Organització social a Roma

La societat romana

S'organitzaven en gentes (agrupacions amb un avantpassat comú).

Organització social a l'època monàrquica

Primer grup: patricis, plebeus. Segon grup: esclaus.

Patricis (patricii): descendents dels fundadors o pares (patres) de la ciutat. Propietaris de la major part de les terres i gaudien dels drets que atorgava la ciutadania, prendre part activa en la direcció política de la ciutat.

Clients (clientes): solien ser estrangers que anaven a Roma per millorar la seva qualitat de vida. Es posaven sota la protecció d'un patrici (patronus), que els mantenia, els defensava en els judicis.

Plebeus (plebeii): eren homes lliures, però no ciutadans, ni tenien drets ni obligacions política. Es dedicaven al cultiu de les terres.

Esclaus (servi). Havien passat a ser propietat d'un amo (dominus).

Per a millorar aquesta situació, Servi Tul·li, el penúltim dels set reis de la monarquia romana, va fer la primera constitució de Roma, on la societat es dividia en cinc classes, depenent de la fortuna econòmica. Cavallers (equites): es dedicaren a activitats comercials i financeres, i s'enriquiren ràpid.

El fet que un sector de la plebs s'enriquís tan ràpidament va comportar que la resta de plebeus s'empobrís, i molts d'ells van passar a dependre de l'Estat o de ciutadans nobles. El clientelisme augmentà, però la relació que hi havia entre el client i el patró era diferent. Ara el patró es veia forçat a proveir de queviures i diners el client a canvi de suport polític en les eleccions.

Organització social a l'època republicana

Els plebeus continuaren mobilitzant-se i s'aplegaren al mont Sacre, amb la intenció de fundar-hi una nova ciutat. Aixo va comportar que se'ls reconeguessin una sèrie de drets:

• L'any 494 aC: la Lex sacrata els va permetre l'elecció dels tribuns de la plebs, magistrats que vetllaven pels interessos dels plebeus.
• L'any 450 aC: es redactà la Llei de les XII taules, que posà les bases per igualar els drets entre patricis i plebeus.
• L'any 445 aC: es redactà la Llei Canuleia, matrimoni legal entre patricis i plebeus.
• L'any 367 aC: les Lleis licinies permeteren als plebeus l'accés al con-solat, el càrrec polític de més importància durant la República.

Es el primer pas per aconseguir l'admissió dels plebeus en les magistratures.

La plebs romana obtingué, a mitjan segle III aC, la plenitud dels drets polítics i civils, pero no formalment, ja que els beneficiats eren els sectors econòmicament més poderosos.

Plebeus rics i patricis van formar un nou grup social: noblesa plebea (nobilitas), constituïa la classe senatorial que donà suport al partit dels optimates (partit que defensà els interessos d'aquesta nova aristocràcia patricioplebea)

Cavallers (equites): es dedicaren a activitats comercials i financeres, i s'enriquiren ràpid.

El fet que un sector de la plebs s'enriquís tan ràpidament va comportar que la resta de plebeus s'empobrís, i molts d'ells van passar a dependre de l'Estat o de ciutadans nobles. El clientelisme augmentà, però la relació que hi havia entre el client i el patró era diferent. Ara el patró es veia forçat a proveir de queviures i diners el client a canvi de suport polític en les eleccions.

Empitjora la situació dels esclaus: el senyor tenia tots els drets sobre l'esclau, podia matar-lo.

Lliberts: Tenien limitacions jurídiques i obligacions respecte del seu amo, del qual rebien el praenomen i el nomen, i el seu nom d'esclau com a cognomen.

Tres maneres de ser Llibert:

• inscripció en el cens com a ciutadà (censu).
• declaració de l'amo en presència d'un pretor (per vindictam)
• declaració de l'amo en el seu testament (testamento).

Organització social en l'època imperial

La situació social va canviar des d'August fins a la caiguda de l'Imperi. El dret de ciutadania es va ampliar, incloent persones lliures a tot l'Imperi l'any 212 sota Caracal·la.

August va establir un sistema d'ordres basat en la riquesa.

Ordre senatorial: patricis i nobles plebeus amb privilegis honorífics.

Ordre eqüestre: cavallers amb recursos i es dedicaven al comerç, i a nous càrrecs (consellers). La plebs restant depenia d'ajudes estatals.

Esclaus i esclaves

– Els esclaus romans experimentaven condicions variables. En períodes d'alta demanda, eren de baix valor i podien ser substituïts fàcilment. Quan disminuïen les guerres, les seves condicions milloraven.

– Eren considerats propietat i estaven sotmesos a l'autoritat del paterfamilias.

– Les seves feines varien segons si vivien a la ciutat o al camp.

– No podien casar-se i patien maltractaments dels capatassos.

– Va haver-hi revoltes notables com la d'Espàrtac l'any 73 aC.

L'organització política durant la Monarquia (fins al 509 aC)

Hi havia una monarquia electiva i vitalícia. Quan calia prendre decisions importants, el rei consultava el Senat, (format pels caps de les famílies patrícies). Assessorava al rei quan aquest ho sol·licitava.

El rei podia demanar consell sobre les qüestions polítiques en general a la resta de ciutadans, reunits en assemblea, els comicis. En aquests comicis només hi podien participar els homes adults que tenien el dret de ciutadania.

