Orígens i Parts del Teatre Grec

Teatre Edifici

ORÍGENS: Al començament els teatres eren de fusta. Però a partir del s. IV a. C. van començar a construir els teatres de pedra, que, tanmateix, van continuar sent a l'aire lliure. El teatre té origen en les celebracions religioses populars i està estretament lligat al culte del déu Dionís. Aristòtil, en la Poètica, atribueix l’origen de la tragèdia al ditirambe, cant líric en honor de Dionís, i el de la comèdia, als cants fàl·lics, precedents del culte dionisíac. PARTS: Les construccions de l'escenari: el prosceni, la plataforma on els actors representaven el seu paper, i al darrera la scaena (skene), un edifici que podia representar un palau, una cabana o una tenda, segons els decorats de la part davantera, i que també servia de vestidors per als actors i de magatzem. // L'orquestra (orchestra), un espai circular on cantava i ballava el cor, amb l'altar de Dionís al mig. // El koilon o graderia, on seien els espectadors: les grades, en forma d'un cercle truncat que envoltava l'orquestra excepte per la part de l'escenari, recolzaven esglaonadament en la falda d'una muntanya. REPRESENTACIONS: Les parts cantades anaven a càrrec del cor, un personatge col·lectiu (cor de vells, de mariners, de dones o d'esclaves), que al mateix temps que cantava dansava a l'orquestra. El nombre de coreutes o membres del cor era de 15 a la tragèdia i 24 a la comèdia, i estaven a les ordres del corifeu o cap del cor. El corifeu també podia expressar el sentiment del cor en el diàleg amb els personatges. Els actors eren un màxim de tres. Els actors, igual que els coreutes, eren exclusivament homes, fins i tot quan representaven personatges femenins, però això es dissimulada pel fet que els uns i els altres duien màscares. Les màscares i els vestits indicaven al públic els papers -qui era el rei o qui el missatger. La màscara impedia veure l'expressió de la cara i, per tant, l'actor expressava els sentiments del personatge amb gestos exagerats o verbalment.

Teatre Gènere

PARTS: Pròleg: és la part introductòria, en la qual s'exposen breument els fets. Servia per a situar l'espectador en el punt concret del tema i per a presentar els protagonistes. // Pàrode: és la primera entrada en escena del cor per un dels laterals, i l'inici del cant. // Episodis: És la part del drama situada entre dues entrades del cor. Comprèn el diàleg entre els actors. // Estàsims: La paraula "otáopov" significa "part fixa". El cor canta sense canviar de lloc. Mentrestant, els actors deixen l'escena i es canvien els vestits, ja que han de representar diversos personatges. Els estàsims s'intercalen entre els episodis. // Èxode: És la sortida d'escena del cor i el final de l'obra. AUTORS: Euripides: dóna menys importància al paper del cor i usa sovint el procediment del deus ex machina, segons el qual al final de l'obra apareix un personatge, generalment un déu, que en resol el desenllaç. El seu teatre es caracteritza pel seu realisme i per la seva comprensió de les passions humanes com l'amor i la gelosia, motors del comportament de l'home en comptes de la divinitat com en els tràgics anteriors. Sófocles: introdueix grans innovacions en el teatre atenès: abandona la unitat temàtica de la trilogia.Augmenta el nombre d'actors de dos a tres, amb la qual cosa dóna més importància al diàleg. Defensa una democràcia basada en el respecte de la religió i els déus tradicionals, enfront dels corrents filosòfics racionalistes que desvinculaven l'Estat de la religió. Aquest enfrontament entre les lleis humanes i les divines és clar en Antigona, on la protagonista enterra el seu germà contra les ordres del governant. En el teatre hi ha una contraposició entre les accions humanes i les decisions dels déus. L'heroi, per exemple Edip, obté la seva grandesa intentant lluitar contra el desti imposat per la divinitat, encara que cada pas que fa per allunyar-se'n i seguir el camí que ell mateix s'ha marcat l'acosta inexorablement al seu desti, a través del sofriment (ironia).

