Organització Territorial d'Espanya: Història i Tipus

Tipus d'Organització Territorial a Espanya

Centralisme Politicoadministratiu

Forma d’articular el territori de l’Estat espanyol, caracteritzada per governar tot l’espai polític mitjançant un únic centre de poder. Va predominar a Espanya amb la dinastia borbònica (des dels Decrets de Nova Planta d’inicis del segle XVIII, de Felip V, com a resposta a la Guerra de Successió, amb l’excepció de l’autonomia catalana durant la Segona República), i es va anar desenvolupant lentament fins a triomfar en el segle XIX. I durant el règim franquista fins a la Constitució de 1978.

Estat Centralitzat

Estat o país governat constitucionalment com una sola unitat, sovint amb només una assemblea legislativa, només un sistema judicial que supervisa els sistemes judicials locals, i només una constitució. El poder polític del govern en aquests Estats pot ser transferit a nivells inferiors, a les assemblees regionals o locals, als governadors o als batlles per mitjà d'un procés de devolució de poders, però el poder central conserva el dret de revocar qualsevol poder delegat. La majoria dels Estats del món són unitaris.

Estat Descentralitzat

Model d’organització política territorial en què l’Estat reparteix la presa de decisions amb diferents divisions territorials (regional, provincial i municipal), governades per la seva pròpia administració, amb membres que són elegits pel poble i poden decidir en els assumptes en què tenen competència. Per exemple, en els territoris que no pertanyen a la capital (per exemple, fora de Barcelona, si parlem de Catalunya).

Altres Demarcacions Político-Administratives

A més dels municipis, les províncies i les Comunitats Autònomes, la Constitució permet crear altres demarcacions territorials d’àmbit provincial, supramunicipal, submunicipal i insular.

Territoris Forals

Entitats territorials de caràcter històric existents a Navarra i el País Basc. La delimitació d’aquests territoris coincideix amb la de les respectives províncies, però el govern correspon a les diputacions forals que, a més de les competències ordinàries de les diputacions provincials, n'exerceixen d’altres (per exemple, en matèria fiscal).

Consells Insulars i Cabildos

Òrgans de govern i administració locals amb competències d’àmbit insular. A les Illes Balears, les quatre illes principals tenen consell insular. A les Illes Canàries, cada illa té el seu propi cabildo, que la representa i té competències de govern i administració sobre els assumptes transferits per la Comunitat Autònoma o delegats per la Comunitat Autònoma o pels municipis.

Introducció Històrica a les Divisions Territorials

L’any 197 aC, els romans varen dividir el territori peninsular que dominaven en dues províncies: Hispània Ulterior i Hispània Citerior. August va establir tres províncies: la Bètica, Lusitània i la Tarraconense. Dioclecià va fer que el nombre pugés fins a sis: la Bètica, Lusitània, la Gallaecia, la Cartaginense, la Tarraconense i la Mauritania Tingitana (nord d’Àfrica). Finalment, a la segona meitat del segle IV, les Illes Balears, integrades en la Cartaginense, varen formar una província pròpia, la Balearica.

Al segle XIII varen quedar individualitzats al territori espanyol quatre grans conjunts politicoadministratius: la Corona de Castella, la Corona d’Aragó, el Regne de Navarra i el Regne de Granada. A banda d’aquests, a la Península també hi havia el Regne de Portugal.

Amb Carles III es va crear la primera divisió provincial. Hi havia províncies que eren uniprovincials i n’hi havia d’altres que tenien una divisió interna en diverses províncies. Aquestes províncies eren: Galícia (uniprovincial), Astúries (uniprovincial), País Basc, Navarra (uniprovincial), Lleó, Castella la Nova, Andalusia, Catalunya, Aragó, València, Múrcia, les Illes Balears, i les Illes Canàries (uniprovincial).