar, involurar.
c) Generalment no sol aparéixer darrere de m, excepte quan es tracta de prefix circum- i dunes atres paraules de procedència diversa:
circumvolució, circumvalació, duumvir, triumvir, triumvirat, tramvia,
tramvier ...
d) En alguns derivats de paraules acabades en f (V. F, apartat a).
e) Darrere dels prefixos ad-, sub-, trans- / tra-:
advertir, advocat, subvencio, subvertir, transvers, transversal, travestir,
travessa.
f) En les formes del verp haver (o haure) quan presenten el sò de [v]: havem, haveu, havia, havies...
g) En les terminacions del pretèrit imperfecte dindicatiu dels verps del primer grup (acabats en -ar): torcava, torcaves, torcava, torcàvem, torcàveu, torcaven.
h) En el present (primera i segona persones de plural) i imperfecte (totes les persones) dindicatiu dalguns verps acabats en -eure, -ure, -oure, com deure, beure, viure, escriure, moure:
vivim, viviu (present)
vivia, vivies, vivia, vivíem, vivíeu, vivien (imperfecte)
i) En les formes del femení, singular i plural, dels adjectius acabats en -au, -iu, -ou:
brau ?? brava, braves, pero braus
actiu ?? activa, actives, pero actius
nou?? nova, noves, pero nous
La terminació -iu no sha de confondre en la mateixa que apareix en els substantius i adjectius pero que té valor diminutiu, com passa en:
llibre?? llibriu
25
chic ?? chiquiu
ya que este sufix no modifica la u en els derivats:
llibriu ?? llibrius
chiquiu ?? chiquiua, chiquius, chiquiues
j) En moltes paraules que el valencià te v, presenta el castellà una b; ací donem algunes:
advocat / abogado bovo / bobo
alcova / alcoba Gavarda / Gabarda
arrova / arroba gavaig / gabacho
avet / abeto gleva / gleba
avorrir / aburrir govern / gobierno
avort / aborto gravar / grabar
bava / baba haver / haber
canvi / cambio llavi / labio
caravela / carabela núvol / nube
cascavell / cascabel prova / prueba
covart / cobarde arraval / arrabal
envestir / embestir rave / rábano
espavilat / espabilado taverna / taberna
Esteve / Esteban trava / traba
esvelt / esbelto vermell / bermejo
fava / haba verniç / barniz
IX - ORTOGRAFIA DE G / GU
1. GRAFIA I SÒ DE G/ GU
La lletra g i el dígraf gu representen ortogràficament el sò [g], velar oclusiu sonor. Són grafies complementàries puix que mentres la g va seguida de les vocals a, o, u, el dígraf gu apareix sempre davant de e, i: gamba, gos, guanyar, pegar, regolfada, disgustar. La g pre-senta un sò fricatiu [g?] quan està entre vocals. Ademés, per fonètica sintàctica, trobem que una -c final de paraula es pronuncia com una g en contacte en vocal o consonant: poc_lleig, rec_alt.
26
2. ESCRITURA DE G
2..1 Sescriu g:
a) En inicial i interior de paraula, seguida de a, o, u:
gat, gossera, gust, afalagar, agost, segur
En posició final sempre escriurem c.
b) En els grups consonàntics tautosilàbics gr, gl: grau, agradar, glop, rogle
c) En els derivats de paraules acabades en -c (sha de tindre en conte que el sò de [k] es manté en el masculí plural):
rec, recs, pero regar, regadora
castic, castics, pero castigar, castigador
fòc, fòcs, pero foguer, foguera, foguejada
antic, antics, pero antiga, antigues, antigor
amarc, amarcs, pero amarga, amargor, amargar
llarc, llarcs, pero llarga, llargària, allargar
d) En els grups consonàntics heterosilàbics següents:
GD: amígdala, amigdalàcees, amigdalitis, magdalena, esmaragda...
(per als casos de c + consonant, vore ortografia de la c).
GM: segmentar, magma, dogma, fragment, sigma...
GN: magnètic, benigne, ignorant, signe, ígneu...
3. ESCRITURA DE GU
3.1 Sescriu gu:
a) En inicial i interior de paraula, sempre que la següent vocal siga e, i:
guerra, guitarra, esguellar, esguitar
Quan la vocal u shaja de pronunciar portarà diéresis (gü):
següent, ungüent, llingüiste, argüir.
b) En el femení plural de les paraules substantius i adjectius acabats en -ga:
mànega ?? mànegues
paga ?? pagues
27
amiga ?? amigues
grega ?? gregues
amarga ?? amargues
Si en conte dacabar en -ga ho fan en -gua, a lhora de fer el plural haurem de posar diéresis damunt de la u per a que es puga pronunciar:
egua ?? egües
llengua ??llengües
aigua ?? aigües
X - ORTOGRAFIA DE G / J
1. GRAFIA I SÒ DE G/J
En determinades posicions, les grafies g i j representen el sò palatal africat sonor, transcrit fonèticament per [?]. La g apareix davant de les vocals e, i, mentres que la j ho fa davant de la a, la o i la u. El sò [?] no apareix mai en final de paraula, excepte casos de fonètica sintàctica.
2. ESCRITURA DE G
2.1 Sescriu g:
a) davant de les vocals e, i: gent, giner, sageta, regirar...
Excepte quan es tracte dels grups -ecc- i -ect-; en este cas sescriu j:
objecció, subjecció, interjecció, objecte, objectiu, adjectiu, ...
i en una série de paraules dorige grec o hebreu com:
jerarca jerarquia, jeroglífic, Jerònim, Jeremies, Jesús, jesuïta, Jerusalem, Jehovà...
o estrangeres: jersei...
b) En el grup ig que es forma en interior de paraula en diverses persones dels verps acabats en -gir-; darrere deste grup apareix una atra g:
afigga, rigga, frigga, lligga, corrigga...
c) En posició final de paraula la -g -darrere duna i- o el grup -ig -darrere duna atra vocal- representen el sò palatal africat sort [?], pero cal tindre present que en la derivació pot transformar-se en sonor: 28
mig ?? mija, miger, mijana ...
oreig ?? orejar ...
3. ESCRITURA DE J
3.1 Sescriu j:
a) Davant de les vocals a, o, u:
jaure, jagant, joguet, joquer, junc, aljup, pujar...
