Orígens i evolució del catalanisme i la crisi de 1898

Orígens del catalanisme

Orígens. El catalanisme té el seu origen a mitjan segle XIX, amb la Renaixença, un moviment cultural que volia recuperar la llengua, la literatura i la identitat catalana després de segles de repressió i uniformització cultural. Inspirat en el Romanticisme europeu, defensava la idea que cada poble té la seva pròpia ànima, cultura i llengua. Aquest moviment va anar acompanyat d’un fort anticentralisme, és a dir, el rebuig al centralisme de l’estat espanyol, que concentrava tot el poder a Madrid. Molts catalans volien una descentralització política i administrativa, per tal que Catalunya pogués gestionar els seus propis assumptes. Aquests ideals van preparar el terreny per al naixement del catalanisme polític.

Catalanisme polític

Catalanisme polític. Valentí Almirall (1841–1904) és considerat el pare del catalanisme polític. Inicialment havia participat en el republicanisme federal de Pi i Margall, que defensava una Espanya organitzada com una república federal amb autonomia per a cada regió. Després dels fracassos polítics del Sexenni Democràtic i de la Primera República, Almirall va evolucionar cap a un catalanisme polític autònom. Va fundar el Diari Català (1879), primer diari escrit íntegrament en català, i el Centre Català (1882), una organització que volia unir totes les classes socials al voltant del catalanisme. També va convocar el Primer Congrés Catalanista (1880) i va participar en la redacció del Memorial de Greuges (1885). Finalment, va publicar Lo Catalanisme (1886), una obra que defineix la seva doctrina. Almirall defensava un regionalisme catalanista, contrari al separatisme: volia que Catalunya tingués autonomia dins d’Espanya, ja que la seva modernització i progrés podrien ajudar a transformar tot l’estat.

Catalanisme conservador

Catalanisme conservador. Després del fracàs del Centre Català d’Almirall, un grup d’intel·lectuals i burgesos va fundar la Lliga de Catalunya (1887). Entre ells hi havia Àngel Guimerà, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba. Aquesta nova línia defensava els punts del Memorial de Greuges: oficialitat del català, dret civil propi, autogovern i proteccionisme. La Unió Catalanista, creada el 1891, va agrupar entitats catalanistes i va impulsar les Bases de Manresa (1892), que representen la primera formulació d’un projecte d’autonomia per a Catalunya. Les Bases proposaven:

• la plena sobirania en el govern interior,
• l’oficialitat del català,
• que els càrrecs públics fossin exercits només per catalans,
• i el restabliment de les antigues institucions catalanes.

Aquest moviment estava influït pel pensament del bisbe Josep Torras i Bages, que afirmava que «Catalunya serà cristiana o no serà», expressant així el catalanisme tradicionalista i conservador.

Lliga Regionalista

Després de la crisi de 1898 (pèrdua de les colònies), el catalanisme es va reforçar. Es va crear la Lliga Regionalista (1901), resultat de la fusió entre la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català. Era un partit burgès i conservador, però també el primer partit polític modern d’Espanya. Els seus líders principals foren Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Puig i Cadafalch. El seu òrgan de premsa era La Veu de Catalunya. El partit defensava un reformisme polític basat en l’autonomia regional, la regeneració de la vida política i la modernització d’Espanya. Prat de la Riba va donar una base ideològica al nacionalisme català no independentista amb la seva obra La nacionalitat catalana (1906).

Guerra de Cuba i la crisi del 1898

Cuba. La Guerra de Cuba (1895–1898) va ser l’últim gran conflicte colonial d’Espanya. Després de la pau de Zanjón, que havia posat fi a la Guerra dels Deu Anys, els cubans continuaven reclamant autonomia política i menys control econòmic per part de la metròpoli. L’any 1895, amb el Crit de Baire, va esclatar un nou aixecament independentista liderat per José Martí, que havia fundat el Partit Revolucionari Cubà. Paral·lelament, a les Filipines es produí una rebel·lió similar entre 1896 i 1897. Els Estats Units, que tenien forts interessos econòmics a l’illa —especialment empreses sucreres— desitjaven influir sobre Cuba i pressionaven Espanya perquè reduís els aranzels. En aquest context, l’enfonsament del cuirassat Maine al port de l’Havana el 1898, atribuït a Espanya tot i no haver proves clares, va servir de pretext perquè els EUA declaressin la guerra. La superioritat militar nord-americana va provocar ràpides derrotes espanyoles a Cavite (Filipines) i a Santiago de Cuba.

La guerra acabà amb la Pau de París (1898), mitjançant la qual Espanya perdia les seves últimes grans colònies d’ultramar: Cuba, Puerto Rico i Filipines, que passaven a estar sota influència o control dels Estats Units. La derrota tingué profundes conseqüències:

• Militarment, significà la pèrdua de territoris preuats i una greu davallada del prestigi internacional espanyol.
• Humanament, el conflicte havia causat més de 30.000 morts.
• Econòmicament, l’Estat perdia importants fonts de riquesa i havia afrontat enormes despeses de guerra, fet que provocà l’encariment dels aliments i una forta crisi interna.
• Culturalment, la desfeta va donar lloc a la Generació del 98, que denunciava la decadència d’Espanya i la necessitat d’una profunda renovació.
• Políticament, el desastre va erosionar el règim de la Restauració i el govern de la regent Maria Cristina, alhora que impulsà el creixement del moviment obrer, del catalanisme polític i de les demandes de regeneracionisme.

Després del 1898, Espanya quedava convertida en un imperi residual, amb només algunes colònies a l’Àfrica.