Les Organitzacions Internacionals i la Construcció Europea

Les organitzacions entre estats: Amb la lògica d’una política internacional policèntrica, moltes de les decisions mundials passen pel Grup dels Set (G7), creat per la crisi del 1973. En formen part Canadà, França, Japó, Regne Unit, Itàlia, Estats Units, Alemanya i, fins al 2014, Rússia, que en va ser expulsada per la invasió de Crimea; per tant, també se l’ha conegut com a G8. Malgrat només reunir aquests països, les seves decisions n’afecten molts més. La limitació de no integrar països que compten molt avui en dia va portar els ministres de finances del G7 a la creació del Grup dels 20 (G20). En formen part, des del 1999, el G7 més Argentina, Austràlia, Brasil, Xina, Índia, Indonèsia, Corea del Sud, Mèxic, Aràbia Saudita, Rússia, Sud-Àfrica i Turquia. També hi assisteix el president de la Comissió Europea, el director del Fons Monetari Internacional (FMI) i el president del Banc Mundial. Les seves funcions són principalment prendre decisions relacionades amb el sistema financer mundial.

L’Organització Mundial del Comerç (OMC): Des del 1995, estableix les normes entre les quals s’han d’establir els acords comercials entre els diferents països del món. És hereva dels acords lliurecanvistes iniciats després de la Segona Guerra Mundial que van anar desmantellant el proteccionisme anterior.

L’Organització de les Nacions Unides (ONU): Va ser creada el 1945, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, amb l’objectiu principal que allò no es tornés a repetir. En certa manera, és una nova versió de la Societat de Nacions, creada després de la Gran Guerra, que no va funcionar. En termes més concrets, els seus objectius són mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, assegurar la seguretat dels estats (en igualtat) i assegurar el compliment d’un dels seus acords principals: la Declaració dels Drets Humans (1948). L’Assemblea General està formada per representants dels estats membres (193), amb un vot. Es prenen decisions sobre desarmament, seguretat.

El Consell de Seguretat: És el principal òrgan responsable del manteniment de la pau al món. Els estats membres estan obligats a complir les seves decisions. Està format per quinze membres: 10 de països rotatius (escollits per l’Assemblea General) i 5 dels membres permanents amb dret a veto per oposar-se a resolucions, per evitar prendre decisions que no agradin als estats més poderosos. Aquests membres són els guanyadors de la Segona Guerra Mundial: Xina, Estats Units, Rússia (en herència de la URSS), França i el Regne Unit. Tots ells, a més a més, tenen armament nuclear.

El Secretari General de la ONU: Té el càrrec durant cinc anys, l’escull l’Assemblea General i representa la ONU, així com fa mediació en conflictes.

El Consell Econòmic i Social: Coordina accions per millorar el desenvolupament humà.

El Tribunal Internacional de Justícia: Resol conflictes entre estats (fronteres...).

El Consell d’Administració Fiduciària: Actualment té molt poca feina, serveix per administrar territoris pendents de ser independents, però fou important durant la descolonització. A més a més, la ONU té moltes altres agències i organismes especialitzats en temes (ACNUR, OMS, FMI, UNESOC, OMS...). Actualment es posa en dubte el funcionament de la ONU, especialment el funcionament del Consell de Seguretat i la poca capacitat que té per imposar algunes de les seves resolucions. A més a més, cada cop és menys freqüent l’ús dels cascos blaus, o tropes al servei de la ONU en missions humanitàries.

6.4.1 La construcció europea: La creació de la Unió Europea (UE), anomenada al principi Comunitat Econòmica Europea, es produeix a partir del final de la Segona Guerra Mundial. Europa ha quedat arrasada i, en dues dècades, els estats europeus aniran renunciant, de més bon o mal grat, als seus imperis colonials. L’inici el trobem en un acord entre França i Alemanya sobre la producció del carbó i l’acer del Sarre. El ministre d’exteriors de França, Robert Schuman, en base a la idea original de l’economista Jean Monnet, proposà un organisme supraestatal que controlaria la producció d’acer i carbó entre França i la República Federal Alemanya. El canceller alemany, Konrad Adenauer, acceptà i s’hi afegiren Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg (que formaven la unió duanera BENELUX) i Itàlia. Al 1951 es crea la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA) amb la firma del tractat de París. Al 1957 es signen els tractats de Roma, que amplien l’acord amb la Comunitat Econòmica Europea (CEE o el Mercat Comú) i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (CEEA). S’establia la lliure circulació de persones, serveis, mercaderies i capital. Al 1991, els 12 membres de la CEE decideixen ampliar els seus vincles més enllà de l’economia, i es firma el tractat de Maastricht (1992), també conegut com de la Unió Europea, que va entrar en vigor l’1 de novembre del 1993. La CEE canviava el seu nom a Unió Europea, i l’organitzava en tres àrees: comunitària, política exterior i seguretat, i justícia i afers interns. L’Àrea Comunitària establia una ciutadania europea i s’instaurava una unió monetària i econòmica (Banc Central Europeu i l’Euro). Els objectius eren, i són, la cohesió econòmica i social dels diferents països. Per fer això, també es dotava de més competències al Parlament Europeu, al qual els estats han d’obeir. Pel que fa a la política exterior i seguretat comuna (PESC), s’estableix que les relacions exteriors de la UE han de ser unitàries en seguretat i defensa i s’assegura defensar la democràcia i els drets humans. L’àrea de justícia i afers interns busca la cooperació judicial i policial en delictes com el narcotràfic, crim organitzat...