(Ademés cal recordar els casos indicats en lapartat a de la grafía g).
b) Darrere dels prefixos ad-, sub-, ob-, i uns atres:
adjacent, subjuntiu, objectiu, injecció, conjurar.
Excepte: abyecció, proyecte i derivats.
c) En el plural dels substantius acabats en -ja, la j es canvia per una g:
enveja ?? enveges
plaja ?? plages
granja ?? granges
monja ?? monges
d) Cal tindre en conte que en una mateixa família de paraules poden alternar-se les grafies j o g, depenent sempre de la vocal següent:
roig ?? roja, rojos, rojor, roget, roges...
pluja ?? plujós, pluges, plugeta...
mareig ?? marejar, marejol, marejos, mareget...
XI - ORTOGRAFIA DE L / LL / Y
1. GRAFIA I SÒ DE L / LL / Y
Estes tres lletres corresponen, respectivament, als següents sons:
Grafia / dígraf Sò
L,l (ele) [l] líquida, lateral. alveolar, sonora
Ll, ll (elle) [?] líquida, lateral, palatal, sonora
Y, y (i grega) [y] fricativa, palatal, sonora
29
Lo únic que tenen completament en comú estos tres sons és que els tres són sonors, lo qual supon una vibració de les cordes vocals al pronunciar-los. I les corresponents grafies coincidixen en representar tres sons consonàntics (no obstant, hem de recordar que la y apareix també en el dígraf ny per a indicar la palatisació del sò que este dígraf representa).
Els dos primers sons dels que nos estem ocupant (representats gràficament per l i ll) tenen en comú la condició de ser els dos líquits, laterals i sonors. Lo que els diferencia és que la l és alveolar i la ll és palatal. Una atra cosa que els unix és el fet, tan característic de la diacronia de la llengua valenciana, dhaver una gran quantitat de paraules actuals que porten ll (fonamentalment en posició inicial de paraula) i que provenen de la palatalisació de l inicial llatina. És dir, que moltes de les ll actuals (sobretot en posició inicial) tenen el seu orige en anteriors l llatines (tal és lintima relació que entre estos dos sons-lletres existix):
luna> lluna
lingua> llengua
lana> llana
lupu> llop
lampuge> llampuga
De fet, el valencià actual posseïx molt poques paraules en l- (inicial) perque la tendència és, com ya sha dit, convertir-les en ll-.
La [1] té una realisació dental quan va en contacte en una [t] o una [d], cosa que no afecta a la seua grafia:
alt [á?t]
balde [bá?de]
moltes [mó?tes]
caldre [ká?dre]
Per la seua banda, el problema de la [1] el tenim en el massa estés defecte de pronunciació de la [1] com si fora una [y]. Aixina:
pollastre [poyástre]
palla [páya]
callar [kayár]
30
Hem de fugir deste defecte i procurar una correcta pronunciació de la llengua valenciana. Respecte als dos últims sons (la elle i la i grega), els unix la seua condició de palatals i la sonoritat. Ara be, es diferencien en que la ll és una grafia que representa un sò líquit i lateral, mentres que latra grafia, la y, representa una i consonant i és fricatiu.
2. ESCRITURA DE L
2.1 Sescriu l:
Ya hem dit que normalment la lateral líquida sonora valenciana en posició inicial sol ser la ll, puix que la llengua valenciana tendix a palatalisar les l- (inicials) tant en les paraules de formació popular com en les dorige cult o neològic. Aixina, sescriu l:
a) Excepcionalment en posició inicial en aquelles paraules de procedència o caràcter erudit, neològic o cult en les quals la palatalisació sona estranya:
laca, lema, lòbul, lupa...
En ocasions nos trobem en paraules cultes del mateix radical que unes atres dorige popular que porten ll sense cap de problema.
llet / làctic ?? llàctic
lluna / lunar ?? llunar
llavi / labial ?? llavial
llengua / lingüística ?? llingüística
Lus de la ll en estos cultismes no sona, en realitat, molt estrany, possiblement i precisament per la coexistència en les atres formes populars palatalisades. Per això, no hem de posar cap dinconvenient en escriure totes estes paraules en ll inicial (la tendència es de pronunciar-les en [l.?]
b) En posició inicial en les formes pronominals àtones (o dèbils) lo, la, los, les, U i els artículs la (femení singular), lo (neutre i masculí singular), les (femení plural) i los (masculí plural).
(NOTA: encara que alguns denominen com a arcaic lartícul masculí lo i los i ho fem aixina únicament per a diferenciar-lo del neutre, senyalem també que és una forma tant en
31
singular com en plural que encara està viva en la parla popular, per la qual cosa hem dacceptar-la sense cap de perjuí i incloure-la en el paradigma de lartícul valencià).
c) En interior i fi de paraula: gola, dol, almagasén, pèl.
d) En els grups consonàntics BL, CL, FL, GL, PL: blau, ungia, clau, pluja, flama, unflar...
e) En algunes paraules es conserva el grup TL en el que sobserva el procés dassimilació de la T a la L, pronunciant-se [l1], dos eles; i també podem trobar este grup completament simplificat en L, que és la tendència normal de la llengua valenciana. Estes paraules les escriurem en l (que representa la simplificació del grup, la pronunciació mes corrent):
guatla ?? guala
batles ?? bales
espatla ?? espala
La ele geminada (escrita l·l) ha desaparegut de la fonètica actual i, per tant, del sistema ortogràfic.
4. ESCRITURA DE Y
4.1 Sescriu y:
Procedix del grec i dací que se la conega en el nom de i «grega» per a diferenciar-la de latra i, denominada «llatina». Representa un sò consonàntic i sescriu:
a) En posició inicial de paraula, sempre davant de (o seguida de) vocal:
yo, yuxtaposar, ya, yanqui, yambic, yugular
b) Quan va en posició interior de paraula, sempre apareix entre vocals:
epopeya, feya, yayo, onomatopeya
c) Formant part del dígraf NY per a representar la condició de palatal deste sò nassal, [n?]:
pinya, puny, llenya, canya, pany, cunyat
(Hem dinsistir en recordar que les dos lletres que formen este dígraf no poden anar separades en lescritura).
