Orixe de la filosofia i els filòsofs presocràtics: del mite al logos
1-Orixe de la paraula filosofia i els filòsofs presocràtics
La paraula filosofia apareix a l'antiga Grècia cap al segle V a.C. Procedeix de les dues paraules: philos, que significa «amant», i sophia, que significa «saviesa o coneixement». És a dir, el filòsof és un amant o enamorat del coneixement, i la filosofia és l'amor a la saviesa.
El filòsof i matemàtic Pitàgores va ser qui va donar el nom de filosofia perquè era una persona humil i no volia dir que fos un savi. Els primers filòsofs també van ser els primers científics, i van ser els presocràtics (anteriors a Sòcrates):
- Tales: aigua.
- Heràclit: foc.
- Pitàgores: nombres.
- Demòcrit: àtoms (sense parts).
- Anaxímenes: aire.
- Empèdocles: aigua, aire, terra i foc.
2-L'ús teòric i pràctic de la raó
La filosofia sempre ha tingut com una de les seves metes essencials satisfer el desig intel·lectual d'obtenir un coneixement coherent, racional i unificat de la nostra existència i del món. Aquest propòsit de la filosofia es coneix tradicionalment com a filosofia teòrica o ús teòric de la raó. Busca un coneixement del món, de la realitat. La filosofia no busca la veritat per poder fer-ne tal o qual cosa, sinó, senzillament, perquè és la veritat.
L'actitud de voler saber què succeeix, simplement per la curiositat de saber-ho, era pròpia del filòsof Pitàgores.
Els primers filòsofs van buscar l'arché, que era el principi de tot.
3-Filosofia i ciència
Des del seu origen grec, les ciències es van anar especialitzant i separant progressivament de la filosofia, i actualment estan separades. Cap ciència concreta estudia la realitat en el seu conjunt. Les ciències especialitzades poden ser socials (estudien la societat), naturals (estudien la natura) o formals (mai no s'equivoquen: matemàtiques i lògica).
Totes les ciències particulars es basen en definir i delimitar un aspecte parcial de la realitat. En l'àmbit de les ciències particulars hi ha exactitud i funcionalitat tècnico-pràctica dels coneixements. Totes les ciències particulars donen per fet en els seus raonaments uns pressupostos que no els correspon justificar. Revisar tots els pressupostos de les seves pròpies argumentacions i de les argumentacions de totes les formes de saber humà és una tasca pròpia de la filosofia.
4-Filosofia i religió
El mètode i l'ideal de la filosofia són el debat i l'argumentació racional compartits per tots els éssers humans, al marge de qualsevol revelació o tradició espiritual. Les religions d'Occident s'han servit, de vegades, de la filosofia per tractar de fer comprensibles les seves revelacions a la ment humana o per defensar-se de la incredulitat. La filosofia ha estat obligada a servir com a instrument per a una religió. Així va ser, per exemple, com es va utilitzar la filosofia a Europa durant l'Edat Mitjana, quan era considerada «esclava de la teologia» (la teologia és un saber relacionat amb la religió i amb els déus).
Actualment, cal distingir amb claredat entre la fe i el saber filosòfic. L'objectiu de la filosofia no és creure, sinó conèixer de manera racional i crítica. Quan es considera que un saber té un origen diví, no es parla de coneixement, sinó de «revelació». La revelació està constituïda per idees o relats que suposadament algunes persones concretes han rebut d'un déu i que aquestes transmeten als membres d'una església o comunitat de creients. La finalitat última de la revelació sol ser la salvació, no el coneixement objectiu per si mateix.
5-Del mite al logos
L'aparició de la filosofia a l'antiga Grècia sol descriure's com «un pas del mite al logos».
S'entén per mite aquella narració extraordinària protagonitzada per éssers divins o sobrenaturals que no s'estructura de manera racional, sinó que refereix successos fantàstics o llegendaris. El mite no té només la funció de satisfer la curiositat intel·lectual, sinó que serveix també per organitzar i configurar les relacions personals i socials.
«Logos» significa «raó», «llenguatge», «estudi». Indica una reflexió argumentada i raonada basada en l'observació de la natura, que no recorre a factors sobrenaturals per explicar l'origen i l'estructura del món, de la societat o dels éssers humans. El logos és un pensament racional, crític i reflexiu propi de la filosofia.
Mentre que el mite és una narració anònima, tradicional i acrítica, el logos exigeix un subjecte que argumenti críticament i que sigui vàlid per a qualsevol ésser racional.
6-L'època clàssica de la filosofia grega
L'època de major esplendor de la filosofia grega comprèn els segles V i IV a.C., i els seus protagonistes principals van ser Sòcrates, Plató i Aristòtil.
El que Sòcrates buscava era un concepte o una definició de les veritats i els valors que considerava universalment vàlids. Va ser el primer a utilitzar la raó amb la màxima «només sé que no sé res».
Partint del que havia dit Sòcrates, Plató va realitzar la primera formulació racional i sistemàtica de conceptes tan bàsics com els de la ciència, la moral, la bellesa o la política. Va fundar l'Acadèmia a Atenes, on va desenvolupar la seva teoria de les idees.
Un dels deixebles de Plató a l'Acadèmia va ser Aristòtil, que va arribar a ser considerat durant molts segles el savi més important de la història. Va ser l'iniciador de moltes de les nostres ciències actuals: la biologia, la física, l'astronomia, la lògica, l'ètica, la política, etc. A més, va ser l'encarregat d'educar el jove príncep macedoni Alexandre (que després seria Alexandre Magne), que també va formar una escola de filosofia a Atenes coneguda com el Liceu.