L'organització política durant la República (509 aC - 27 aC)

El sistema monàrquic vitalici substituït per dos cònsols, escollits cada any per l'assemblea de la ciutat, formada per patricis.
Per evitar el poder personal, hi hagué les institucions polítiques. (Magistratures , Senat, comicis o assemblees)

El Senat:

Els senadors romans ocupaven càrrecs vitalicis. Va créixer 300, 600 fins arribant a 900. Hi havia tant plebeu (conscripti) com patricis (patres).
El Senat era essencial en la constitució republicana, ratificant lleis i decrets. Era molt prestigiós, i rarament els magistrats s'hi oposaven.
Les sessions eren convocades pels cònsols, pretors, tribuns de la plebs i es celebraven a la Curia Hostilia de Roma.

Les magistratures:

Els magistrats  elegits pel poble reunit en assemblea. Les eleccions es feien al mes de juliol, però el magistrat escollit no entrava en funcions fins l'any següent. La carrera política, cursus honorum, era progressiva, i calia passar per les magistratures: qüestura, edilitat, pretura i consolat. Després d'exercir una magistratura, havien de passar tres anys per poder accedir a una magistratura superior.
Quan un ciutadà romà arribava a la majoria d'edat, adquiria el dret de votar i ser candidat.  Després podia accedir a la qüestura, càrrec permès als 31 anys.          Els magistrats tenien mandats d'un any en la majoria de les magistratures, i no podien ser reelegits pel mateix càrrec fins que passessin cinc anys. Cada magistratura comptava amb dos o més magistrats amb igual autoritat, i tenien dret a vetar-se mútuament. Les decisions requerien l'acord de tots els magistrats que compartien la mateixa magistratura (principi de col·legialitat). Els magistrats no cobraven sou i, en canvi, tenien el dret de la inviolabilitat (no agredir-los).

Magistratures ordinàries
consols (consules): havia dos i representaven la màxima autoritat civil i militar. Convocaven i presidien el Senat, s'ocupaven de la direcció de la vida política. Quan un cònsol deixava de ser-ho, era anomenat governador provincial (proconsul). 
pretors (praetores): responsables de l'administració de la justícia. Solia haver-n'hi un per als plets entre ciutadans romans (urbanus praetor) i un altre amb jurisdicció fora de la ciutat (peregrinus praetor). Un cop acabat el seu mandat, també podien passar a ser governadors d'una província (propraetor).  Eren 8
edils (aediles): S'ocupaven de l'administració municipal (organització de les festes i dels jocs públics, supervisió dels mercats...). Eren  4
qüestors (quaestores): Administraven el tresor públic (aerarium), recaptaven impostos, controlaven els comptes públics i dirigien l'arxiu oficial. Eren 20
censors (censores): elaboraven el cens dels ciutadans, que es feia cada cinc anys. Tenien cura de la moral pública i controlaven els costums dels ciutadans. Eren elegits entre els excònsols, es càrrec honorífic. Eren 2
Tribuns de la plebs (tribuni plebis): eren magistrats de la plebs. S'encarregaven de defensar la plebs contra els abusos de les magistratures patrícies. Eren 10

Magistratures extraordinàries, s'elegien en situacions de perill per a la ciutat:
– dictador (dictator), un magistrat amb plens poders, elegit entre els excònsols i que només podia governar durant max 6 mesos.
– mestre de cavalleria (magister equitum): el seu lloctinent.
Tenien el dret de decidir sobre la vida o la mort dels ciutadans (imperium).

Els comicis o assemblees populars
– comicis curiats: assemblea  per cúries (patricis) amb la constitució republicana, va quedar reduïda a certes formalitats religioses i polítiques.
– comicis centuriats: assemblea del poble patricis i plebeus, distribuïts segons la fortuna, en cinc classes o nivells econòmics, cada classe en centúries, ratificava les declaracions de guerra, elegia certes magistratures del cursus honorum, dictava penes de mort.
– comicis tributs: assemblea del poble per tribus, distribuïdes en funció del seu lloc de residència. Eficaç en  tasques legislatives. Única assemblea en què es podia votar per grups i es considerava el vot globalment.

L'organització política durant l'Imperi (27 aC - 476 dC)

L'època imperial va durar més de cinc segles. El poder era de l'emperador, i la República va acabar amb conflictes i guerres civils. L'emperador tenia títols com August, Cèsar i Emperador, representant els àmbits religiós, civil i militar. Aquest poder era vitalici i permanent. L'emperador nomenava els seus funcionaris per exercir les seves tasques polítiques.

Funcionaris imperials:
– prefecte del pretori (praefectus praetorio). Era el cap de la guàrdia imperial i el braç dret de l'emperador.
– prefecte de la ciutat (praefectus urbi). Supervisava l'administració municipal i la policia.
– prefecte dels queviures (praefectus annonae). S'ocupava de l'aprovisionament de la ciutat.

De facto (de fet')

In dubio, pro reo (en cas de dubte, a favor de l'acusat')

Habeas corpus ('tingues el teu cos')

Dura lex, sed lex (la llei és dura, però és llei)

De iure ('segons el dret')

Sub indice (sota judici')

Pacta sunt servanda ('els pactes han de complir-se')

In diem ('per a un dia concret')

In absentia ('en absència')