32
En els substantius acabats en -ent darrere de vocal, com afluent sol caures en el defecte descriure una y entre la u i la e per influència del castellà en la majoria de casos. Afluyent és incorrecte i hem devitar-ho.
INCORRECTE CORRECTE
Afluyent* afluent
Constituyent* constituent
Influyent* influent
Restituyent* restituent
XII - ORTOGRAFIA DE M / N / NY
1. GRAFIA I SÒ DE M / N / NY
Els sons nassals valencians són tres, representats fonèticament [m], [n], [n?], i els signes ortogràfics que els representen són M/m, N/n, NY/ny, respectivament. Els tres són sonors i normalment no presenten cap de problema en les seues regles descritura.
La ny [n] es diferencia de les atres dos en que és palatal. Este dígraf és antiquíssim en la llengua valenciana. Shan utilisat uns atres signes gràfics per a la representació deste sò, pero sempre ha predominat la solució que saccepta en lactualitat la n seguida duna y que indica el caràcter palatal desta nassal. Recordem que unes atres llengües, com el francés o el portugués, en conte de la nostra y gasten una g o una h, respectivament, per a senyalar la palatalisació del sò.
La n [n] presenta un alòfon important quan va davant duna f o una v; en eixos casos es produïx en ella un procés de labiodentalisació [m] que no obstant no afecta (modifica) lescritura desta grafia:
Enfadar [em?fadár]
Canvi [kám?vi]
Enfit [em?fit]
Un atre alòfon deste mateix sò el constituïx la nassal dental. Realisem esta quan la [n] va davant de les dentals [t] o [d]. En estos casos la representació fonètica del sò és [?], en el seu signe de dentalisació incorporat; pero ortogràficament, com en el cas anterior, el signe no varia gens:
Fonda [fó??da]
Pont [pó??t]
33
Reverent [reveré??t]
També la [n] es velarisa [h], pel contacte en un atre sò velar ([k], [g]), pero la seua grafía seguix sent n.
Encara [ehkára]
Ungla [úhgla]
Convé recordar ací que el grup arcaic mp + consonant sha reduït en valecià a [n] + consonant, sent esta també la seua ortografía actual:
grafia arcaica fonètica actual grafia actual
comptar [ko?tár] contar
assumpció [asunsió?] assunció
La nassal de comte (títul nobiliari) també es dentalisa per estar en contacte en una t, pronunciant-se [?]. No obstant, es manté lescritura del grup mt en esta lèxia per qüestions etimològiques i per a evitar una possible (pero improvable) confusió en les atres dos paraules homòfones: conte (narració fantàstica) i conte (operació aritmètica). Aixina, esta paraula es manté escrita comte.
Es conserva només en alguns llocs el procés dassimilació de la T a la N en el grup TN (sent lo general la seua simplificació en N), per lo que les paraules que porten este grup es grafiaran simplificant el grup TN>N
cotna ?? cona.
2. ESCRITURA DE M
2.1 Sescriu m:
a) En principi, interior o final de paraula: ma, mort, poma, esmenar, fum.
b) Davant de b,p:
gamba, embolic, sempre, amprar, combat, temple
c) En els prefixos con-, en-, in-, (com-, em-, im-), quan van seguits duna m:
comminar, commoure, emmaixquerar, emmurallar, immortal, immaculada
34
Excepte granment i laglutinació enmig.
d) En el prefix circum- quan li seguix una atra consonant:
circumflex, circumvalació, circumferència, circumstància, circumloqui, circumscripció
e) En el grup mn:
mnemotècnia, indemnisar, mnemònica, damnificar, mniàcees, alumne
No obstant, esta classe de grups (com TM, TN, TL, MP, MPT, ...) tendixen a desaparéixer, simplificant-se en un sol fonema després dun procés dassimilació. Com eixemple deste cas nos pot sevir la forma condenar i tots els seus derivats, que originàriament posseïa el grup mn (condemnar) i en lactualitat ya presenten la forma simplificada en n.
f) Hi ha alguns casos, ya comentats anteriorment, en els quals no escriurem m, sino n. Recordem-los:
- davant de f o de v
enviar, canvi, enfit, inferior, envejar, unflar
Excepte: triumvir, triumf, nimfa, amfiteatre, èmfasis, emfisema, emfiteusis, àmfora
- el grup arcaic mp + consonant ha donat n + consonant en valencià i aixina lescriurem:
contar, atentar, pronte, redenció, sintoma, pressunció
- els grups tm, ptm també arcaics i desapareguts en valencià shan resolt en m, havent caigut els atres sons després dels ya coneguts processos dassimilació i posterior simplificació:
semana, sometre
3. ESCRITURA DE N
3.1 Sescriu n:
a) En posició inicial i final de paraula: niu, net, lluna, càntic, món, pren
b) En els prefixos con-, en-, in-:
confiar, contraure, enfrontar, enllustrar, inflamar, insignificant 35
Excepte quan la consonant que seguix es b, p, o m; (vore apartats b i c del punt «Sescriu m»).
c) Davant de qualsevol consonant que no siga b, p, o m; i sempre davant de f i v (vore «Sescriu m»)
enveja, gandul, confit, engatuçar, transició, pronte
4. ESCRITURA DE NY
4.1 Sescriu ny:
a) En posició inicial de paraula. Són pocs casos i quasi tots ells són de formació popular:
nyora, nyespla, nyaular, nyeula, nyas, nyítols
b) En linterior de la paraula:
vergonya, penyora, banyar, menys, funyar, monyo
c) En posició final de paraula:
any, pany, juny, puny, gruny
Recordem que el dígraf ny és inseparable. Lhem de considerar com si fora una sola lletra (igual que fem en la ll o la ch), de manera que no podem escriure a final de llínea, per eixemple la n per un costat i la y per un atre a principi de la llínea següent (de la mateixa manera que no separem la ll o la ch).
XIII - ORTOGRAFIA DE R / RR
1. GRAFIA I SÒ DE R / RR
El sò alveolar vibrant sonor pot ser de dos classes: simple (transcrit fonèticament [r]) i múltiple (transcrit [r?]). Lescritura destos dos sons no oferix moltes particularitats especials en valencià) respecte a unes atres llengües que nos són veïnes).
