Els orígens i l'evolució de la llengua catalana

Els orígens de la llengua catalana

La llengua catalana, que pertany a la família indoeuropea, és una llengua romànica o neollatina. És el resultat de l'evolució del llatí oral (vulgar) que aportaren els romans a tots els territoris conquerits. Aquest llatí parlat (per oposició al llatí clàssic o culte) va anar canviant i es va fragmentar en diferents llengües romàniques. Algunes de les causes que provocaren aquesta fragmentació foren: la procedència social i geogràfica dels colonitzadors, les diferents llengües de substrat i de superstrat, la intensitat de la romanització i la relació amb Roma, entre d'altres. L'any 218 aC els romans desembarcaren a Empúries. De manera progressiva implantaren la seva cultura, formes de vida i llengua. Les llengües parlades pels pobles on arribaren els romans, després d'un període de bilingüisme, foren substituïdes pel llatí. Algunes d'aquestes llengües eren l'iberobasc, el grec, el celta i el púnic. De tota manera, sí que hi deixaren algunes característiques lèxiques, fonètiques, morfològiques. Aquestes llengües reben el nom de substrat. Vegem alguns exemples del lèxic:

• Iberobasc: pissarra, esquerra, morro, carabassa, garriga, Andorra, Esterri.
• Grec: Empúries, oliva, xarxa, calaix, rellotge, història, llàgrima, àngel, galera, cullera.
• Púnic: Maó, Eivissa.
• Celta: camisa, carro, cervesa, escombrar, banya...

A partir de l'any 476 dC, a causa del desmembrament de l'Imperi Romà d'Occident i de les invasions germàniques, el llatí vulgar va seguir, a cada territori on s'havia implantat, una evolució particular que amb el temps donarà lloc a les llengües romàniques. Aquestes llengües sobrevingudes que no suplanten el llatí, però que hi deixen rastres en el vocabulari són les que anomenam llengües de superstrat. En el cas del català, aquestes llengües són les germàniques i l'àrab. Vegem-ne alguns exemples:

• Germànic: robar, espia, fang, falda, roba, alberg, brega, gana, ric, bose, franc, ganivet, lleig, esquivar, Armengol, Guimerà, Gomila, Arnau, Gerard, Berenguer, Miró.
• Àrab: albercoc, albergínia, arròs, espinac, cotó, rajola, sucre, rambla, almogàver, gerra, síndria, taronja, gandul, zero, xifra, Algaida, Binissalem, Benidorm, Maimó, Bennàser, Mesquida, Gamundí, Homar.

Cal tenir en compte també el concepte d'adstrat: la influència mútua que experimenten dues llengües que durant un període són veïnes. Es pot considerar adstrat l'intercanvi del català amb llengües contigües com l'occità, el castellà, el francès...

El naixement de la llengua catalana

Es pot dir que el català ja és una llengua formada cap al segle VIII (a la zona pirinenca oriental de la península, anomenada la Catalunya Vella). En el segle IX ja existeix una consciència de parlar una llengua diferent del llatí (recordem una de les finalitats del Concili de Tours, l'any 813). En aquest segle, ja comencen a aparèixer les primeres paraules escrites en documents en llatí. Aquest període entre els segles IX-XI és anomenat el període del català preliterari. Els primers documents escrits íntegrament en català daten de finals del segle XI: Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet i el Jurament de pau i treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d'Urgell.

L'expansió

A partir del segle XII ja estan atermades les fronteres dels comtats catalans, que tenen el seu origen en la Marca Hispànica, territori fronterer entre els francs i els àrabs, precisament zona de defensa del territori franc. Amb el temps, els comtes que governaven aquests comtats es feren independents dels francs i s'uniren a la corona aragonesa. És precisament en aquests moments que parlarem de la Corona Catalanoaragonesa i dels Comtes-reis. La primera gran expansió territorial d'aquests territoris s'inicia:

1. Cap a Lleida i Tortosa (s. XII) —> Catalunya Nova.
2. Cap a les Balears i València (s. XIII).
3. Cap a la Mediterrània (Sardenya, Sicília, Nàpols, Grècia —Atenes i Neopàtria, dos ducats—) (s. XIII-XV).

En aquesta etapa, la llengua catalana esdevé important no solament per la notable expansió territorial, sinó també pel pes econòmic, polític i cultural que exerceix. Amb aquest nom de llengua catalana serà coneguda arreu de l'occident europeu. Tenint en compte que el llatí encara és la llengua de cultura, el català serà una de les primeres llengües romàniques amb la qual homes com Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Jaume I, Bernat Metge i Ramon Muntaner, entre d'altres, donaran a conèixer els seus textos de prosa culta.

