Orígens, Expansió i Califats de l'Islam: De Mahoma a Al-Andalus

Orígens de l'Islam i la Figura de Mahoma

Mahoma, Profeta de l'Islam i Origen de la Fe

La religió islàmica es va crear a Aràbia. Els seus habitants (caravaners, pastors i agricultors) vivien en tribus prop dels oasis. Eren politeistes i peregrinaven a la Meca, on és la pedra sagrada Kaaba. Mahoma va néixer a la Meca l'any 570 i, quan tenia 40 anys, l'arcàngel Gabriel li va anunciar que ell era el nou profeta elegit per Al·là (Déu, en àrab) per predicar l'islam. Va tenir pocs seguidors i les autoritats el van perseguir per les seves idees. L'any 622 va haver de fugir de la Meca i es va refugiar a Medina: va ser l'anomenada Hègira, data que marca l'inici de l'era musulmana. El profeta va convertir els habitants de Medina i va conquerir la Meca l'any 630. A la seva mort (632), la majoria d'àrabs eren musulmans i la Península Aràbiga s'havia unificat políticament.

Les veritats que Al·là va revelar a Mahoma estan recollides en l'Alcorà, el llibre sagrat. Consta de 114 capítols:

• Els primers defineixen les bases de l'islamisme.
• La resta regula la vida quotidiana i social dels creients.

La Divisió de l'Islam: Sunnisme i Xiisme

Després de la mort de Mahoma, la comunitat va ser guiada pels califes (successors), el poder polític i religiós dels quals estava fixat per la llei de l'islam. Els primers quatre califes van ser elegits i van continuar la difusió de l'islam. Els seguidors de Mahoma no van acceptar l'autoritat dels primers califes i es van dividir en dos grups principals:

• El sunnisme (90% dels creients) defensa que els musulmans han de seguir l'exemple del profeta. Es basen en l'Alcorà.
• El xiisme (10% dels creients) només reconeix l'autoritat religiosa de Mahoma i els seus descendents directes.

L'Islam: Codi de Conducta i els Cinc Pilars

Els musulmans segueixen unes normes dictades per l'Alcorà i la tradició (llei islàmica). Han de seguir els cinc pilars de l'islam:

1. La professió de fe en Al·là.
2. Pregar cinc cops al dia.
3. Fer almoina.
4. Fer el Ramadà.
5. Peregrinar a la Meca un cop a la vida.

Tenen prohibit consumir begudes alcohòliques i menjar carn de porc. Hi ha directors d'oracions (imams) i intèrprets dels textos sagrats (ulemes). Els jutges (cadis) apliquen la justícia seguint les normes de l'Alcorà.

L'Expansió de l'Islam i els Grans Califats

La Primera Expansió Territorial (632-750)

L'expansió territorial de l'Islam es va dur a terme en diverses etapes:

• L'Islam es va estendre ràpidament sota el govern dels quatre primers califes (632-661), que van conquerir Egipte, Síria, l'Iraq i una part de l'Iran.
• Després van ocupar el nord d'Àfrica. Més tard van conquerir gran part de la Península Ibèrica.
• Posteriorment van arribar a territori franc, però van ser derrotats a la batalla de Poitiers (732).
• Aprofitant-se de l'Imperi Bizantí, van arribar fins a Constantinoble, però després d'un any de setge, es van retirar (718).
• Després de conquerir l'Iran i l'Afganistan, van penetrar per l'Àsia Central i van travessar el Pakistan.

El Califat Omeia de Damasc (661-750)

Entre els anys 661 i 750, els territoris conquerits van restar sota l'autoritat dels califes de la família Omeia de Damasc. Els califes delegaven el seu poder en un primer ministre, el visir, i cada província estava governada per un emir o valí.

El Califat Abbàssida de Bagdad i la seva Caiguda

A partir de l'any 750, la família dels Abbàssides de Bagdad va derrotar els omeies i va fundar una nova dinastia califal. Durant el califat abbàssida, els musulmans dominaven el Mediterrani i s'estenien. L'activitat comercial de navegants i caravaners va facilitar la difusió de l'islam per Àfrica, l'Àsia Central, Malàisia, Indonèsia, les Filipines i la costa meridional de la Xina. Entre els segles IX i XII la unitat del califat es va afeblir a causa de la invasió de tribus (turcs i mongols). El 1258, el saqueig de Bagdad pels mongols va posar fi a la dinastia abbàssida. Gràcies a la islamització de turcs i mongols, l'islam es va expandir per l'Àsia Menor, l'Àsia Central i l'Índia. El 1453 l'Imperi Turc va exercir el seu domini en el món islàmic fins al segle XIX.

Integració dels Pobles Conquerits: El Pacte

Els musulmans van dur a terme una conquesta militar (*gihad*) i una expansió cultural, però permetien als pobles mantenir la pròpia religió. Els cristians i els jueus, que també eren monoteistes i tenien un llibre sagrat, constituïen una minoria protegida. Podien practicar la seva religió, dirigir les seves comunitats, conservar les seves lleis i els seus costums i exercir els seus oficis. A canvi d'aquests privilegis, pagaven tributs. Com que els musulmans gaudien d'avantatges socials i econòmics, la major part de la població es va islamitzar.

L'Islam a la Península Ibèrica: Al-Andalus

La Ràpida Conquesta d'Al-Andalus (711-718)

Els exèrcits musulmans que van envair la Península, la majoria eren berbers, però eren dirigits per àrabs. Van travessar l'estret de Gibraltar l'any 711, van entrar a Hispània per Tarifa i van iniciar la conquesta del regne visigot. Els visigots, que ja estaven afeblits a causa de baralles internes, van ser incapaços d'enfrontar-s'hi. El rei Roderic va morir a la batalla de Guadalete i les seves tropes es van dispersar. Els exèrcits musulmans, amb Tàriq i Musa, van ocupar les principals ciutats d'Andalusia i la capital del regne visigot, Toledo. En pocs anys van controlar tota la Península. Una petita part de la població (la majoria rics) es va refugiar a la zona asturiana. La rapidesa de la conquesta s'explica perquè la majoria de la població hispanovisigoda no va oferir resistència. La noblesa de seguida va establir pactes amb els conqueridors per conservar les terres i el poder. Els pagesos simplement van passar a dependre d'uns nous senyors.

L'Emirat Dependent de Damasc (718-756)

Una vegada controlat Al-Andalus, el van convertir en un emirat dependent del califat omeia de Damasc. La capital es va establir a Còrdova i va ser nomenat un valí per governar el territori. Els exèrcits musulmans van ser, però, un cop derrotats pels francs a Poitiers (732), es van replegar definitivament a la Península.

L'Emirat Independent de Còrdova (756-929)

A mitjan segle VIII, quan els califes de Damasc van ser destronats pels Abbàssides de Bagdad, el príncep *omeia* Abderraman (I) va fugir i es va establir a Al-Andalus. Ben aviat va trencar els vincles polítics amb Bagdad, es va proclamar emir independent i va fundar l'emirat independent de Còrdova amb el nom d'Abderraman I. Això va suposar el trencament de la unitat política del califat, malgrat que Al-Andalus es va mantenir sotmès a l'autoritat religiosa del califa. Durant l'emirat independent, les disputes entre les famílies nobles establertes a Al-Andalus van ser freqüents, així com les baralles amb la població hispànica (*mossàrabs*). Tot i els conflictes i la seva feblesa política, amb l'emirat, es va iniciar un procés de puixança econòmica i cultural.