Origen i estructura de la Terra: Teories i capes

Origen de la Terra i el Sistema Solar

Hi ha dues teories principals per explicar l'origen de la Terra i el sistema solar:

Teoria Naturista o Evolucionista de Kant-Laplace

Segons aquesta teoria, el sistema solar es va formar fa uns 4.600 milions d'anys a partir d'una gran nebulosa que es va contraure per atracció gravitatòria. Probablement, hi va haver una gran supernova que va explotar a les proximitats.

Durant el col·lapse gravitatori, el núvol va començar a girar sobre si mateix cada vegada més de pressa. La major part de la matèria va quedar concentrada al centre del núvol i va formar el Sol. La matèria que girava a l'exterior va anar xocant i es va reunir en fragments cada vegada més grans que van formar els planetes.

Teoria Catastrofista de Chamberlain-Moulton

Aquesta teoria suposa que el sistema solar es va originar per l'aproximació o quasi xoc d'una estrella i el Sol, provocant un despreniment d'una part de la massa del Sol per la intensitat de la força de la gravetat de l'estrella visitant. Aquesta teoria va ser formulada per perfeccionar l'anterior.

Geologia de la Terra: Tipus de Roques

S'obtenen registres de la geologia de la Terra a partir de tres tipus de roques:

• Roques sedimentàries: provenen de l'erosió i el transport que possibiliten la posterior sedimentació, compactació i litificació dels materials sedimentaris.
• Roques magmàtiques:
  • Volcàniques: procedents de l'expulsió de magma des de cambres profundes. Aquestes roques foses es refreden a la superfície de l'escorça terrestre.
  • Plutòniques: formades pel refredament del magma a l'interior de la Terra.
• Roques metamòrfiques: formades per roques preexistents que han experimentat deformacions.

Estructura Interna de la Terra

Escorça

És la capa més prima i irregular. Sòlida.

El seu espessor varia des dels 5 km sota els fons oceànics fins a més de 70 km en alguns punts dels continents.

És la menys densa, formada per elements químics lleugers com oxigen, carboni i silici. El seu límit inferior ve donat per la discontinuïtat de Mohorovičić.

Mantell

Més uniforme que l'escorça i molt més gruixut. El seu límit se situa a 2.900 km comptant des de la superfície mitjana. Es troba en estat sòlid, encara que té certa plasticitat. Està compost per elements més densos com el ferro i el magnesi, encara que també posseeix importants quantitats de silici formant una roca característica anomenada peridotita. El seu límit amb el nucli forma la discontinuïtat de Repetti a 670 km de profunditat: mantell superior on es produeixen els terratrèmols i el mantell inferior, més dens a causa d'un canvi en l'estructura dels silicats.

Nucli

És molt dens, compost bàsicament per ferro, níquel i sofre, similar a un tipus de roca trobat en alguns meteorits que han caigut a la Terra, i les propietats físiques coincideixen amb les mesures per a aquesta capa terrestre. El nucli extern es troba en estat líquid. El seu límit, situat a 5.100 km, ve donat per la discontinuïtat de Lehmann o Wiechert. A partir d'aquesta discontinuïtat apareix el nucli intern sòlid.

Litosfera

És la capa més superficial, corresponent a la totalitat de l'escorça i a la part més superficial del mantell que, com veurem, es desplaça solidàriament amb aquesta. La seva profunditat és variable, podent aconseguir fins a 200 km de profunditat. És rígida i en ella la calor interna es propaga per conducció. Forma part activa en la convecció del mantell.

Astenosfera

Formada per la resta del mantell fins a uns 400 km. Es troba en convecció. Els seus corrents ascendents coincideixen amb les zones de dorsal i els seus corrents descendents amb les zones de subducció.

Mesosfera

Correspon a part del mantell superior i a tot el mantell inferior. La velocitat de propagació de les ones sísmiques ens indica novament que els seus materials són de naturalesa rígida.

Nucli (Endosfera)

És la font de calor interna. La seva part més externa es troba fosa i en convecció, mentre que la seva part interna és sòlida i transmet la calor per conducció. El nucli és el responsable de la generació del camp magnètic terrestre.