El segle d'or

Els segles XIV i XV, aquest darrer dit 'el segle d'or de les lletres catalanes', tenen com a model la prosa de la Cancelleria Reial, que era un organisme administratiu on es redactaven els documents oficials. Tots els escrivans que hi treballaven havien de saber llatí, fet que influeix en la prosa catalana d'aquell temps. A partir del segle XIV, després de Les Ordinacions de la Cort de Pere III, el Cerimoniós, el llatí recularà en els textos escrits a favor del català. La llengua catalana usada en aquesta època és una llengua unitària, que ocupa tots els àmbits d'ús, amb poques divergències territorials, cohesionada, uniforme.

El segle XX: el procés normalitzador

Tot i que en el segle XIX s'inicien les bases per a la recuperació nacional, no s'aconsegueix la normativització de la llengua catalana. Respecte d'aquest tema, la intel·lectualitat de l'època no s'arriba a posar d'acord. Uns són partidaris de realitzar la codificació per al català a partir dels textos més antics (els partidaris del 'català arcaic'); d'altres, en canvi, volen una normativització basada en el 'català que ara es parla'. Sota l'encàrrec de Prat de la Riba, Pompeu Fabra encapçala un projecte de reforma lingüística per convertir el català en una llengua clara i moderna, no arcaïtzant, que parteixi de la llengua parlada, però sometent-la a un procés de depuració. Simultàniament, Antoni Maria Alcover inicia el projecte gegantí del Diccionari català-valencià-balear. Ell mateix, l'any 1906 impulsa el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb un gran èxit de participació i on Fabra presenta els seus criteris ortogràfics, que esdevindran determinants. El 1907 es crea l'Institut d'Estudis Catalans i al 1913 la Secció Filològica de l'IEC promulgarà les Normes Ortogràfiques. Posteriorment, s'editaran la Gramàtica Catalana i el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932), tot sota la direcció de Pompeu Fabra. La normativa de l'IEC fou acceptada, malgrat alguns entrebancs, en el País Valencià, amb l'impuls de Manuel Sanchis Guarner (les Normes de Castelló, del 1932, són l'adaptació de la normativa fabriana a les característiques del valencià) i a les Illes, gràcies a la tasca duta a terme per Francesc de Borja Moll. L'adveniment de la República (1931) i la promulgació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (1932) van fer avançar el procés de normalització.

La llengua catalana durant el franquisme

L'any 1936 es produeix un aixecament militar contra el govern de la Segona República que desembocarà en la Guerra Civil. El 1939 comença la Segona Guerra Mundial. A partir del 1939, la literatura catalana de postguerra està determinada per les difícils condicions a què la repressió i la censura franquistes aboquen la cultura, especialment en llengua catalana. La producció, l'edició i la divulgació, sobretot durant els primers anys de la dictadura, es veu reduïda a dos àmbits inusuals:

• L'exili. La gran majoria dels intel·lectuals que gaudeixen d'un cert prestigi i estan compromesos amb la causa catalanista i republicana, per la qual cosa han d'optar per l'exili, primer a França i després a Amèrica, majoritàriament a Mèxic. Lluny de Catalunya, decideixen organitzar-se culturalment per estimular la producció i no deixar caure els autors i la llengua catalana en l'oblit.
• La clandestinitat. No tots els escriptors s'han exiliat. Alguns, especialment els més joves, no parteixen mai, i dels qui s'han exiliat, alguns tornen aviat. També a Catalunya, a pesar de les dificultats i els riscos, s'intenta reprendre la creació, l'edició i la distribució des de la clandestinitat.

Per a l'absolutisme franquista, l'ús públic de les llengües diferents del castellà posen en perill la unitat de l'Estat. A més, l'escolarització massiva en castellà i castellanització generalitzada dels mitjans de comunicació aconsegueixen que aquesta llengua tengui un ús creixent en els àmbits informals. La persecució lingüística segueix dues línies d'actuació diferenciades:

• 1939 -1946: època de màxima repressió, amb les execucions, les prohibicions, la dispersió a causa de l'exili i la desaparició de la vida pública de tots aquells que tenen alguna relació amb la defensa de la llengua.
• 1946 -1956: època en què, amb el final de la Segona Guerra Mundial i la derrota de les forces alemanyes, italianes i japoneses, la repressió franquista s'alleuja.

