Origen del Pensament Racional: Presocràtics, Sofistes i Sòcrates

L'origen del pensament racional: Del mite al logos

El pensament racional apareix al segle VI a.C. a Milet, una polis jònica. Allà, alguns pensadors van començar a reflexionar sobre la natura com a objecte d’investigació sistemàtica, abandonant les explicacions mitològiques i donant el pas del mite al logos: les explicacions deixen de dependre dels déus i de relats fantàstics i passen a basar-se en la raó i l’observació.

Característiques de les explicacions racionals

Les característiques de les explicacions racionals són:

1. Absència d’allò sobrenatural.
2. Naturalistes: expliquen la naturalesa per la pròpia naturalesa.
3. Es basen en la indagació racional (observació + reflexió).
4. Eviten l’arbitrarietat, ja que cerquen causes comunes i raonades.

Amb aquest canvi s’inicia el saber filosòfic i científic, on la natura substitueix els déus i les explicacions són racionals.

Els inicis de la reflexió filosòfica: Physis i Arkhé

Una pregunta fonamental de la filosofia és: què és la realitat? Els primers filòsofs l’identifiquen amb la physis (natura) i amb el concepte d’arkhé, el principi últim del qual neixen totes les coses i on tornen quan desapareixen.

El concepte d'Arkhé segons Aristòtil

Segons Aristòtil, l’arkhé és l’element primer de totes les coses: sempre es conserva i només canvien els seus accidents. No només indica l’origen material, sinó també el principi del moviment i de la pluralitat de la realitat.

Teories del coneixement presocràtic

Els presocràtics van veure que els sentits mostraven una realitat canviant i múltiple, que podia ser només aparença. Per això van sorgir dues teories del coneixement:

• Empirisme: el coneixement parteix dels sentits.
• Racionalisme: els sentits enganyen, només la raó pot accedir a la veritat.

Heràclit i Parmènides: El problema del canvi i l'Ésser

El debat central era si la realitat última és permanent o canvia. Aquí apareixen dues visions fonamentals:

Heràclit d’Efes: La filosofia de l’esdevenir

Heràclit d’Efes defensa una metafísica dinàmica (filosofia de l’esdevenir). La realitat és canvi constant (panta rei = tot flueix).

Metàfores d'Heràclit

• El riu (no ens hi podem banyar dues vegades).
• El foc (transformació contínua).

Tot canvia, però d’una manera ordenada gràcies al logos, que explica l’equilibri i la lluita d’oposats (vida/mort, salut/malaltia, plaer/dolor).

Parmènides d’Elea: La metafísica estàtica

Parmènides d’Elea defensa una metafísica estàtica. El que és, és, i no canvia.

El principi de l'Ésser

El seu principi fonamental és: “L’Ésser és i el no-ésser no és”.

Les implicacions d'aquest principi són: res neix, res mor, res es transforma. El canvi és una il·lusió.

Parmènides distingeix entre la via de la veritat (raó) i la via de l’opinió (sentits, que enganyen).

La Sofística i el Gir Antropològic

Qui van ser els sofistes?

Al segle V a.C. apareixen els sofistes i Sòcrates, que abandonen l’estudi de la natura. Els presocràtics volien explicar la natura, però els sofistes consideren que aquest saber és inútil per a la vida política i democràtica.

El gir antropològic

Es produeix un canvi d’interès: de la physis a l’ésser humà, centrant-se en qüestions d’ètica i política.

Concepció filosòfica dels sofistes

Els sofistes es caracteritzen per:

• Relativisme gnoseològic: no existeix una veritat universal. Protàgores afirmava que “l’ésser humà és la mesura de totes les coses”. El coneixement depèn de cada persona i circumstància.
• Escepticisme gnoseològic: nega la possibilitat d’un coneixement segur. Gorgies va resumir aquesta postura en tres punts:
  • Res no existeix.
  • Si existís, no ho podríem conèixer.
  • Si es pogués conèixer, no es podria comunicar.
• Relativisme moral: no hi ha valors morals universals. El bé i la justícia depenen de cada cultura i situació.

Sòcrates: El Tàvec d'Atenes i l'Intel·lectualisme

Qui va ser Sòcrates?

Nascut a Atenes, la seva mare era llevadora. Fou crític amb la corrupció i per això l’anomenaven el “tàvec d’Atenes”. Va ser acusat de corrompre els joves i de no respectar els déus. Se li va oferir fugir, però va preferir acceptar la condemna i respectar les lleis.

Sòcrates i la sofística: Diferències clau

Sòcrates comparteix amb els sofistes el desinterès per la natura i l’atenció al llenguatge, però es diferencia en:

1. No cobrava i ensenyava a tothom a l’àgora o als carrers.
2. Rebutjava el relativisme i defensava l'existència de valors universals.

Sòcrates i l’antirelativisme

Criticava el relativisme sofista perquè portava a creure que totes les opinions valien igual i que tot estava permès. Per a ell, calien valors universals per ordenar racionalment la convivència.

El mètode socràtic: El diàleg filosòfic

El seu mètode era el diàleg filosòfic, amb dos moments essencials:

• Ironia: amb preguntes feia que l’interlocutor reconegués la seva ignorància (“només sé que no sé res”).
• Maièutica: ajudava a “donar a llum” la veritat. Amb inducció (del particular a l’universal), buscava definicions generals de conceptes com el bé o la justícia.

L’intel·lectualisme moral i l’eudemonisme socràtic

Per a Sòcrates, ningú fa el mal voluntàriament: qui obra malament ho fa per ignorància.

• Actuar cegament: guiar-se pels instints i la rutina és ignorància.
• Actuar amb saviesa: conèixer el bé universal amb la raó és virtut.

La virtut és coneixement i porta a la felicitat (eudaimonia). En conclusió, per a Sòcrates pensar bé és obrar bé. La millora humana neix del coneixement, i només aquest assegura la felicitat i la justícia.