- L'última reforma fou la del Tractat de Lisboa (13 de desembre del 2007) que retocava elements del funcionament de les institucions europees (per exemple, estableix en 750 els eurodiputats). Es posava també l’accent en les regions dins la UE, per reforçar la diversitat cultural europea, així com la Carta dels Drets Fonamentals de la UE (2000).

Les institucions de la UE:

• El Parlament Europeu: Representa el conjunt de la ciutadania, per sufragi universal cada cinc anys. Legisla i exerceix control parlamentari sobre la resta d’institucions.
• El Consell Europeu: Representa els estats, en formen part els caps de govern. Aprova el pressupost europeu i coordina polítiques econòmiques, funciona per majoria qualificada (55% dels estats que representin el 65% de la població).
• Comissió Europea: Poder executiu, format per comissaris dels estats membres. Aplica les polítiques comunitàries i el pressupost, té certa capacitat legislativa.
• Consell de la Unió Europea: Reunió dels estats membres, ministres dels estats membres. Es reuneix per tractar un tema en concret (economia, defensa...).
• Tribunal de Justícia/Poder judicial: Aplica el dret comunitari i dicta sentències quan cal.
• Banc Central Europeu: Dirigeix la política monetària de la UE. Gestiona l’Euro i els preus de la zona euro.

6.4.2 Les ampliacions de la UE: Actualment, la UE té 27 estats membres. Per ingressar-hi, han hagut de passar per unes negociacions i complir unes condicions prèvies que el considerin candidat a l’adhesió. Criteri Polític: ser un estat democràtic liberal, estat de dret, respectar els drets humans i les minories nacionals. Criteri econòmic: funcionar en base a l’economia de mercat (capitalisme), viable i acceptar adaptar-se a les polítiques econòmiques europees. Cabal comunitari: és a dir, assumir les normes i legislació ja aprovada per la UE com a pròpies, igual que la resta d’estats membres.

- Noruega, Suïssa i Islàndia complirien fàcilment les condicions per formar-ne part, però les seves poblacions ho han rebutjat vàries vegades en referèndum, tot i que els seus governs han fet la petició. Els seus motius són semblants als dels 52% de vots a favor del Brexit a la Gran Bretanya: pèrdua de sobirania nacional i econòmica, por a perdre nivell de vida... El Brexit, però, també la negativa de diversos països membres a aprovar la Constitució Europea (en referèndum) ha fet aturar l’expansió de la UE i ha posat en dubte quina estructura política és exactament la UE. Per altra banda, Albània, Macedònia, Bòsnia i Kosovo volen ser membres, però la UE considera que no compleixen els requisits previs (bon funcionament democràtic i respecte als drets humans, especialment).

6.4.3 L’Europa de les regions: Malgrat que els estats segueixen tenint el paper principal a la UE, en aplicació del principi de subsidiarietat, hi ha hagut certa regionalització del poder, sumat a certa pèrdua de poder dels estats en favor de la UE. Al 1993, es dona importància al principi i es crea el Comitè de les Regions (CDR), que vetlla pel seu compliment i potencia la cohesió territorial. La UE considera una regió europea un territori amb una dinàmica geogràfica, econòmica i demogràfica comuna, i té caràcter administratiu i estadístic. Tots els estats tenen administracions més petites en el territori, amb diferents noms, extensions i atribucions diferents. En alguns casos, és una divisió purament administrativa (Comunidad de Madrid, Île de France...) mentre que en altres casos es tracta de processos d’autonomia a nacions històriques (Escòcia, Baviera, Catalunya, Sardenya...). Per a tenir uns criteris europeus comuns, l’EUROSTAT (Oficina Estadística de la UE) des del 1988 estableix la Nomenclatura d’Unitats Territorials Estadístiques (NUTS) organitzades en tres nivells jeràrquics: NUTS1, NUTS2 i NUTS3.

- Les NUTS1 són anomenades Regions comunitàries Europees (RCE), són grans i serveixen per a la planificació econòmica. En molts casos no existien als estats i s’han hagut de crear; en el cas de l’Estat espanyol, són agrupacions de comunitats autònomes. En el nostre cas, es tracta de l’Agrupació Est, els territoris de parla catalana: Catalunya, Illes Balears i País Valencià. Les NUTS2 són conegudes com a Unitats Administratives de Base, són les més utilitzades i són les més importants per a l’anàlisi i la presa de decisions per a la política regional de la UE i solen coincidir amb la unitat administrativa dels estats. Hi ha un total de 240 NUTS2 i, en el cas de l’Estat espanyol, corresponen a les Comunitats Autònomes. Les NUTS3 corresponen sempre a demarcacions ja existents als estats en la seva divisió territorial. N’hi ha un total de 1.169 i coincideixen amb les províncies a l’Estat espanyol. A més a més, hi ha les Unitats Administratives Locals 1 i 2 (LAU). Les LAU2 són els municipis, mentre que les LAU1 no sempre s’han establert (Espanya no les té establertes i a França representen els cantons).

A més, la UE considera tres tipus particulars de regions:

• Regions Ultraperifèriques: Zones del món propietat d’estats europeus, herència de l’imperialisme, principalment les possessions franceses i dels Països Baixos a ultramar, les Canàries i les illes portugueses de Madeira i Açores. Tenen un tracte específic perquè solen ser regions més pobres i són tot illes, a excepció de la Guaiana Francesa. Incloïen també moltes illes britàniques abans del Brexit.
• Regions transfrontereres o euroregions: Integrades per regions de diferents estats de la UE que fan frontera; n’hi ha 81 i nosaltres formem part de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània.
• Regions autònomes especials: Tenen tractes especials que les eximeixen del compliment de part de la legislació europea, ja sigui per circumstàncies geogràfiques (Ceuta, Melilla) o polítiques (illes Åland de Finlàndia).