Origen i constitució del coneixement segons David Hume

1. Origen del coneixement

David Hume parteix dels continguts de la ment o percepcions, per tal d’investigar l’origen i la constitució del coneixement. Nega l’existència de les idees innates: tot el coneixement té el seu origen en l’experiència. Tot són percepcions, però no totes les percepcions són iguals.

Hume distingeix 2 tipus de percepcions

- Segons la força que tinguin

- Segons l’ordre en què apareguin: les impressions i les idees.

Les impressions

Més vives, més fortes, a través dels sentits, dades immediates, apareixen primer. Es divideixen en dos:

• Impressions de sensació: procedeixen de l’experiència externa
• Impressions de reflexió emocions- passions: procedeixen de l’experiència interna

Les idees

Menys vives, menys fortes, apareixen després, dades mediates. Són dades mediates del coneixement perquè tenen el seu origen i causa en les impressions, de les quals són una còpia debilitada en el pensament (principi de la còpia). Totes les nostres idees provenen de les impressions.

Una idea serà vàlida o real si podem saber de quina impressió prové. Si no podem identificar quina impressió l’ha causat, serà una ficció de la ment.

2. La constitució del coneixement

La memòria: Transforma les impressions en idees: conserva les impressions originals (manté l’estructura i l’ordre), tot i que debilitades, i les reprodueix en la ment quan ja no hi són.

La imaginació: Més lliure que la memòria. Combina idees simples per formar idees complexes. Llei d’associació d’idees: principis que regeixen la combinació natural d’idees per part de la imaginació.

3. Principis:

- Semblança

- Contigüitat espai-temporal

- Relació causa-efecte

Llei d'associació d’idees (imaginació)

Principis que regeixen la combinació natural d’idees per part de la imaginació.

1. Semblança

Associem idees que s’assemblen entre si.

Exemple 1: la idea d’un cavall a la idea d’una zebra.

Exemple 2: la idea del retrat de la meva àvia a la idea de la meva àvia.

2. Contigüitat espai - temps

Les idees es corresponen amb impressions que van succeir en un mateix lloc (o proper) i/o en un mateix moment (o proper).

Exemple: el record d’un viatge a l’Àfrica em porta al record de les zebres que vaig veure allà.

3. Casualitat

El record d’un succés pot portar-nos a la seva causa com al seu efecte.

Exemple: el record d’una lesió al genoll pot portar-me a recordar la caiguda (causa) o el dolor experimentat (efecte).

3. Tipus de coneixement

Hume descriu i diferencia dos tipus possibles de coneixement, diferenciats per:

- la forma de determinar la veritat

- el grau de coneixement que ofereixen

- la informació que ens donen.

Les relacions d’idees

- No necessiten recórrer a l’experiència

- Fan ús exclusiu de la raó

- Apliquen el principi de no-contradicció

- Proporcionen un saber universal i necessari (és així i no pot ser d’una altra manera) -Total certesa

- No amplien el nostre coneixement del món

- Tenen valor demostratiu - Ciències pures

Les qüestions de fet

- Cal recórrer necessàriament a l’experiència

- Es fonamenten en les relacions de causa-efecte (quan passa X, se segueix que passa Y)

- El valor d’aquest saber és contingent i particular (és així però podria ser d’una altra manera)

- Amplia el nostre coneixement del món (la realitat que ens envolta)

- Tenen el valor d’una creença basada en el costum i l’hàbit

- Ciències empíriques (física, química, biologia...)

Relacions d’idees

No es basen en res experimentat. No cal que experimentem el fet que: 2 + 1 = 3 per saber què és una veritat lògica, ja que es basa en el principi lògic de no-contradicció: el contrari és impossible perquè és contradictori. Tenim coneixement absolutament cert. Les relacions d’idees són certes a priori.

Qüestions de fet

Es basen en l’experiència. Cal que algú alguna vegada hagi experimentat el fet que: el xiprer és un arbre de fulla perenne per saber què és una proposició de coses existents basades en el principi de causalitat. Són així però podrien ser d’una altra manera. Tenim coneixements probables. No podem estar 100% segurs que cap xiprer no perdrà les fulles mai.

4. Anàlisis de la relació causa i efecte

Tot el nostre coneixement del món està basat en qüestions de fet, i tenen el seu fonament en la relació causa-efecte.

