L'Origen i Característiques de la Tragèdia Grega

Origen de la Tragèdia

Origen de la tragèdia: Ditirambe

• Cor cantat per 50 homes o nens.

• Es convida els déus a baixar a la terra per presenciar el cant del cor, en el qual es complementava a Dionís.

• Personificaven les forces de la naturalesa.

• Festes dionisíaques: 3 vegades a l'any a la primavera. Duraven 6 dies. Celebració d'un concurs d'obres de teatre en què es premiaven els millors autors.

• Ditirambe. Comença amb una processó en la qual es portava l'estàtua de Dionís en un carro naval (carro de Tespis).

• El cor cantava i s’alternava amb la veu del guia, anomenat exarconte o corifeu.

  • La tragèdia sorgeix dels diàlegs entre el corifeu i el cor.

L'origen del teatre és religiós.

Danses al voltant de la tymelé. Els fidels es contorsionaven posseïts per la mania divina per alliberar el furor.

Dos elements bàsics: mimesi (imitació d'animals, la pantera, en honor a Dionís: orgia) i catarsi (el poder alliberador).

Tragèdia. Estructura:

Pròleg: s’anticipa amb un monòleg o diàleg la història.

Pàrodes: cant d'entrada del cor.

Episodis: quadres de teatre modern, separats per estàsims (cant del cor).

L'últim és l' èxode.

Representació

Clara diferència entre l'actor i el personatge (diferència gradual).

Es va passar de formes narratives a formes teatrals dramatitzades.

Es redueix la narració, el cor i augmenta la participació d'actors en nombre i presència.

Tespis: 1 actor que interactua amb el cor.

Èsquil: 2 actors que interactuen amb el cor.

Sòfocles: 3 actors que interactuen amb el cor.

Eurípides: 3 actors i un mut que interactuen amb el cor.

Funcions del Cor:

Cerimònies: processons i ofrenes.

Narració: avança els fets, avisa.

Unificació: entre episodis i tancament (èxode).

Comentador: de l'acció i els seus resultats.

Mediador: entre l'acció i l'espectador, consciència col·lectiva.

Interroga als déus, als herois, a si mateix, als espectadors.

Escenografia

La skené, al principi nua, s'adorna amb domassos i teles pintades (skenographia: skené graphé - escriptura). L'espectador havia d’imaginar la resta.

Usaven plataformes mòbils (ekkyklema) per a entrades i sortides o per representar els interiors.

El periacto (o periactoi en plural) era un prisma giratori que permetia el canvi d'escenografia només amb el gir en una o altra direcció.

Deus ex machina: tramoia per al descens dels déus.

Usaven tambors giratoris per a efectes sonors.

Escotilla, escales, foc reflectit …

Coturnos

Donaven altura als actors tràgics i sobresortien sobre el cor. Actor gegant i més visible.

Màscares:

El objectiu és transformar a l'actor en personatge, amagar els seus trets personals.

Altres funcions de la màscara:

• Fa coincidir el personatge amb el seu paper (trets còmics o tràgics tipificats).
• Aristòfanes usava màscares d’animals.
• Efecte colpidor en la tragèdia.
• Altaveu. Amb la cavitat bucal s'amplifica la veu.
• Canvi fàcil de personatge.
• Fa més visible al personatge perquè estan engrandits els trets i incrustats en un casc per guardar la proporció.

Theatron: lloc des del qual es mira.

Primeres representacions en llocs oberts amb el públic al voltant.

Després, construcció de grades de fusta.

Més endavant, construcció en el declivi de vessants.

Dues parts:

• Theatron (grades)
• Espai de la representació:
  • Orchestra: lloc del cor amb tymelé al centre.
  • Skené: lloc dels actors.

Cap al 333 a. C. s'incorporen els seients per al públic amb proedrios (seients davanters per a les classes altes).

*La thyméle es considerava el lloc consagrat a Dionís, al voltant del qual es desenvolupaven les audicions "timéliques", espècie d'oratoris, els intèrprets es situaven a la "orchestra".

Skené serveix per als canvis dels actors i la tramoia escènica.

Proskenion: lloc de l'acció per als actors-herois.

Theologeion: lloc de l'acció per als actors-déus.

Paraskenia: laterals per a entrades i sortides.

A. «Koilon», 1. Grades o asientos, 2. Kerkis, 3. Diazoma, 4. Escaleres

B. «Skené», 5. Decorats, 6. Proskenion, 7. Columnata de la Skené

C. «Orchestra», 8. Coro, 9. Párodos

3. Característiques de la Tragèdia Grega

1. Els herois, nobles o déus, no són models a imitar, sinó motius de reflexió sobre els límits de la naturalesa humana.

2. Se centren en la lluita de l’home contra el seu destí.

3. Qui intenta canviar el seu destí, només rep dolor i mort. El final de la tragèdia, la catàstrofe, davant la qual els espectadors arriben a la catarsi per l’esglai i la pietat que senten.

