Orígens de la Filosofia Grega: De la Poesia als Presocràtics, Sòcrates i Plató

1. De la Poesia a la Filosofia: El Naixement del Logos

1.1. Els Inicis de la Filosofia Grega

La filosofia va néixer a Grècia. Els primers pensadors s'anomenen presocràtics, ja que van viure abans de Sòcrates.

• Sòcrates no va escriure res, però el coneixem gràcies a Plató, el seu alumne, que en parlava als seus diàlegs.
• Plató és fonamental perquè és el primer del qual conservem llibres sencers i també el primer que va utilitzar la paraula «filosofia».

Tot i que els presocràtics encara no feien servir el terme «filosofia», els considerem filòsofs perquè ja es plantejaven qüestions essencials:

• Què és la veritat?
• Què és el ser (existir)?
• D’on surt tot?

Aquests pensadors vivien a la Grècia arcaica (segles VIII - VI aC) i només ens han arribat fragments del que van escriure.

1.2. La Poesia com a Saviesa Prèvia

Abans de la filosofia, la forma principal de coneixement era la poesia. Els únics textos anteriors als filòsofs eren poètics, i els grecs creien que els poetes eren savis (sophós).

La poesia expressava les coses amb bellesa i profunditat, mostrant que tot té misteri si s'observa amb atenció.

• El poeta no parlava de si mateix, sinó que expressava el misteri de les coses (allò que ens sorprèn o emociona).
• Aquesta emoció grega es deia thaumazein, que significa sorpresa o admiració davant del món.

Els grecs pensaven que les coses eren divines perquè no les podien controlar (eren obra dels déus). Això també provocava thaumazein.

1.3. Del Mite al Logos: El Pensament Racional

Amb el temps, la poesia va evolucionar cap al pensament racional:

1. Poesia èpica (inici): Explica històries de déus i herois, com Homer (Ilíada i Odissea) i Hesíode (Teogonia). Mostrava el misteri de forma indirecta, mitjançant narracions (mite).
2. Poesia lírica: Ja no explica històries concretes, sinó sentiments humans generals. S’allunya del mite i s’acosta al logos (la raó). És l’etapa just abans del naixement de la filosofia.
3. Filosofia (presocràtics): Ja no hi ha mites ni narracions. Ara hi ha reflexió (logos) i theoría, que vol dir mirar les coses amb distància i pensant-hi. El filòsof fa preguntes directes: Què és tot el que existeix? Quin és el principi de tot?

Poetes Clau i les seves Idees

• Mimnerm: Parla de la vida humana i diu que la joventut és curta.
• Arquíloc: Afirma: «Tot depèn dels déus» (tot és diví).
• Soló: Diu: «Tant el bo com el dolent vénen del destí (aion)».

1.4. Naixement del Pensament Filosòfic i l'Arkhé

Els primers filòsofs van deixar enrere les coses concretes i van començar a buscar què tenen totes les coses en comú. Aquest element comú rep el nom d'arkhé (origen o principi de tot), terme que va ser definit per Aristòtil més tard.

Pensar filosòficament vol dir mirar les coses des de fora, com un espectador (theorós), per entendre-les millor.

1.5. Els Filòsofs Milèsis: La Recerca de l'Arkhé

Els tres primers filòsofs de la història eren de la ciutat de Milet.

Tales de Milet (624–546 aC)

Considerat el primer filòsof conegut. Va formular el teorema de Tales (matemàtiques). Frase famosa: «Tot està ple de déus» (tot és diví, no concret). El seu arkhé és l’aigua, ja que creia que tota la vida sorgeix de l’aigua. Es deia que va caure en un forat mentre pensava coses elevades, simbolitzant el filòsof distret i pensador.

Anaximandre de Milet (614–547 aC)

Alumne de Tales. El seu arkhé és l'Apeiron, que vol dir allò indefinit, el que no és res concret. Deia que les coses existeixen perquè hi ha el «no-res»: si no hi hagués buit, tampoc hi hauria coses.

Anaxímenes (585–524 aC)

El seu arkhé és l’aire, perquè és el principi de la vida. Deia que l’ànima és aire (psykhé pels grecs volia dir aire/alè, i pels llatins, anima).

1.6. Heràclit: El Logos i el Canvi Constant

Heràclit, d'Efes (550–480 aC), era conegut com «Heràclit l’obscur» perquè escrivia d’una manera complicada i plena de frases curtes i difícils (aforismes). Va ser innovador en escriure en prosa, no en vers.

Idees Principals d'Heràclit

1. El Lógos com a Principi Comú: Hi ha un principi comú en tot (una llei o ordre del món) que ell anomenava lógos. El lógos és raó, llei i ordre del món, i no té un nom concret perquè no és una cosa material.
2. Diferència entre Savi i Ignorant: El savi veu més enllà de les aparences, mentre que l’ignorant només veu allò quotidià.
3. Els Contraris són el Mateix: Per exemple, «el dia i la nit» formen part d’un mateix ordre.