La normalització a partir del 1975

Des dels governs autònoms s'ha impulsat la normalització de la llengua en l'ensenyament i els mitjans de comunicació, entre d'altres àmbits. Avui dia el català és present a la vida pública i oficial, però encara no s'han assolit del tot els objectius proposats als diferents estatuts. Pel que fa al marc legal vigent en els diferents territoris de parla catalana, a Andorra el català és l'única llengua oficial. A l'Alguer, també ho és, però no ho és a la Catalunya Nord, tot i que hi ha nombrosos grups que lluiten per tal de recuperar-ne la plena normalitat. A Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, el català gaudeix d'oficialitat, igual que el castellà, que és oficial a tot l'Estat.

La situació sociolingüística actual de la llengua catalana

: La repressió franquista estronca la recuperació cultural i lingüística dins de l’Estat espanyol. Al final del franquisme, la situació era crítica, però amb l’arribada de la democràcia s’introdueix el català a l’escola i als mitjans de comunicació, cosa que fa que s’hagi recuperat parcialment. Segons dades de l'informe CRUSCAT del 2015, als territoris de parla catalana hi viuen 13.639.657 habitants, dels quals un 90,8% entén el català, un 64% el sap parlar, un 71% manifesta saber-lo llegir i un 46% el sap escriure. 

La primera dècada dels 2000 els territoris de llengua catalana van observar un increment poblacional molt important. Bona part dels canvis demolingüístics observats durant l’última dècada calia emmarcar-los en un context demogràfic que comptava amb dos processos rellevants en l’àmbit sociolingüístic. D’una banda, l’ampli creixement de la immigració internacional, formada sobretot per població jove. En segon lloc, les generacions autòctones nascudes els anys 70, conegudes com les del babyboom, arribaven a les edats de major fecunditat a principis d’aquella dècada, per la qual cosa l’any 2008 es va produir un màxim de naixements. Posteriorment, però, hi va haver ja una reducció de les taxes de naixements, perquè aquestes generacions eren substituïdes per d’altres amb menys efectius, així com també perquè es veien afectades per la crisi econòmica. Així, en relació amb la transmissió lingüística familiar, en general, els territoris de parla catalana visqueren una davallada pel que fa a la transmissió familiar de la llengua. En primer lloc es deu al fet que hi havia més proporció de persones sense fills en aquest grup sociolingüístic. En segon lloc, la reducció en els índex de transmissió es localitzava en les immigracions tant d’origen peninsular com estranger. Finalment, el tercer procés involucrat amb la reducció tenia a veure amb la població nascuda a la resta de l’Estat, perquè els més joves, nouvinguts recentment, substituïen una part important de la població existent el 2008, i feien menys ús del català amb els fills. Pel que fa al model educatiu, Catalunya i les Illes han optat per fer del català llengua vehicular; en canvi, al País Valencià s’imposa el model de dues línies (castellà i valencià) en què els pares poden triar-ne una, però l’Administració no sempre ha respost a les peticions de més línies en valencià. L’extensió del coneixement escolar de l’idioma no s’ha garantit l’augment de l’ús social. Està clar que la llengua, tanmateix, ha experimentat una regressió a les grans ciutats i al sud del País Valencià, perquè hi han perdurat actituds contràries a l’ús del català. Pel que fa a l’Administració, la presència del català és significativa, tot i que en els sectors vinculats a l’aparell de l’Estat (Hisenda, Defensa, Justícia...) l’ús del català hi és pràcticament residual. En el terreny cultural, el català va avançant, però de manera desigual. Així com en el teatre, concerts, edició de llibres la presència del català és satisfactòria, en l'àmbit de l'entreteniment o dels productes audiovisuals té un pes menor o inexistent. En el cinema, per exemple, la presència del català és merament simbòlica, tot i que ha augmentat en els darrers anys. 

Pel que fa als mitjans de comunicació, TV3 el 1983 va truncar l’hegemonia de la televisió pública espanyola. Posteriorment, aparegueren les televisions públiques valenciana i balear. Cal dir, però, que l’arribada de les televisions privades desequilibra novament la graella televisiva en favor de l’espanyol. Quant a la ràdio en català, podem dir que manté uns elevats índexs d’audiència, sobretot a Catalunya. La premsa escrita ha viscut en els darrers anys una transformació. A Catalunya, hi ha un nombre important de diaris en català (El Punt Avui, l'Ara), però aquesta situació no és tan favorable a la resta de territori. A tot això podem afegir que el diaris digitals en català guanyen lectors a tot el domini lingüístic: VilaWeb, El Nacional, El Món. Pel que fa a l’àmbit econòmic, val a dir que la situació és desigual. S’ha avançat en la retolació pública, cosa que no vol dir que s’usi la llengua en la relació amb els clients. Algunes empreses etiqueten els productes en llengües diverses, però no en català. A tall de síntesi, podríem dir que la llengua catalana manté un prestigi notable en la major part del territori i que la transmissió intergeneracionals es manté.