Dos són les grafies que utilisem per a representar les vibrants alveolars: R/r i RR/rr.
La vibrant simple [r] desapareix en algunes localitats valencianes i en uns casos concrets:
a) Quan la paraula acaba en -r o -r + consonant / consonants: 36
pati(r) vole(r)
mamprenedo(r) llogue(r)
dima(r)ts dine(r)s
b) En els infinitius, quan van seguits dun pronom dèbil, a vegades inclús assimilant-se a la consonant per la qual comenta el corresponent pronom:
di(r)-li-ho conéixe(r)-la
penja(r)-ne fregi(r)-lo
Quan es tracta del pronom neutre ho, la -r final de linfinitiu es pot convertir en una verdadera labiodental fricativa [v]:
penjar-ho [pen?ávo]
dir-ho [dívo]
(Igual succeïx quan en lloc dun infinitiu es tracta del gerundi o del participi de present: la [t] es convertix en [v])
dient-ho [dié?m?vo] fent-ho [fé?m?vo]
Cal remarcar el caràcter comarcal/local destes pronunciacions no acceptables en un model de llengua formal.
2. ESCRITURA DE R
2.1 Sescriu r:
a) En sò de vibrant simple, [r]:
- En posició intervocàlica (interior de paraula):
pera, ciri, cara, paret, manera, esperant.
- En final de sílaba, davant de qualsevol atra consonant (posició de sílaba travada):
carta, Bèrnia, marge, murta, porta, narcòtic.
- En final de paraula:
sur, cuinar, sentir, calor, taronger, pensar.
- En els grups consonàntics BR, CR, DR, GR, TR, PR: 37
bri, ombra, criminal, sucre, grossa, sogra, drac, padrina, tres, atrevit, prenyada, apretar
b) En sò de vibrant múltiple [r]:
- En posició inicial de paraula: roda, redó, Rússia, roig, ratolí, rialla.
- En posició interior de paraula, sempre darrere duna atra consonant pero pertanyent a sílaba distinta; és dir, sense formar grup consonàntic en la consonant que la precedix: honradea, somriure, enrecordar-sen, desenrollar.
3. ESCRITURA DE RR
3.1 Sescriu rr:
Sempre en posició intervocàlica (no mai en posició inicial ni darrere duna atra consonant):
carrer, serra, alfarrassar, borrar, botifarra
També en les formacions compostes per un prefix acabat en vocal i una paraula escomençada per r, esta grafia es duplica per quedar en eixos casos en posició intervocàlica:
contrarrevolució, suprarrenal, birradial, trirrítmic, antirrobo, monorraïl, plurirruta, extrarradi, Vilarreal, Malvarrosa.
XIV - ORTOGRAFIA DE X
1. GRAFIA I SÒ DE X
La prepalatal fricativa sorda la transcripció fonètica de la qual és [š] es representa ortogràficament per mig de la grafia X/x;
peix, Xeresa, nàixer, cuixot, oix, xaloc
Normalment va precedit de la vocal palatal i, i es dona una forta tendència a realisar eixe increment palatal. Aixina, inclús podem apreciar la palatalisació en un increment en la forma ei davant de la x- inicial de paraula, sobretot quan es tracta de noms de localitats (encara que no sempre, com Xixona):
Xeraco/Eixeraco
Xàtiva/Eixàtiva
xàrcia/eixàrcia
38
Est increment no és acceptable en nivells formals de la llengua.
En molts casos la grafia x per ad este sò fricatiu de que estem parlant [š] correspon a la j castellana; pero no sempre és aixina, per lo que no nos podem fiar desta referència a la llengua castellana.
valencià castellà valencià castellà
caixa caja créixer crecer
baixar bajar feix haz
coixí cojín peix pez
pero
bruixa bruja aixina así
Com també succeïx en uns atres sons ([p], [t], [k], etc.), quan la fricativa [š] apareix entre uns atres sons sonors tendix a sonorisar-se ell també (fonèticament [ž]), sobretot si va en posició final de paraula i la que li seguix escomença per vocal:
peix ample [pé?i?ž ámple]
baix de tot [bái?ž de tó?t]
Pero la seua ortografia no es modifica per estos casos de fonètica sintàctica. Per açò, a pesar destos casos, la grafia x és sempre la mateixa.
Esta grafia x representa també als sons [ks] (sort) i [gz] (sonor) que, com podem vore, són la pronunciació duna gutural velar i una sibilant juntes (pero en el primer cas són sordes i en el segon són sonores):
lèxic, examen, xenofòbia, oxamida, extra, exorbitant
2. ESCRITURA DE X EN SÒ DE [Š]
2.1 Sescriu x en sò de [Š]
a) En posició inicial de paraula, sobretot en noms de poblacions:
Xeresa, Xàbia, Xeraco, Xaló, Xixona, Xàtiva
b) En interior de paraula, darrere dels diftoncs decreixents ai, ei, oi, ui:
caixa, deixar, coixí, bruixa, eixamplar, arruixar
39
c) En interior de paraula, generalment darrere de la vocal i: quixal, pixum.
d) En els increments incoatius de verps de la tercera conjugació. Est increment (-ix-) apareix en els presents dindicatiu i subjuntiu i també en limperatiu:
oferixes, patixc, servixques, exigixca, ferixen, substituïx.
e) En final de paraula:
calaix, dibuix, fleix, baix, fluix, creix
3. ESCRITURA DE X EN SÒ DE [KS]
3.1 Sescriu x en sò de [ks]
a) En posició inicial de paraula, en els prefixos xeno-, xilo-, etc:
xenofòbia, xilòfon, xenòfil, xeroftàlmia, xilòfec, xilogràfic.
b) Entre vocals:
proximitat, reflexionar, existir, oxidació, sexual, praxis
c) Davant de consonant sorda:
text, excelent, exquisit, excavació.
d) En posició final absoluta de paraula: sufix, anex, Fèlix, índex.
e) En les paraules escomencades pel prefix ex- procedent de la preposició llatina de les mateixes característiques gràfiques (ex):
excloure, explorar, extremar, experiència, extraure
4. ESCRITURA DE X EN SÒ DE [GS]
4.1 Sescriu x en so de [gs]
En el prefix ex- quan va seguit de vocal, haig o una consonant sonora:
exacte, examinar, exhortació, exlibris
Este cas no és més que la sonorisació per anar entre sons sonors de lanterior [ks] vist adés. Pero esta regla no és molt exacta, ya que les mateixes paraules no nos sonen estranyes si la x la pronunciem [ks], és únicament una qüestió de posició del sò dins de la paraula.
