L'origen del coneixement segons David Hume i Locke

L'origen del coneixement segons David Hume

L'origen i la constitució del coneixement segons David Hume es basa en una distinció entre impressions i idees. Tota la nostra comprensió del món es redueix a percepcions: impressions, que són les percepcions més intenses o vives, i idees, que són les percepcions menys intenses, una còpia debilitada de les impressions en el pensament. Les impressions són les dades immediates de l'experiència, ja sigui externa, com les impressions de sensació, o interna, com les impressions de reflexió, que inclouen emocions i passions. Aquestes impressions són la causa de les idees que la ment posseeix, les quals són una còpia debilitada de les impressions. Tot el coneixement, per tant, procedeix directament o indirectament de l'experiència sensible.

La gènesi de les idees complexes

La gènesi de les idees complexes, segons Hume, es produeix a través de lleis d'associació d'idees. La memòria reté i conserva les impressions, mentre que la imaginació les combina per formar idees complexes. Aquesta combinació es basa en qualitats associatives com la semblança, la contigüitat i la causa i l'efecte. Hume distingeix entre dos tipus de coneixement: les relacions d'idees i les qüestions de fet.

Relacions d'idees i qüestions de fet

• Les relacions d'idees són veritats universals i necessàries que es basen exclusivament en l'ús de la raó i no amplien el nostre coneixement més enllà de les entitats ideals.
• Les qüestions de fet, en canvi, es basen en l'experiència i només podem tenir-hi una creença, mai una certesa total.

Criteri de veritat segons Hume

Quant a la recerca d'un criteri de veritat, Hume critica el dubte metòdic cartesià i proposa el principi de la còpia com a criteri de veritat. Aquest principi estableix que una idea és vera si es pot rastrejar fins a una impressió, la qual cosa li confereix realitat. Hume també analitza els límits de la inferència causal, argumentant que la nostra creença en les relacions de causa i efecte es basa en l'associació d'idees i en l'experiència passada, però no en una certesa absoluta.

Crítica a la metafísica

Això ens porta a acceptar les qüestions de fet com a creences fonamentades en l'hàbit i el costum, més que en una demostració irrefutable. Finalment, Hume critica els conceptes de la metafísica escolàstica i cartesiana, com la idea de substància, tant material com pensant, i la idea de Déu. Segons Hume, aquestes idees són simplement artificis de la imaginació basats en lleis d'associació d'idees, sense una base en impressions reals.

La visió de Locke sobre l'estat de natura

Segons Locke, inicialment els éssers humans vivien en un estat de natura on eren lliures, independents i iguals. L'estat estava governat per una llei no escrita anomenada llei de natura. Aquesta llei era la mateixa que obligava a tothom i ensenyava que, com que tots els éssers humans som iguals i independents, ningú pot danyar a algú altre en els seus drets naturals (la llibertat i la propietat). Aquests drets no són il·limitats sinó que tenen uns límits.

Limits dels drets naturals

Pel que fa a la propietat, ningú no podrà acaparar-la de manera que no quedi res per a la resta i, en quant a la llibertat, el seu límit és la mateixa llei de natura (ningú no pot fer mal a un altre en els seus drets naturals). L'estat de natura és un estat de pau, bona voluntat i conservació governat pel dret natural de jurisdicció, el qual ha de vetllar per la preservació de la pau i la mateixa humanitat.

Problemes de l'estat de natura

Estableix que tot ésser humà té el poder de castigar i jutjar a un altre pel mal causat al violar els seus drets naturals. El problema esdevé quan la llei de natura no és respectada (per les males persones) i es passa a una situació de guerra (ja que no hi ha mecanismes que facin respectar els drets naturals ni sancionin de manera justa els ofensores). Davant la violació dels drets naturals es generen dos drets: el dret a castigar el crim i el dret a buscar una reparació.

Transició a l'estat civil

Abandonen l'estat de natura i es situen en l'estat civil amb la fi de preservar els drets naturals de l'individu i assegurar que s'aplica una sanció justa a aquells qui la mereixin. Per a assolir aquests objectius, creen tres mecanismes:

• Una llei coneguda, justa i fixa acceptada per tothom.
• Un jutge autoritari, públic i imparcial.
• Un poder que doni suport a la sentència quan sigui justa.

Com a resultat, es constitueix un poder polític que alhora suposa la pèrdua de la llibertat individual i la renúncia al dret natural de jurisdicció (passa a l'estat). El poder constituït no pot ser absolut. El fet de deixar a mans del poder la defensa de la propietat i el dret a jutjar i castigar és provisional i condicional. Són els ciutadans qui, en comú, han establert aquest poder i l'han autoritzat a legislar per ells. En conseqüència, també tenen la capacitat de revocar-lo si aquest no respecta les lleis.

Repartiment del poder

El poder ha d'estar repartit per tal d'evitar abusos. El poder legislatiu resideix en el poble i està sotmès a la llei. El poder federatiu té el poder de firmar la pau o declarar la guerra (aliances). Una altra característica d'aquest poder és que només està vinculat als propietaris. El poder es pot dissoldre per causes justificades. La causa externa és la intromissió d'un poder estranger que s'imposa sobre els ciutadans d'una societat. De les causes internes, Locke en destaca dues: quan el cos legislatiu s'altera i quan el poder legislatiu actua contràriament a la fi per la qual se'l va designar.