4. Constaven de diàlegs, cants i danses. El cor representava el sentir col·lectiu.

5. L’argument s’extrau dels mites. El de la casa reial de Tebes és un dels més coneguts.

6. El personatge d’Èdip ha servit per posar nom a una fase de l’evolució psíquica de les persones que estudien els psicoanalistes.

7. El llenguatge que s’usa és elevat i solemne, com correspon als personatges nobles que fan d’actors.

8. Unitats d’acció, de lloc i de temps.

9. El profund patetisme, dolor. En Èdip és enorme. Això provoca pietat i terror en els espectadors.

10. Màxima intriga. Quan Èdip està a punt de descobrir la veritat, alguna cosa li ho impedeix.

Característiques de la Tragèdia en Èdip Rei

El teatre de Sòfocles es caracteritza per ser més teatral que el d’Èsquil o Eurípides: més diàleg i menys intervenció del cor, afegeix un personatge (3) i allarga el paper del protagonista. Els personatges són cada vegada més humans.

En Èdip Rei, en concret, val la pena destacar: La ironia. Donar a entendre el contrari del que es diu.

La perfecció formal i la profunditat i patetisme que dóna Sòfocles als seus personatges.

Estructura de la tragèdia grega:

1. Pròleg: part que precedeix l’entrada del cor. Un personatge posa en antecedents el públic.
2. Pàrode: cant del cor quan entra.
3. Episodis: escenes d’un o més actors, al costat del cor.
4. Estàsims: cants del cor des de l’orchestra.
5. Èxode: escena final després de l’últim estàsim. Participen actors i cor.

4. Personatges

Èdip: Heroi tràgic per excel·lència. Noble, valent, honrat i just.

Sent culpa per haver causat el mal de Tebes i creu que mereix un càstig per haver mort son pare i cometre incest amb sa mare. Èdip significa “el dels peus inflats”. Segons el mite, el pastor, en lloc de matar-lo, li va perforar els peus i el va penjar per ells dalt d’un arbre.

En el seu favor, té haver salvat Tebes de l’Esfinx. Simbolitza la incapacitat humana de fugir al seu destí.

Creont: Cunyat d’Èdip. Enviat per Èdip a consultar l’oracle per veure què havia produït la pesta. Èdip desconfia d’ell, perquè el té per traïdor i intrigant. Ell sempre ho nega.

Iocasta: Mare i esposa. Mitjancera entre Èdip i el seu germà Creont. Iocasta, horroritzada per l’incest comès, es suïcida penjant-se, després de no haver aconseguit frenar les indagacions d’Èdip.

Tirèsias: L’endevinador. És fonamental perquè dóna a entendre qui és i què ha fet Èdip. S’insulten en l’escenari. Èdip el creu un traïdor, que actua en connivència amb el seu cunyat Creont.

El Cor: Té una funció clau. L’integren un grup de persones disfressades amb màscares. S’instal·len en l’orchestra i desfilen al final en sentit contrari al de la seva entrada. Actuen com si fossin una sola veu. En Èdip Rei són un ferm aliat del protagonista, enaltint les seves virtuts i refrenant la seva còlera. El cor no es dirigeix als personatges, sinó al públic.

Personatges secundaris:

El missatge: Aclareix definitivament el misteri.

Pastor: Confessa que havia entregat al missatger el fill del rei Larios i de la reina Iocasta.

Apol·lo: Revela a Larios la terrible profecia. Promotor de la recerca de la veritat.

5. Sentit de l’Obra

El que succeeix a Èdip no és privatiu de les famílies nobles. Pot succeir a qualsevol. Tots hem de ser conscients de les limitacions humanes. Èdip, l’heroi de l’Esfinx, orgullós rei i pare, no pot escapar a la desgràcia, al dolor. Parricida i incestuós. L’heroi de Sòfocles és ben humà.

Interpretacions sobre l’obra:

1. Ha ofès els déus i ha de ser castigat. Però ell no era conscient del que feia!
2. L’home no té voluntat pròpia. Fa el que els déus volen.
3. Sòfocles és un artista. Els déus tenen un paper secundari i l’obra és una successió de terribles coincidències.
4. Èdip Rei és una obra sobre les limitacions humanes. Són tres els passos que es segueixen a l’obra:

• Descobriment de la veritat.
• Íntima necessitat d’expiació de la culpa.
• Acceptació de la fragilitat humana.