Esquil: A la seva obra l'Orestia, sovint tracta la falta (religiosa) i el seu càstig a través de successives generacions d'una mateixa familia. L'home ha d'arribar al coneixement a través del sofriment (påthei máthos). En el teatre un tema central és la hybris (desmesura), que es produeix quan un home vol anar més enllà de la seva condició humana i del seu destí i que comporta el càstig dels déus, la seva ruïna. [COMEDIA] PARTS: Pròleg. Es defineix com tot allò que precedeix l'entrada del cor. La seva funció és introduir l'espectador en el tema i presentar el protagonista. És força més extens que a la Tragèdia. Al final del pròleg, tots els actors abandonen l'escena per deixar pas al cor. Parades o entrada del cor. Un cor feia la seva entrada mentre desfilava cantant a l'orquestra per una entrada lateral. Les parts del cor estaven constituïdes per un conjunt de versos destinats a la dansa, el cant i el recitado, que també anava acompanyat de música. Paràbasi. El cor, aprofitant l?absència d?actors, canta, recita i dansa. No té lloc fix i s'introdueix on ho permet una pausa en l'acció. L'agón és una escena de discussió on s'exposa detalladament el pla del protagonista. Les escenes iàmbiques dels actors. Aquestes escenes són les que formen el pròleg i, sobretot, la segona part de l'obra. Es componen de motius recurrents: l'escena de la porta, en què un personatge sol·licita que surti de casa seva o li admeti; la del sacrifici, etc. Èxode és la sortida del cor. Amb ella es tanca la comèdia i sol acabar amb un banquet, borratxera, gresca o casament. En aquesta escena el protagonista celebra la seva victòria i el cor canta anticipadament la seva al certamen dramàtic. AUTORS: Aristofanes: inventa un assumpte i la seva trama, i crea personatges. Es situen als carrers d’Atenes, plens de personatges realistes i variats. A través d’aquests personatges, que viuen en un ambient proper al públic, l’autor ataca sense pietat tant els governants, els caps de la democràcia i els fonaments d’aquesta, com també les noves tendències educatives i la sofística.

Homer i l'Èpica

Es pot definir una epopeia o obra èpica com una composició poètica en versos regulars de caràcter narratiu, que celebra personatges i accions heroics extrets de la història o de la llegenda. La Ilíada és l'obra més antiga que es conserva de la literatura grega i, per tant, de la literatura occidental. És encara l'obra d'una època primitiva, però ja s'hi troba, en aquesta i a l'Odissea, algunes de les constants del pensament grec posterior, principalment un primerenc humanisme, puix que ja són presents la idea de comprendre el món en termes humans i la idea que el sofriment és el destí de l'home i que aquest l'ha d'acceptar. Al contrari que d'altres mitologies, l'homèrica està centrada en els herois més que en el déus, que, per altra banda, apareixen completament antropomòrfics. Homer era considerat pels mateixos grecs com l'educador de Grècia, i la seva influència no solament es va deixar sentir al llarg de tota l'antiguitat clàssica sinó que també s'ha perllongat a l'edat moderna. FETS s.V a.C 1. Les guerres mèdiques, que acaben amb un resultat favorable per als grecs en general. D'una manera molt particular, aquest conflicte significà la consagració del sistema democràtic atenès, que havia començat a funcionar a finals del segle VI aC. 2. L'hegemonia d'Atenes, dirigida per Pèricles, un estadista genial. Aquesta època coincideix amb un dels moments més fecunds de la humanitat en el camp de l'art, de la ciència, de les lletres i del pensament. 3. La guerra del Peloponnès, entre Atenes i Esparta, que ocupà gairebé els darrers trenta anys del segle V aC. Malgrat la victòria espartana, més aviat efímera, es pot afirmar que la gran derrotada fou tota l'Hèl·lada, ja que quedà molt afeblida pel fet de ser una guerra més mortífera que les guerres mèdiques.