Orígens i Evolució del Catalanisme Polític (S. XIX)

La persistència de la identitat catalana

A principi del segle XIX a Catalunya hi ha un clar refús del procés de centralització administrativa i de la imposició de les lleis i la llengua de Castella. Malgrat tot, es donava una situació diferencial:

• a) Una bona part de les elits culturals i polítiques catalanes havien abandonat el català.
• b) La majoria de la població utilitzava el català en la vida quotidiana.

La Renaixença literària i cultural

La Renaixença fou un moviment cultural iniciat a Catalunya la dècada del 1830. L'oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau i els textos que va escriure Joaquim Rubió i Ors marquen l'inici de la Renaixença. El moviment es dedicà a conscienciar els ciutadans de la necessitat de fer del català una llengua cultural. Els Jocs Florals, creats pels principals iniciadors de la Renaixença, van ser la institució cultural que va fer conèixer el moviment entre la gent i la que va estimular els poetes a escriure en la seva llengua.

La literatura de la Renaixença

Moviment cultural de caràcter popular que defensava la utilització del català "que es parla" i que comptava amb la tradició d'una literatura i d'un teatre populars que tractaven temes quotidians usant un català popular. Josep Anselm Clavé creà els Cors Clavé, juntament amb figures com Abdó Terradas i Frederic Soler.

A partir del 1870 es va produir un apropament d'ambdós corrents. Els Jocs Florals es van popularitzar amb les figures d'Àngel Guimerà i de Jacint Verdaguer. Paral·lelament, el català va començar a incorporar-se a publicacions com: La Renaixensa i Diari Català.

La crítica del centralisme

Sota el regnat d'Isabel II l'Estat liberal va haver d'enfrontar-se a les crítiques de certs sectors del progressisme català que discrepaven d'una centralització tan radical i reclamaven més atribucions per als ajuntaments i les diputacions. Els moviments populars (Bullangues) que es produïren entre el 1835 i el 1843 van palesar aquest descontentament i van ser una primera mostra d'oposició al centralisme. A mesura que el liberalisme polític uniformitzador s'imposava a Espanya, especialment durant la dècada moderada (1844-1854), més es distanciaren els moderats catalans dels espanyols, com ara Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer i Manuel Duran i Bas.

El federalisme català

El federalisme català neix de la mà dels republicans. Primer amb la figura d'Abdó Terradas, destacat republicà que plantejà propostes federals. Segon amb la fundació del Partit Republicà Democràtic Federal el 1868 que, si bé era més espanyolista que catalanista, va tenir molta implantació a Catalunya amb la figura de Francesc Pi i Margall. Pi i Margall defensava la idea d'una unió voluntària dels diferents pobles o regions de la Península.

El 16 de maig del 1869, en vigílies de la Revolució que acabà amb el regnat d'Isabel II, es va signar el Pacte Federal de Tortosa per part de federalistes de l'Aragó, València, Balears i Catalunya per impulsar un Estat Federal Espanyol que reconegués la realitat històrica de l'antiga Corona d'Aragó. El 1873, amb el fracàs de l'experiència republicana del govern de Pi i Margall i amb la posterior restauració de la monarquia borbònica, el federalisme va canviar el seu plantejament de base: es proposarà un federalisme a partir dels Estats que es constitueixen com a tals amb els seus parlaments i governs i que cedeixen al govern espanyol les atribucions comunitàries als Estats. El referent d'aquest model de federalisme serà a Catalunya Josep M. Vallès i Ribot, especialment per Valentí Almirall.

Valentí Almirall i el Centre Català

El model republicà federal de Valentí Almirall xocà amb el de Francesc Pi i Margall. El resultat d'aquesta discrepància va comportar que Almirall abandonés el Partit Republicà Democràtic Federal i desenvolupés una acció política pel seu compte. El 1880 va promoure el Primer Congrés Catalanista per aconseguir aglutinar les diferents tendències catalanistes en un sol grup polític. El Centre Català (1882) s'encarregà de desenvolupar un programa reivindicatiu i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

El Memorial de Greuges

El Memorial de Greuges fou adreçat a Alfons XII l'any 1885. Reivindicacions polítiques i econòmiques amb motiu del projecte de conveni comercial entre l'Estat espanyol i Gran Bretanya i dels intents d'unificació del dret civil. La mort del rei va tallar les expectatives d'aconseguir solucionar les demandes, però va servir per aproximar la burgesia catalana al moviment polític. El 1886 Almirall publicà el llibre Lo Catalanisme (potenciar la cultura/llengua catalanes i crear un partit polític català interclassista per guanyar les eleccions).