40
XV - ORTOGRAFIA DE H
1. GRAFIA I SÒ DE H
La grafia h (haig) no representa cap de sò i la seua conservació obedix a criteris purament etimològics, encara que hi ha casos en els quals no la du la paraula originària i en lactualitat sí; també ocorre al revés, apareix en lorige i no en lactualitat.
2. ESCRITURA DE H
Lescritura desta lletra no té regles pròpiament dites, sino que es troba en un série de paraules i casos concrets que anem a donar.
2.1 Sescriu h:
a) En prefixos grecs o llatins
- hagio: hagiografía, hagiogràfic
- halo: halografia, halotècnia
- haplo: haplologia
- hebdo: hebdomadari
- hect/hecto: hectàrea, hectómetro
- helio: heliogravat, heliocèntric
- helmint: helmintiasis, helmintològic
- hem: hematoma, hemoglobina
- hemer/hemero: hemeralopia, hemeroteca
- hemi: hemicicle, hemisferi
- hepat: hepàtic, hepatitis
- hepta: heptagonal, heptasilàbic
- hexa: hexasilàbic, hexabàsic, hexagonal
- hidr/hidro: hídric, hidràulic, hidrotècnia, hidrogràfica
- hier/hierat/hiero: hieràtic, hierocràcia
- higro: higrometria, higrologia
- hip/hipo: hipocamp, hipòdrom, hipocresia
- hiper: hipèrbole, hipertròfia
- hipno: hipnòtic, hipnofòbia
- histo: històlisis
- holo: holocaust, holometria 41
- homo: homosexual, homònim
- horo: horòscop, horòpter
b) Paraules que ya la tenen en son orige. Donem una llista destes paraules, sense ser exhaustius:
adherir hebreu heroisme horisontal humit
ahir hedra hilaritat horrible humor
cohabitar helènic hispànic hort inhalar
deshonestitat helenisme història hortènsia inherent
exhalar herba hivern hospital prohibir
hàbit herege home hostaler vehement
habitar herència homenada hoste vehícul
ham heresiarca honest hòstia vehicular
harmonia heretar honor hostil
harmònic hereu honrar humà
haver hèrnia hora humil
hebraic héroe horisó humiliar
c) Casos etimològics. Sescriuen sense h una série de paraules, i els seus derivats, encara que la tinguen en letimologia:
espanyol, avorrir, ert, oroneta, ordi, orri
d) Casos no etimològics. Per contra, tot els derivats del llatí octo, shan escrit generalment en h:
huit, huitanta, dihuit, huitava, huitantena
XVI - LAPÒSTROF
1. GRAFIA I SÒ
Lapòstrof és un signe representat gràficament per una cometa () que es posa per a «unir» ortogràficament certes paraules, puix que en fonètica ya estan unides. Indica lelisió duna vocal. Per a que esta elisió succeïxca és condició principal que es posen en contacte dos paraules de les quals la primera delles acabe en vocal i la segona escomence per vocal també o haig (que per ser muda permet que les paraules que escomencen per eixa lletra seguixquen les mateixes regles descritura que les paraules que escomencen per vocal);
42
dhivern dis-mho
dona-lin lúnic
portal làngel
Les paraules que sapostrofen són sempre partícules àtones i és precisament per açò per lo que tendixen a perdre la seua vocal en un intent de buscar recolzament en laccent de la paraula a la qual acompanyen, formant aixina part dun mateix grup fònic o, en un atre sentit, dun mateix sintagma. Per tant, quan escrivim, la paraula que pert la vocal serà sempre la partícula modificant, mai la paraula núcleu del sintagma que constituïxen juntes. I en el lloc de la vocal elidida posarem lapòstrof per a indicar eixa elisió fonètica.
És evident que quan parlem elidim moltes més vocals de les que representem en lescritura. Les regles dapostrofament pretenen solament sistematisar, per a la norma escrita, este fenomen de la llengua parlada: posar un poc dorde en favor duns casos i perjuí duns atres és purament convencional. I precisament per eixa condició de signe convencional, hi ha llengües que prescindixen dell (com el castellà), mentres que les que el gasten creen les seues pròpies regles dus. Per a una ortografia de la llengua valenciana sha procurat establir una norma dus deste signe (com la dels atres signes convencionals) que siga lo més senzilla possible per a no complicar lescritura, sempre pensant en lusuari.
2. NORMES DAPOSTROFAMENT
Les paraules que poden presentar forma apostrofada són els pronoms personals dèbils o àtons: ME (m, m), TE (t, t), SE (s, s), LO (1, l), LA (l), LOS (ls), NE (n, n); els artículs LO/EL (l), LA (l) i la preposició DE (d).
2.1 Els pronoms ME, TE, SE, LOS i NE sapostrofen
a) Darrere de verp que acabe en vocal:
compran penjan
callat menjals
deixals vejas
donam contam
b) Davant de verp que escomence per vocal o haig:
tesperem lhe dut
nhas fet sentén
43
moblidaré mentenc
c) En les combinacions binàries i ternàries de pronoms (davant o darrere del verp):
torna-lin anar-ten
comprem-lils mels enduc
sels hi penja ten compre
2.2 Les formes LO, EL i LA.
Les formes LO, EL i LA (tant si són pronoms dèbils com si són artículs) també sapostrofen (fem observar que la forma dartícul LO de la que ací parlem és la de masculí singular, junt a EL, no la del neutre escrit també LO i que no sapostrofa):
a) Davant de paraula escomençada per vocal o haig:
lhome lindústria
lenemiga lhe coneguda
lencenia lentenc
b) Les formes pronominals EL, LO, quan van darrere de verp o en combinacions de pronoms, seguixen les mateixes regles ya vistes per als atres pronoms.
menjal tancal
cura-mel endus-tel
Pero el pronom femení LA conserva sempre la seua forma plena quan va darrere del verp, no sapostrofa ni sinvertix.