Les argumentacions causals tenien, fins aleshores, valor demostratiu (Descartes va demostrar l'existència del món material i Déu) i també permeten fer prediccions (suposem que el futur serà com el passat), sempre que es produeixi la causa, necessàriament es produeix l’efecte. Certesa.

Exemple de la bola de billar: una bola de billar es mou fins a impactar una altra bola. L’impacte de la primera bola és la causa. El moviment de la segona bola és l’efecte.

Anàlisi de la relació causa-efecte amb principis empiristes, 3 circumstàncies:

- contigüitat espai-temporal

- prioritat temporal de la causa

- unió constant entre les dues

La idea de “causa” és una idea complexa: la idea de causa, la idea d’efecte i la idea de la connexió entre ambdues. Aplicant el principi de la còpia, comprovem que tenim la impressió de la causa i de l’efecte, però no de la connexió necessària. No podem tenir cap impressió de la connexió perquè dels cossos, només coneixem les qualitats sensibles. No podem afirmar que la relació causa-efecte tingui caràcter demostratiu ni que existeixi aquesta connexió, aquesta força (escepticisme). Prou en analitzar la idea de causa, per comprendre quin hauria de ser l’efecte, però això no passa. Pensar el contrari no és impossible, aleshores, ha de ser una qüestió de fet, per tant no pot tenir valor demostratiu sinó només valor de creença.

Tenim experiència d’una successió constant en el passat, hauríem d’aplicar el principi d’inducció i generalitzar, suposant que la natura és uniforme (cosa totalment indemostrable). En el pla ontològic (la realitat) no podem establir l'existència de les relacions causa-efecte. Tot i així sí que existeixen en el pla gnoseològic (el pensament) ja que la nostra ment tendeix a unir aquestes idees.

Per tant, la relació causa-efecte és una associació d’idees basada en l’experiència passada i produïda per la nostra imaginació. L’hàbit ens fa creure que, si es dona la causa, es donarà l’efecte. El costum (i no la raó) ens inclina a pensar que el futur serà conforme al passat

El valor de les argumentacions basades en la causa-efecte no és demostratiu, però les podem fer servir dins uns límits:

- si es basen en l’experiència passada

- si creen impressió tant de la causa com de l’efecte

- si ens proporcionen una simple creença (mai una certesa)

5. Conceptes de la metafísica escolàstica

Hume critica el concepte de substància. Per Aristòtil i l’escolàstica, substància té dos sentits diferents:

- El substrat: que roman inalterable a través dels canvis accidentals en l’individu singular. És el suport on resideixen les qualitats de l’objecte.

- L’essència: que és “allò que fa que una cosa sigui el que és i no sigui una altra cosa”. Són els trets propis d’una classe d’éssers. És universal.

Nominalisme: reflexió crítica del concepte de substància: Hume aplica el principi de la còpia. No tenim cap impressió ni de la substància com a substrat ni com a essència. Per tant, creu que només és un nom.

La substància és una idea complexa formada per la imaginació (lleis associació idees). No podem saber si existeix fora del pensament. I si existeix, és incognoscible i indemostrable (escepticisme metafísic).

6. Conceptes de la metafísica cartesiana

Descartes descriu la realitat com la interacció de 3 substàncies:

- Substància infinita (Déu)

- Substància extensa (món material)

- Substància pensant (ànima o jo).

Hume també serà escèptic: totes tres són indemostrables i incognoscibles.

Ànima

- Només tenim experiència de les percepcions, que van canviant

- No tenim evidència que el jo o ànima sigui una substància sobre la qual resideixin els pensaments, ni que els pensaments siguin l’essència d’aquesta ànima

- Tampoc podem saber si és immortal (el cos és mortal)

Món

- Es basa en la relació causa-efecte: de l’efecte del món (sensacions) sí podem tenir impressió. Però de la causa (món material) no

- No es pot aplicar la relació causa-efecte, perquè només podem conèixer allò que se’ns mostra pels sentits (fenomen): Fenomenisme

Déu

- L’argument ontològic és circular

- També es basa en una relació causa-efecte falsa: tenim impressió de l’efecte (idea innata perfecció), però no de la causa (Déu)

- La existència de Déu és indemostrable

- Hume defensa l’agnosticisme (No es pot conèixer l'existència o la no existència de Déu)