Origen del Sistema Solar i Capes de la Terra: Guia Completa

Formació del Sistema Solar

La teoria més acceptada és la teoria nebular. Aquesta ens diu que el sistema solar es va formar fa 4650 M.A i que es va originar en una nebulosa de gas i pols estel·lar que, com a conseqüència d'una explosió, va fer que la col·lisió de matèria tingués partícules que s'atrauen gràcies a la gravetat, per tant, hi va haver una unió de partícules.

1. Explota una supernova en un dels braços de la galàxia.
2. L'explosió de la supernova genera una ona de xoc que s'expandeix per la nebulosa.
3. Aquesta nebulosa es comprimeix i col·lapsa a causa de l'ona de xoc i de la gravetat.
4. Aquesta, mentre es contrau, comença a girar sobre si mateixa a velocitat creixent, formant una forma discoidal.

A partir d'aquí hi ha dos camins:

Situació del centre de la nebulosa: Al centre, la matèria i les partícules estan molt més juntes, per tant, hi ha més col·lisions entre si. A causa d'aquestes col·lisions, el centre de la matèria s'escalfa i, a partir d'una temperatura d'uns 10 milions de graus, els nuclis d'hidrogen es mouen a una velocitat enorme i es poden fusionar, per tant, fabriquen heli i alliberen energia. Per tant, ha nascut una estrella, el sol.

Part exterior de la nebulosa: Pel contrari, a la part exterior de la nebulosa hi ha menys matèria i, per tant, està més dispersa entre si. Això fa que la matèria que gira a l'exterior, cada cop que xoca, es va reunint en fragments més grans formant planetes que seran diferents segons la seva situació, és a dir, si són interiors o exteriors.

A partir d'això, avui tenim que la disposició dels planetes en el sistema solar està ordenada de massa més petita a més gran, dividint els planetes en 2 grups:

-Planetes interiors: - Planetes exteriors:

- Són densos ja que estan formats per materials rocosos. - Són 4 planetes: Saturn, Júpiter, Urà i Neptú.

- Són 4 planetes: Mercuri, Venus, Terra i Mart. - Són lleugers ja que estan formats per materials gasosos i líquids i un petit nucli rocós.

- Són semblants a la Terra, s'anomenen planetes tel·lúrics. - Constitució similar a Júpiter, s'anomenen planetes jovians.

Els primers planetes en formar-se són els exteriors perquè estan fets pels elements més lleugers i els més abundants de la nebulosa.

Definicions

Planeta: És un cos celeste i opac que gira al voltant d'una estrella segons una òrbita el·líptica, que té prou massa com perquè la gravetat li hagi donat la seva forma esfèrica i també per poder escombrar, eliminar o treure els altres cossos que es trobi a prop seu.

Planeta nan: És un cos celeste i opac que gira al voltant d'una estrella segons una òrbita el·líptica, però no són capaços d'escombrar els cossos que li molesten, fent així que col·lisionin amb l'objecte i passin a través d'ells.

Satèl·lit: Astre que gira al voltant d'un planeta o d'un planeta nan. Un exemple és la lluna.

Asteroide: Petit planeta d’òrbita compresa entre la de Mart i la de Júpiter.

Cometa: Cos celeste del sistema solar, de forma irregular, d’unes desenes de quilòmetres de gruix, compost de pols i gels de diversa composició, que segueix una òrbita molt excèntrica al voltant del Sol i, en aproximar-s’hi, desenvolupa una cabellera i una o dues cues.

Estructura Interna de la Terra

Mètodes: Es basen en l'estudi de les mostres de materials obtinguts mitjançant perforacions.

• Es fonamenten en l'anàlisi dels materials que s'extreuen mitjançant perforacions de 13km com a màxim.

També s'obté informació de perforacions petrolíferes de 7 km, mineres de 3 km, pous d'aigua 1 km. Gràcies a les dades es coneix perfectament la composició exacta de les roques dels primers km de l'escorça terrestre.

Altres tipus d'anàlisi:

- Anàlisi de meteors.

- Gradient geotèrmic.

- Anàlisi de la densitat de la Terra.

- Magnetisme de la Terra.

- Anàlisi de les ones sísmiques.

Mètodes indirectes: Es creu que aquests cossos celestes provenen d'asteroides o de fragments de planetes que es van destruir i que per això aporten informació sobre la composició química del nucli, del mantell i de l'escorça d'aquests astres, l'estructura dels quals se suposa que era similar a la de la Terra.

Segons la seva composició els meteorits es classifiquen en:

- Meteorits de ferro: Són els formats per aliatges 80% o 90% de ferro, la resta níquel, corresponen al nostre nucli.

- Meteorits rocosos amb ferro: Són els compostos d'una barreja de silici i de masses metàl·liques de ferro i níquel. Es considera que reflecteixen la composició del mantell inferior.

- Aeròlits: S'han format per silicats de sodi, potassi i calci, com la major part de les roques que componen l'escorça terrestre.

Anàlisi de les ones sísmiques:

- Hipocentre: Punt de l'interior de la Terra que desprèn l'energia.

- Epicentre: Lloc on hi ha la màxima intensitat situat al punt més proper en línia vertical.

Les ones sísmiques es detecten gràcies a un sismògraf que en fa el seguiment de les següents.

La major part dels coneixements de la geosfera s'han obtingut a partir de l'estudi de la propagació de l'interior de la Terra de les ones sísmiques que s'originen a l'hipocentre o focus del terratrèmol.

Tipus d'ones:

Ones primàries: També anomenades ones P (provoquen que les partícules es moguin primer cap endavant i després cap endarrere en direcció de propagació o d'avenç de la ona): són les més ràpides i poden travessar sòlids i líquids.
Ones secundàries: També anomenades ones S (provoquen que les partícules oscil·lin perpendicularment en direcció en què la propagació comença. Són més lentes que les ones P i no travessen líquids.

- Les ones es propaguen a més velocitat com més rígids són els materials. Si són més densos recorren l'interior del nostre planeta seguint trajectòries rectilínies. Però com que la densitat de la geosfera rep trajectòries corbes cap a la superfície, hi ha zones d'ombra a les quals no arriben les ones sísmiques. Així, les ones P es deixen de percebre a prop dels 103º respecte l'hipocentre i es repeteixen de nou als 140º, cosa que permet suposar l'existència d'un nucli diferent a les capes situat a una profunditat de 2900km. Les ones S presenten una ombra més gran.