dona-me-la duent-te-la
portar-li-la trenca-la
pinta-la plegueu-la
2.3 Excepcions
a) Els artículs LO/EL i LA no sapostrofen:
- quan van davant duna paraula que escomence per vocal semiconsonant:
la huitava
el huit 44
- quan van davant duna paraula escrita entre cometes, o subrallada, o destacada per qualsevol atre mig (mayúscules, negreta, cursiva etc.):
la «Amèrica» la «honra»
la URSS la ortografía
el «Institut» el «home»
el «etern» el atre
el Àtles el Anuari
b) Lartícul femení (LA) no sapostrofa:
- davant de les paraules host, ira, una (quan es lhora del rellonge):
la host la ira la una
- davant del nom de les vocals i dels noms de les consonants que escomencen per vocal:
la i la o la u
la ele la erre la ene
- davant de les paraules començades per a- privativa:
la anormalitat la amoralitat
c) Lartícul maculí no sapostofa davant de la paraula hiat: el hiat
Lartícul masculí (LO/EL), quan va precedit de les preposicions A, DE i PER, es contrau en elles formant les contraccions AL, DEL i PEL, excepte quan la paraula que seguix a lartícul comença per vocal o haig, en el qual cas ha de seguir les regles dapostrofament (que pre-dominen sobre les de la contracció en les preposicions):
al mege a lhome
al tercer a lúltim
del coche de linterés
del sistema de lorde
pel camí per latre
pel chiquet per lanterior
45
2.4 La preposició de
Latra partícula que es pot apostrofar és la preposició DE, sempre davant de paraules que escomencen per vocal o haig:
destar dhaver
dahir dhivern
Com succeïx també en lartícul masculí, no sapostrofa quan la paraula que li seguix escomenca per vocal semiconsonant:
de hui
de huit
o be quan la paraula que seguix és el nom dalguna vocal o consonant escomençada per vocal:
de eme
de elle
de a
de i
Tampoc sapostrofa la preposició de davant de la paraula hiat: de hiat.
Quan la paraula que seguix ad esta preposició va entre cometes, subrallada, en negreta, en mayúscules, en cursiva o destacada per algun atre mig, ni sapostrofa ni es contrau (cas de ser un artícul).
de «El Corte Inglés» de "interés" de annus
de «latre cas» de AUSTRALIA de Ortografia Valenciana
de «Lo Rat Penat» de entendre de animals peninsulars
Finalment, recordem que, quan la preposició DE va seguida de lartícul LO/EL es contrau en ell en la forma DEL, excepte quan a lartícul li seguix paraula que comence per vocal o haig, en el qual cas la contracció no es produïx ya que lartícul deu apostrofar-se junt a la paraula a la qual modifica (les regles de lapostrofament són predominants respecte a les de la contracció).
46
XVII - EL GUIÓ
1. DEFINICIÓ
El guió és un atre dels signes ortogràfics convencionals representat per (-), que té com a funció primordial unir (o separar, segons ho considerem) sílabes, paraules, sintagmes, oracions sanceres... També el vorem utilisat en texts (noveles, obres teatrals...) que reflectixen diàlecs; en estos casos el guió servix per a donar entrada a lintervenció de cada interlocutor, dellimita les distintes aparicions dels personages. Est últim cas dels diàlecs no presenta cap de complicació, per lo que el deixarem a banda, dedicant-nos a vore quins són els atres usos deste signe.
2. US
2.1 Separació Silàbica
Per a separar les sílabes de les paraules que no caben sanceres al final duna llínea escrita nos servirem del guió:
cen-drer pe-ra
es-go-lar pos-ti-guet
far-ci-da bor-bo-lles
Hem de reiterar-nos en que cap dels huit dígrafs que posseïm en lortografia de la llengua valenciana (ch, ig, qu, gu, ll, ny, rr, ss) poden portar per separat els components que els conformen.
Aixina, podem fer les següents separacions:
co-che i-gua-lar ra-lla pa-sse-ra
com-pa-nyi-a des-qui-xa-lar ca-rro ca-nya
pero no mai podem fer les següents:
coc-he ig-ua-lar ral-la pas-se-ra
com-pan-yi-a desq-ui-xa-lar car-ro can-ya
La separació serà sempre silàbica. No es recomana que a un extrem o a latre de la llínea en lescritura quede una lletra a soles (una vocal); no obstant, és perfectament permissible. És el cas daquelles paraules de les quals la primera o lúltima sílaba està formada per una vocal a soles, sense anar precedida duna haig:
a-ni-ma-ci-ó po-nèn-ci-a 47
co-mi-ssi-ó a-ssis-tèn-ci-a
e-xa-mi-nar i-rre-ve-rent
En les paraules formades per prefix més radical (i en algunes compostes per dos radicals) saccepta la separació del prefix respecte del radical al qual acompanya, o be una simple separació silàbica, encara que part del prefix passe a la sílaba vinent:
trans-ac-ci-ó tran-sac-ci-ó
an-ar-qui-a a-nar-qui-a
des-o-cu-pa-ci-ó de-so-cu-pa-ci-ó
i
ex-a-cer-bar e-xa-cer-bar
nos-a-tres no-sa-tres
No obstant, en estos casos (i perque en molts dells hi haurà dubte) és preferible la separació morfològica (és dir, del prefix) a la silàbica:
con-hort co-nhort
in-hu-ma-na i-nhu-ma-na
o
Recordem també que la vocal i en valencià no forma mai diftonc en cap atra vocal que la puga seguir. Per tant, a final de llínea, la i ha de separar-se de la vocal que duga darrere (quan la duga), perque sempre serà de la sílaba següent:
tri-um-vir di-ürn
tri-em con-di-ci-o-nar
va-len-ci-a-nis-me can-vi-e
2.2 Unió de Pronoms
a) Quan el verp acaba en diftonc o en consonant:
penjar-sen anant-nos-en
encetem-lo mireu-les
deixeu-vos-la porteu-ne
b) Quan el verp acaba en vocal, (en forma dimperatiu) i va seguit de dos pronoms (que també sunixen entre ells per un atre guió o per un apòstrof segons el cas):
menja-tel dona-nos-la
trenca-tel dona-men
48
canta-nos-les torna-los-els
c) Quan els pronoms enclítics són ho o hi:
porta-hi escriu-hi
anant-hi mira-ho
escriu-ho nugant-ho
2.3 Interior de texts
Farem us del guió en linterior de texts a on volem destacar a modo dadició, aclariment, eixemplificació... una paraula, un sintagma, tota una frase... en un us equivalent moltes vegades al dun parèntesis:
uns atres que no ells foren els encarregats
són estos i seguiran sent els únics que...
seguírem anant ya sense saber perqué a sa casa...