La Lliga de Catalunya i el Missatge a la Regent

La Lliga de Catalunya es va fundar el 1887 a partir d'una escissió del Centre Català en la qual van participar personatges destacats del moment (Enric Prat de la Riba, Àngel Guimerà, etc.). Era una organització de caràcter conservador, fet que va servir perquè connectés millor amb la burgesia descontenta dels partits dinàstics espanyolistes. Lliurà a la reina regent Maria Cristina el document conegut com a Missatge a la Reina Regent (1888), en el qual es demanava autonomia per a Catalunya.

El catalanisme tradicionalista

El clergat català, al costat del carlisme la major part del segle XIX, va cercar un espai dins del liberalisme més conservador cap a finals del segle. El causant d'aquest gir fou el Vigatisme o moviment cultural i intel·lectual impulsat per religiosos de Vic. El catalanisme conservador va estar liderat pel clergue Jaume Collell, el bisbe Josep Morgades i el bisbe Josep Torras i Bages. Tenien com a objectiu cristianitzar la societat catalana d'un model social degradat per la industrialització.

La formació de la Unió Catalanista

El 1891 es va formar la Unió Catalanista amb l'objectiu de crear un programa comú per a totes les tendències catalanistes. La Unió va tenir suport a la Catalunya rural, propietaris mitjans, comerciants, professionals liberals i intel·lectuals. La seva idea principal era l'autogovern de Catalunya.

Les Bases de Manresa

Les Bases per a la Constitució Regional Catalana, conegudes com les Bases de Manresa, recollien els principis del catalanisme polític i posaven l'èmfasi en el paper que Catalunya havia de tenir en la vida política espanyola.

L'Impacte del 98 a Catalunya

La pèrdua de les darreres colònies espanyoles va comportar el desprestigi dels partits dinàstics i va afavorir les aspiracions polítiques del catalanisme, entre d'altres coses perquè la burgesia catalana que tradicionalment havia donat suport als partits dinàstics espanyols va començar a recolzar el catalanisme polític. Una nova generació d'intel·lectuals i activistes van defensar un nou programa polític catalanista i la creació d'un nou partit polític que es presentés a les eleccions amb l'objectiu, no de la independència, però sí d'aconseguir autonomia per a Catalunya.

La Candidatura dels Quatre Presidents

L'any 1899, dirigents de corporacions econòmiques i ciutadanes de Barcelona, com a portaveus de la burgesia industrial catalana, van crear la Unió Regionalista, que demanava autonomia política i administrativa. El grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista i va fundar el Centre Nacional Català (1900). La Unió Regionalista i el Centre Nacional Català van presentar una candidatura unitària a les eleccions, que responia a la confluència d'interessos: la Candidatura dels Quatre Presidents. Va aconseguir imposar-se a Barcelona i l'elecció com a diputats dels quatre presidents.

La fundació de la Lliga Regionalista

L'èxit electoral de la candidatura unitària va afavorir la fusió dels dos grups anteriors en un nou partit polític: la Lliga Regionalista. Va aconseguir més representants a l'Ajuntament de Barcelona que els partits dinàstics i els mateixos que els republicans el 1901. El programa polític aplegava la majoria dels sectors benestants del país. Els seus líders foren Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.

El nacionalisme basc

En l'origen del nacionalisme basc hi trobem: la reacció davant la pèrdua dels furs després de la derrota carlista; el procés d'industrialització que va permetre l'existència d'una burgesia lligada a la Restauració borbònica i que s'allunyava del tradicionalisme; i l'existència d'una forta immigració (anomenats "maketos") que es veia com una amenaça cap a la identitat basca. En aquest context es formà un moviment cultural de defensa de la llengua, la cultura i les tradicions basques: el moviment dels euskaldunak, impulsat per Sabino Arana.

El galleguisme

El galleguisme va aparèixer com una reivindicació de la llengua, les tradicions i la història a través d'un moviment o corrent cultural anomenat O Rexurdimento que va tenir la figura de Rosalía de Castro com a element més representatiu. El galleguisme polític sorgí a finals del segle com a denúncia i reacció vers l'abandonament del país per part dels polítics espanyols, amb figures com Manuel Murguía i Vicente Risco.

Valencianisme, Aragonesisme i Andalusisme

El valencianisme va néixer com a moviment cultural (Renaixença) de reivindicació de la llengua i cultura pròpies i que va tenir com a representants a Teodor Llorente i a Constantí Llombart. El valencianisme polític apareix més tard al voltant de l'organització València Nova, fundada el 1904. L'aragonesisme fou impulsat per la burgesia aragonesa que defensava el dret civil i la recuperació del patrimoni cultural aragonès. L'andalusisme va néixer impulsat per Blas Infante, que va fundar el primer Centro Andaluz de Sevilla i l'Asamblea Regionalista de Ronda.