Origen i evolució dels nacionalismes a Espanya

El nacionalisme basc

En els orígens del nacionalisme basc cal considerar la reacció davant la pèrdua dels furs com a conseqüència de la derrota del carlisme el 1876. Però també va influir el procés d'industrialització de Biscaia, que havia comportat l'aparició d'una burgesia vinculada al sistema de la Restauració. El creixement industrial va provocar una forta immigració d'altres territoris de l'Estat espanyol que fou vista pels sectors tradicionalistes com una amenaça a la identitat basca. En aquest context va guanyar força un moviment cultural en defensa de la llengua, la cultura i les tradicions basques que va donar lloc a la creació del moviment dels euskalduns, que presentava un important component religiós i de defensa de la societat tradicional. El gran impulsor del nacionalisme basc va ser Sabino de Arana, que va formular els principis originaris del nacionalisme basc al voltant de la preservació d'una suposada raça basca, dels furs i de la religió. El seu lema "Déu i lleis antigues" reflectia la defensa de l'antiga societat patriarcal des d'una perspectiva antiliberal, catòlica i tradicionalista i propugnava la independència del País Basc. El 1894 Arana va crear la Societat Euskal Herria, germen del Partit Nacionalista Basc. Els darrers anys de la seva vida Sabino de Arana va abandonar els postulats independentistes i antiindustrialistes i va apostar per la conversió del PNB en un partit autonomista que defensés la reintegració dels furs dins el marc de l'Estat espanyol.

El galleguisme

La societat gallega, a diferència de la catalana i de la basca, era eminentment rural. Hi havia una burgesia feble davant d'unes classes dominants tradicionals, formades bàsicament per la vella noblesa territorial i l'Església. L'aparició del galleguisme com una forma de reivindicació de la llengua i de les tradicions pròpies fou minoritària i tardana, tot i que la identitat gallega s'havia mantingut molt arrelada en el si de la societat pagesa. A mitjan segle XIX s'inicià a Galícia un corrent, O Rexurdimento, que va significar el redescobriment literari de la llengua, la història i les tradicions gallegues, però amb un caràcter essencialment culturalista i apolític. La seva figura literària més influent va ser la poetessa Rosalía de Castro (1837-1885). Paral·lelament, unes minories cultes, insatisfetes davant la situació del país, van començar a veure en la subordinació política de Galícia la causa del seu endarreriment econòmic, que forçava molts gallecs a emigrar. Tanmateix, els primers projectes galleguistes només es van difondre entre grups minoritaris d'intel·lectuals i de professionals de ciutats com Vigo i A Coruña, tot i el prestigi cultural d'alguns dels seus representants (Manuel Murguía, Alfredo Brañas). Es va haver d'esperar fins a les primeres dècades del segle XX per trobar una nova generació de galleguistes amb plantejaments clarament polítics i amb una influència social més gran. En aquesta etapa van destacar Vicente Risco i, especialment, Alfonso R. Castelao, que es va convertir en el gran líder del nacionalisme gallec.

Valencianisme, aragonesisme i andalusisme

En altres regions es van formar moviments de ressorgiment cultural que després van evolucionar cap a la política a les primeres dècades del segle XX. Un dels més importants va ser el valencianisme, que va néixer com un moviment cultural (Renaixença) de reivindicació de la llengua i la cultura pròpies i que va tenir en Teodor Llorente i Constantí Llombart els màxims representants. Més endavant el valencianisme polític es va iniciar amb la creació de l'organització València Nova (1904), que va promoure la celebració de la Primera Assemblea Regionalista Valenciana. L'aragonesisme té els orígens a la segona meitat del segle XIX gràcies a l'acció d'una incipient burgesia, que va impulsar la defensa del dret civil i la recuperació del patrimoni cultural aragonès i va difondre una mitificació romàntica dels orígens del regne i de les seves institucions medievals. A aquests factors s'hi van afegir, encara que marginalment, el foralisme carlí i, més endavant, el regeneracionisme de Joaquín Costa, que, encara que no es pot considerar regionalista, va reclamar de manera insistent els drets socials del món pagès aragonès. El primer impulsor de l'andalusisme va ser el notari Blas Infante, l'ideari del qual va quedar recollit en la seva obra El ideal andaluz. Més endavant va participar en la primera Assemblea Regionalista de Ronda el 1918, on es van establir les bases del particularisme andalús i es va proposar l'autonomia. Fins a la fi del franquisme no es va consolidar un sentiment andalusista amb arrelament popular que defensava l'autonomia andalusa.