2.4 Qüestions gràfiques
a) No separem en valencià els numerals en guionets:
vintidós i no vint-i-dos
trentahuit i no trenta-huit
siscents i no sis-cents
b) No separem en guionets els noms composts a on apareix un punt cardinal:
surest i no sur-est
suramèrica i no sur- amèrica
c) Separem sense guionet ladverbi no quan nega al substantiu que el seguix:
no intervenció i no no-intervenció
no res i no no-res
d) Separem els composts expressius en guionet quan u dels dos elements no té sentit independentment:
chino-chano, gori-gori
49
e) No separem en guionet les paraules compostes que actuen en la llengua com a paraules independents, encara que siguen el resultat duna aglutinació, com tampoc separem els prefixos:
collvert, motocarro, parafancs, Malvarrosa, Vilarreal, despusahir, despusdemà, despusanit, contrarrevolucionari, riurau, esclatasanc, correlestotes i no coll-vert, moto-carro....
f) No separem en valencià en guionets expressions estrangeres com:
best seller, rock and roll, play boy, tutti frutti, jet set, déjà vu... i no best-seller, rock-and-roll...
XVIII - LACCENT I LA DIÉRESIS
1. DEFINICIÓ I CLASSIFICACIÓ DE LACCENT
Laccent és un signe ortografic també convencional que es representa per (´) o (`) que, segons el definim, servix per a indicar la tonicitat de la paraula, posant-lo damunt daquella vocal de la sílaba sobre la qual fecau la major intensitat de pronunciació (lo que es de-nomina accent fonètic o prosòdic).
Laccent gràfic pot ser greu (`) i agut (´). Laccent greu senyala les vocals tòniques obertes, quan estes saccentuen gràficament; laccent agut senyala totes les demés vocals, quan estes saccentuen gràficament. El valencià té sèt vocals: a, e,(ê) , i, o, (?), u. La a es considera sempre oberta. La i i la u es consideren sempre tancades. La e i la o poden ser obertes o tancades i, si són obertes, sempre seran tòniques, encara que no sempre saccentuaran gràficament: tècnica, perla, tònica, porta .
2. REGLES DACCENTUACIÓ 1
a) Saccentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal tònica -a, -e, -i, -o, -u, en vocal tònica més s (-as, -es, -is, -os, -us ), i les acabades en -en : tornà, escàs, vingué, perqué, congrés, entén, bochí, cafís, cantó, amorós, arròs, ningú, tramús ; pero no les acabades en diftonc, seguit o no de -s: renou, virrei, espai, conreu, estiu, esclau, Eloi, etc . per no ser tònica lúltima vocal. Com tampoc Llombay , Alcoy, etc.
1 Aprovades en Junta General de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana el dia 1 de juliol de 2003.
50
b) Saccentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions anteriors i les que contenen en lúltima sílaba un diftonc seguit o no de -s : cànem, hòmens, teléfon, esporàdic, dígraf, ascètic, càncer, còdex, idòneus, voríem, cantàvem, cantàreu, parlàveu, veníeu, cóncau, etc..
c) Totes les paraules esdrúixoles saccentuen gràficament: música, ciència, Valéncia, sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava.
d) En general, els monosílaps no duen accent gràfic: baix, ells, creu, tres, cant, ab, en, les...
e) Les paraules agudes acabades en -ment seguixen la regla general daccentuació gràfica: monument, depriment, ajuntament, document, medicament; no obstant, els adverbis en -ment duen accent gràfic únicament si aixina li correspon a ladjectiu del qual deriven: contínuament, poèticament, esporàdicament, mèdicament, pero bonament, fredament, amplament.
f) Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guionet no es consideren una sola paraula a efectes daccentuació, i el verp seguix la regla general: cantàrem-li una cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-nos-la, sorprén-lo.
3. ACCENTUACIÓ DIACRÍTICA
La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de les normes generals, a lus mesurat duna accentuació que, per la seua funció, es diu diacrítica.
3.1 Regles daccentuació diacrítica
a) Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat saccentuaran els de major tonicitat:
Magrada el més de maig, mes no el que més .
Te vol donar un té que té guardat.
Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn.
b) Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (és dir, en relació vocal tònica oberta/tancada), saccentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta:
51
El forment no està molt ben mòlt .
No sòlc fer mai un solc dret.
Lo que aquella dòna li dona no és bo.
c) Fòra dels casos anteriors, les paraules homógrafes i homòfones digual tonicitat i diferent significat no es distinguixen per laccent, sino pel context, i seguixen la normativa general.
Ell vol que el vol del colom siga més ràpit.
El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol .
Li roba la poca roba que té.
Els ràpits deste riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.
3.2 Interrogatius i exclamatius
Saccentuen els interrogatius i exclamatius que tenen homógrafs homòfons no interrogatius ni exclamatius: qué, quàn, cóm, quí, quànt:
No sé cóm dir-ho, com tampoc sé qué dir. ¿Que quàn vindré?
Lo que sí sé és de quàntes coses i de quí depén. ¡Quin embolic!