Heràclit creia que el món és canvi i oposició, però tot segueix un ordre comú. Altres termes que feia servir per referir-se al principi comú:

• Kosmos: ordre, món, tot.
• Armonía: harmonia, quan els contraris s’equilibren.
• Pólemos: guerra o oposició; gràcies als contraris, les coses tenen sentit.
• Physis: naturalesa, la manera de ser de cada cosa.

1.7. Parmènides: El Ser i la Veritat Immutables

Parmènides, d’Elea (570–476 aC), va influir molt en Plató. Va escriure el Poema de Parmènides, on parla del Ser i la Veritat.

Idees Principals de Parmènides

1. Veritat (Aletheia) vs. Aparença (Doxa):
   • Veritat: allò que està ocult i cal descobrir.
   • Aparença: el que sembla a simple vista, segons la nostra opinió. Quedar-se només amb l’opinió és no anar més enllà de l’aparença.
2. El Ser / No-ser: És el primer que parla del «ser». Diu que l’arkhé és el ser, allò que és real i no canvia.
3. Pensar / No pensar: El pensament i el ser són el mateix: només pots pensar allò que existeix.

2. La Sofística i Sòcrates: El Gir Antropològic

2.1. Context i Característiques de la Sofística

La Sofística va ser un moviment intel·lectual a Grècia al segle VI aC. El Sofista (del grec sophós, savi) tenia com a objectiu ensenyar oratòria i retòrica als joves, habilitats clau per a la vida política en les polis democràtiques.

Els sofistes eren mestres itinerants dels quals conservem fragments. El seu saber se centrava en el llenguatge i la vida política: l'art d’opinar i convèncer.

El Relativisme Sofista

Els sofistes defensaven el relativisme: no hi ha veritat absoluta, sinó que depèn de la persona i la cultura.

• Protàgores: «L’home és mesura de totes les coses.»
• Gòrgies: «La veritat és inaccessible; la vida és massa curta per cercar-la.»

Aquest moviment es contraposa a Sòcrates: mentre els sofistes ensenyaven a defensar opinions, Sòcrates buscava la veritat.

Segons Aristòtil (a la seva Política), l’home és un «animal polític». Viure en la polis i l’ús del llenguatge permeten compartir valors i definir el bé i el mal.

Tucídides afirmava: «La ciutat són les persones, no les coses.»

2.2. Sòcrates (470-399 aC): La Recerca de la Veritat

Sòcrates no va escriure res, i el coneixem principalment pels diàlegs de Plató, Xenofont i Aristòfanes.

Va ser condemnat a mort, acusat de corrompre els joves i anar contra els déus. El seu context era l'Atenes democràtica decadent, marcada per la Guerra del Peloponès.

Mètode Socràtic

Sòcrates utilitzava dues pràctiques principals en el diàleg:

• Maièutica: Ajuda a «donar llum» al coneixement latent en els altres.
• Ironia: Deixar en evidència les contradiccions dels interlocutors.

L’objectiu del diàleg socràtic era buscar la veritat absoluta més enllà de les opinions i de les coses concretes, contraposant-se als sofistes: no volia convèncer, sinó qüestionar opinions (Exemple: diàleg amb Laques per definir «coratge»).

Sòcrates era conscient de la seva ignorància, la qual cosa considerava la veritable saviesa. La seva frase famosa és: «Només sé que no sé res». L'oracle de Delfos el va considerar el més savi perquè ell sabia que no sabia res.

3. Plató: La Teoria de les Idees

3.1. Vida i Obra de Plató (427-347 aC)

Plató va ser deixeble i admirador de Sòcrates. Els seus viatges (Grècia, Sud d’Itàlia, Sicília) van estar influenciats pel pitagorisme i la política.

Va fundar l’Acadèmia, la primera escola oberta, on Aristòtil va ser alumne.

Les Obres de Plató

Plató va escriure entre 28 i 30 diàlegs, a més de cartes. Els diàlegs reflecteixen l’oralitat i la recerca constant de la veritat, permetent separar Plató del personatge de Sòcrates.

Les etapes dels seus diàlegs són:

1. Socràtics: Sòcrates fa preguntes (escrits després de la seva mort).
2. Maduresa: Plató intervé, desenvolupant la Teoria de les Idees.
3. Crítics: Revisió crítica de les seves pròpies idees.

El seu context era l'Atenes al final de l'esplendor (art, teatre, arquitectura), la decadència dels sofistes i el final de la Guerra del Peloponès.

Whitehead va afirmar: «Tota la història de la filosofia són notes a peu de pàgina dels diàlegs de Plató», subratllant la dependència dels filòsofs posteriors respecte a la seva obra.

La seva contribució clau és la recerca constant del saber, més enllà de la quotidianitat, entenent la filosofia com l’accés a la veritat absoluta.