Origen i estructura de l'univers: geocentrisme, heliocentrisme i Big Bang

EL MÓN COM UN TOT LIMITAT

els pobles primitius exposaven explicacions miticoreligioses sobre l'origen i l'estructura de l'univers. Solíen ser teogenies i explicaven la creació del món per mitjá de divinitats.

El sistema geocéntric

fou el primer sistema o teoría sobre la forma, l'origen i la naturalesa del món vigent fins l'edat mitjana. Configurada:

• Aspecte astronòmic= sistema de Ptolomeu.
• Aspecte físic= filosofia de la natura d'Aristòtil.

Comprenía el món en dos tipus: 1. Un món sublunar: format per terra, aigua, aire i foc, de forma esfèrica, al centre del qual està situada la terra. 2. Un món supralunar: format per l'èter, poblat de cossos luminats esfèrics, perfectes i incorruptibles fets d'aquest. Animats amb un moviment perfecte, circular i uniforme. Un primer motor immòbil, identificat amb Déu i l'ésser humà com a centre de l'univers.

El sistema heliocèntric

al començament de la edat mitjana fou destruïda l'imatge. L'aspecte astronòmic va ser superat per Copèrnic i el seu sist. heliocèntric, i el físic per Galileu. Es va imposar un món finit, el centre del qual era el sol i no la terra. Galileu assentà les seues bases amb la teoria matemàtica del moviment. En 1633 l'església el condemna per sostindre la cosmanisió medieval, fundada en la Bíblia i en els savis grecs. Galileu i Newton es van atindre exclusivament a la descripció matemàtica dels moviments dels cossos tant celestes com terrestres. La Física es limita a un coneixement mecànic del món. Es va prescindir de la pregunta metafísica pel sentit i la finalitat d'aquest món i de la pregunta/hipòtesi de Déu. Digueren que el mecanisme del món es regulava automàticament per les lleis de gravetat i de la inèrcia. Per això Newton diu que el món no té un únic centre i és infinit.

1.2. UN UNIVERS EN EXPANSIÓ CONTINUA

Abans es creia que el univers es limitava a la via làctea. Però ara sabem que la nostra galàxia no és l'única, sinó 1 entre milions. Edwin Hubble va descobrir que totes les galàxies s'anyunllaven la qual cosa significa que l'univers s'expandeix. Einstein acceptà aquesta teoria i va abandonar la idea d'un univers estàtic. La teoria del Big Bang recolzada també per Einstein afirma que tota la matèria continguda en l'univers actual estava originàriament concentrada en un sol punt, l'explosió la qual va donar origen de l'univers. La uniformitat de l'univers es refereix a la distribució de matèria per tota la seua extensió, que el converteix en homogeni (el mateix en totes les parts) i isotròpic (el mateix en qualsevol direcció) i en segon lloc, a les lleis que regeixen en totes les regions de l'univers, que són semblants a les que es compleixen a la teua. No hi ha acord sobre si l'univers és finit o infinit. Einstein el concep com un espai que, de forma anàloga a la superfície d'una esfera, és finit, però il·limitat, en el sentit que es pot recórrer sense cap limitació.

DARWIN: L'ADAPTACIÓ AL MEDI I LA SELECCIÓ NATURAL

1.1. Darwin, el biòleg del segle XIX, és el pare de la teoria de l'evolució

D'acord amb aquesta teoria, les distintes espècies d'éssers vius s'han desenvolupat a partir d'un tronc comú originari, segons una successió de variacions molt lentes que resultaven avantatjoses per als individus que les adquirien. Les dues afirmacions més importants són: - Hi ha un parentiu real entre totes les formes d'éssers vius ja que tots derivem d'un mateix origen comú. - En la lluita per la vida, sobreviuen individus més ben adaptats a les condicions de produir descendència més abundant i transmetre així, genèticament les qualitats adquirides. Aquesta teoria coneguda com la selecció natural fou confirmada després pel biòleg Gregor Mendel.

Al principi aquesta teoria oferia punts dèbils: - Absència de proves - Falta d'evidència de l'existència d'aquestes espècies.

1.2. ES RECTILÍNEA LA EVOLUCIÓ

La teoria de Darwin oferia una explicació científica completa i sistemàtica, per això ha sigut acceptada com una veritat sense discussió. Inclús figures de l'àmbit religiós van reinterpretar el darwinisme i l'introduïren dins dels plans divins. Però la investigació ha progressat. En concret H. de Vries ha comprovat que l'evolució no sempre ha sigut progressiva i per mitjá de canvis lents successius, sinó que, de vegades s'han produit ruptures i salts bruscos. Es qüestiona per tant la idea darwinista d'un desenvolupament en línia recta del conjunt dels éssers vius seguint un model únic. Es a dir, ja no s'admet que l'evolució partesca dels organismes més primitius i passe successivament per tots els grups d'animals fins a l'home. No hi ha sols un curs evolutiu.

1.3. L'APARICIÓ DE L'HOME

La majoria dels evolucionistes actuals no admeten que l'ordre de successió en el temps dels éssers vius on sempre les espècies més diferenciades procedeixen d'espècies inferiors anteriors, sinó que també hi ha retrocessos. Per tant no es pot parlar, en conseqüència, que l'evolució indique una descendència lineal de perfeccionament en què l'ésser humà representa el punt més avançat.