3.3 Llistat de paraules homògrafes i laccent diacrític
bè (pujar o dur al bè)
be (posssessió o adverbi)
chòp (banyat; soroll)
chop (arbre)
còbra (del verp cobrar: còbra açò)
cobra (serp)
còbres (del verp cobrar: còbres molt)
cobres (serps)
cóm (interrogatiu i exclamatiu: ¿cóm és?. ¡Cóm dir-ho!)
com (comparatiu: és com tu)
còure (verp)
coure (metal)
còla (verp colar)
cola (pegament)
dèu (10)
deu (deïtat) i deu (ell deu diners)
dò (gràcia, be)
do (nota musical)
dòna, dònes (substantiu: la dòna, les dònes)
dona, dones (verp donar)
és ( verp: ell és ric)
es (pronom: es parla rus)
fòc (combustió)
foc (de llum elèctrica)
fòn (verp fondre: es fòn el formage)
fon (verp ser: fon un gran acte)
52
fon (post dun barril circular)
fòra (a lexterior)
fora (verp ser: si ell fora ric)
gòlf (deport)
golf (geogràfic)
més (quantitat) i més (de lany)
mes (pero, conjunció adversativa)
mèu (crit del gat)
meu (possessiu: és meu)
mà (substantiu: la mà dreta)
ma (possessiu: ma casa)
mòc (verp moure: yo mòc)
moc (mucositat)
mòle (peça cóncava; per a molerar)
mole (cosa gran)
mòlt, mòlta, mòlts, mòltes (verp moldre: café mòlt. Dacsa mòlta)
molt, molta, molts, moltes (quantitat)
món (substantiu)
mon (possessiu: mon pare)
mòra (musulmana)
mora (verp morar) i mora (fruit)
mòs (de mossegar)
mos (possessiu: mos pares)
nós (pronom fort: nós, el rei)
nos (prom dèbil: anem-nos-en)
ón (interrogatiu)
on (enunciatiu)
pèl i pèls (cabell)
pel i pels (contracció per+el, per+els)
perqué, el (substantivat)
perque (causal, final)
quàn (interrogatiu i exclamatiu: ¿quàn ve?
quan (adverbi)
quànt (interrogatiu i exclamatiu: ¿quànt val?
¡quànt ha fet!
quant (pronom)
qué (interrogatiu o exclamatiu: ¿qué vols?, ¿per qué?,¿per a qué?,¡qué bo!)
que (relatiu, conjunció)
quí (interrogatiu i exclamatiu: ¿quí ve?. Sé de quí depén
qui (pronom)
récort (màxim)
recort (memòmia)
rés (acció de resar)
res (pronom)
ròure (verp)
roure (arbre)
sà (en bona salut)
sa (possessiu: sa casa)
sé (verp saber)
se (pronom: se sent)
sés (intestí)
ses (possessiu: ses cases)
sèt (7)
set (ganes de beure)
sèu (lloc social)
seu(possessiu: el seu amic)
sí (afirmació), sí (sinada) i sí (pronom: cap a sí)
si (condició:si vols vaig), si (nota musical)
53
sò (sonoritat)
so (contracció de senyor)
sòbres (de sobrar)
sobres (de carta)
sòc (calcer)
soc (verp ser: yo soc)
sòlc ( verp soldre: yo solc berenar)
solc (substantiu: cavalló)
són (verp ser: ells són) i sòn (ganes de dormir)
son (possessiu: son germà)
sòrt (bona fortuna)
sort (que no sent)
sòu (salari)
sou (verp ser: sou bons)
té (verp tindre) i té (infusió)
te (pronom: te la done)
tòs (part del coll) i tós (de tossir)
tos (possessiu)
tòrt (torçut, sense un ull) i tòrt (injúria, agravi)
tort (pardal)
vós (pronom fort: vós, el rei)
vos (pronom dèbil: vos ho dic)
Fòra destos casos, les paraules homógrafes i homòfones digual tonicitat i diferent significat es distinguixen pel context i no per laccent, com ara les següents:
vol (verp voler: ell vol dinar)
vol (substantiu. Acte de volar)
sol (astre)
sol (verp soldre: ell sol vindre)
sol (substantiu, el pis o paviment)
sol (a soles)
roba (del verp robar: ell roba molt)
roba (substantiu: peces de vestir)
ràpits (substantiu, corrent daigua)
ràpits (adjectiu, uns trens ràpits)
net (substantiu, fill dun fill)
net (sense brutícia)
pot, pots (verp poder: ell pot fer-ho. Tu pots fer-ho)
pot, pots (substantiu: un pot de mel. Dos pots de mel)
cor (víscera)
cor (grup coral)
en (títul de cortesia: En Jaume)
en (preposició de lloc: en ma casa)
en (preposició de companyia: estic en tu.)
cau (verp caure)
cau (substantiu: amagatall)
feu (verp fer)
feu (substantiu: feudalisme)
creu (verp creure)
creu (substantiu: la creu cristiana)
54
fem (verp fer)
fem (susbtantiu: desperdicis)
fera (verp fer)
fera (animal)
veu (verp vore)
veu (substantiu: sò bocal)
viu (vep vore)
viu (susbtantiu: aresta)
viu (adjectiu: que té vida)
fa (verp fer)
fa (nota mucical)
cap (pronom)
cap (preposició)
cap (substantiu: part del cos)
nou (9)
nou (adjectiu)
nou (anou)
cas (substantiu: part oposta a la fulla en laixada)
cas (substantiu: succés)
4. LA DIÉRESIS
4.1 Definició
La diéresis (¨) té per funció senyalar la pronunciació de la u en grups silàbics a on no es sol pronunciar, o be senyalar en determinats casos el hiat o inexistència de diftonc.
4.2 Regles
a) En els casos de coincidència de diéresis i accent sobre una mateixa vocal tònica, les regles daccentuació gràfica tenen preferència sobre la dièresis: país, veí, agraíem ; pero països, veïns, agraïx .
b) Sescriu diéresis damunt de la u quan esta es pronuncia en les sílabes qüe, qüi, güe, güi:
qüestions, llengües, aqüífer, ambigüitat
c) Porten diéresis la u i la i darrere duna vocal quan no formen diftonc ni porten accent gràfic segons les regles generals: peüc, raïm, ablaürat, agraïa, roïns, raïmet, veïnat, gratuït, succeït, malaït, traïdor, agraïment, continuïtat, substituïx, sobreïx, constituïxen, fortuïta, reduïda, reduïdes.
d) Sexceptuen desta regla linfinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verps que acaben en -air, -eir, -oir, -uir ; també la i , u darrere dels prefixos a-, anti-, auto-, bi-, bio-, co-, contra-, extra-, gastro-, intra-, macro-, micro-, neo-, poli-, quasi-, radio-, re-, ultra-, etc. , i la i dels sufixos -isme, -ismes, -iste, -ista, -istes, -ible, -ibles :
aduir, agraint, reunió, contraindicació, egoisme, esgoiste, increible 55